David Trueba (Madrid, 1969) fa llibres i pel·lícules a la seva manera. Assegura que està acostumat a perdre, tot i que fa l’efecte que l’èxit s’entesta a perseguir-lo. “Vaig fent cosetes i no em va malament, però tampoc n’hi ha per tant”, em va dir fa vint-i-tants anys, quan acabava de veure la llum la seva primera novel·la. Fins ara ha publicat sis novel·les i ha escrit i dirigit deu pel·lícules. Aquest 2018 ha tret l’assaig breu La tiranía sin tiranos (Anagrama) i està a punt de sortir la recopilació d’articles El siglo XXI cumple 18 (Debate). Té un públic fidel i un reconeixement que l’espanta una mica (la seva pel·lícula Vivir es fácil con los ojos cerrados va rebre mitja dotzena de premis Goya). A la ratlla dels 50, el petit dels Trueba segueix anant per lliure.
Foto: Ernesto Valverde
Cultives la imatge de perdedor.
No és que m’agradin especialment els perdedors. M’agraden les persones que no es resignen, que lluiten fins i tot quan les coses els van malament. Però els guanyadors em semblen uns horteres. Sempre que veig un espectacle en què algú guanya, el guanyador el trobo grotesc. Tot depèn d’on vulguis arribar. Una vegada se’m va acostar una mare de l’escola per dir-me que jo no era cap perdedor, com m’havia sentit dir en una entrevista. Jo ho havia dit sense amargor, però entre el que em proposo i el que he aconseguit, hi ha un bon tros. Si aspires a fer les obres magistrals que han fet altres, i les veus llunyanes, només et pots definir com a perdedor. Més que perdedor, soc realista. Però ningú pot estar dins teu per saber on apuntes. Quan em diuen que a mi em va tot bé, els respondria: “Comparat amb què?”.
Realment apuntes tan lluny? De vegades has dit que tens poca ambició.
Ho dec haver dit per covardia. O perquè no vull entrar en segons quin joc. Dic que no vull ser Spielberg, que no m’interessen les pel·lícules de Spielberg, però potser ho dic perquè no vull competir tant. És com quan tens una nena que és molt bona gimnasta. Vols torturar la nena perquè sigui una campiona olímpica o prefereixes que sigui feliç? L’estàs fent menys ambiciosa? Sí, no serà una Nadia Comăneci ni una Simone Biles, però sents una responsabilitat com a pare. Amb un mateix també passa això, podries intentar fer set salts mortals, però a quin preu? L’èxit és per a qui se’l treballa. Jo em passo la primera part de la jornada dient que no: una entrevista, no; un congrés, no; anar a la tele, no… Ho faig educadament, que no sembli que és per supèrbia. La nit dels Goya, els periodistes em van preguntar si estava content i els vaig dir que estava preocupat. Thomas Bernhard va dir que rebre un premi era que se’t caguessin al cap. Un premi et pot fer massa conscient de per què has agradat, i d’això cal fugir-ne com de la pesta, per no acabar sent un gos faldiller del propi èxit. La figura del perdedor em serveix per negar-me a tot això. I em permet tornar a una certa automarginació.
M’ho deia l’altre dia una psicòloga: que si ella aspirava a ser Jung, ho tenia negre perquè no hi arribaria mai.
Ens dediquem a feines on hi ha uns referents brutals. No puc dir “doncs ara els referents me’ls guardo i faig veure que no hi són”. Però tampoc entenc els que estan amargats. Hi ha un vers molt bonic de García Calvo que diu: “Enorgullécete de tu fracaso, que sugiere lo limpio de la empresa”. Sovint, darrere de les coses que no han sortit del tot bé hi ha un intent de fer alguna cosa que no havia fet mai ningú abans. Aquesta cosa no pot ser estimada per la gent, perquè és nova i desconcertant. Jo sempre m’he mogut fent coses inesperades, a contra corrent. El que sí que ha passat és que sempre m’he sentit acompanyat almenys per un nombre de gent que em garantia la supervivència.
Guanyar premis també vol dir generar ràbia.
Sí, te’n donen un i a l’acte hi ha cinquanta tios que t’odien. Però hem de pensar que un premi ens el donen perquè no hi havia ningú millor. Si optes als Goya però resulta que aquell mateix any han fet L’apartament, no hi tens res a pelar. I si te’l donen, tampoc vol dir que siguis Billy Wilder. Hi ha detalls a la vida que per a mi han estat molt més fonamentals que un premi.
Per exemple…?
Una vegada anava en avió i al costat hi tenia una dona americana que es va posar a veure una pel·lícula meva. Vaig pensar “Déu meu, quina vergonya”. Al minut dos, la va aturar. Vaig pensar que ja l’havia avorrit, però era que no hi havia posat els subtítols. Jo l’anava espiant des de l’anonimat del seient del costat. Al cap d’una hora, quan ja m’havia cansat d’espiar-la, la vaig sentir sanglotar. S’havia emocionat amb una escena de la pel·lícula. Com vols que això no sigui millor que un premi?
La teva suposada falta d’ambició no la veig per enlloc.
Em falta l’ambició de rellevància. D’ambició professional sí que en tinc, molta. M’agrada fer les coses bé, i que funcionin. M’agrada que un llibre meu segueixi viu dos anys després. Però no em ve de gust parlar d’un llibre meu durant dos anys seguits. Quan trec un nou llibre, faig una setmana d’entrevistes i prou. El millor premi és que el llibre es llegeixi al llarg del temps. Cuatro amigos no va rebre cap premi i les crítiques van ser tirant a dolentes, em van massacrar. Però per Sant Jordi va ser un èxit i es va convertir en un llibre important per a la gent. Hauria preferit que m’haguessin donat el Premio Nacional aquell any? No.
Molts premis arriben quan ja no calen.
En general, els premis es premien a si mateixos. A vegades un premi serveix per donar a conèixer algú: van donar el Nobel a Wislawa Szymborska i vam descobrir una poeta meravellosa. Però en la majoria dels casos es dona un premi a algú per poder-se acostar a una persona que ja no el necessita. Quan més et caldria un cop de mà no hi ha ningú, i quan et trobes en un moment bo se t’acosten tots. Després que donessin el Nobel a García Márquez –a qui vaig tractar una mica–, ell va dir que ja no volia cap més premi. Ja no calia que es disculpessin per no haver-li donat abans el Cervantes. També passa sovint que, volent reparar una injustícia, donen el premi a un actor per la seva pitjor pel·lícula.
La teva última novel·la, Tierra de campos, em va encantar.
Sí, ho vaig llegir. Que bé, ho valoro molt. Quan trec un nou llibre, sempre noto que m’estan esperant amb les ungles a punt. No se’m perdona que faci les coses que faig i en surti viu.
Tenir un peu al cine i un altre a la literatura sembla una bona manera de poder anar a la teva.
El meu plantejament inicial ja era fer les dues coses. Durant anys el món literari em rebutjava, perquè jo era el del cine, i a mesura que els literats es van anar convencent que m’havien d’acceptar, els del cine van començar a dir que jo no era dels seus: “Aquest cabró quan vol se’n va i ens deixa aquí empantenegats”. A mi tenir un peu a cada món m’encanta, tot i que de vegades m’ha pesat.
He llegit la teva obra narrativa completa, però et confesso que no he vist totes les teves pel·lícules.
En un moment donat vaig sortir del cine comercial espanyol, i això implica que surts del radar. Hi ha pel·lícules meves de les quals se n’ha parlat poc.
Parlant de Tierra de campos, vas afirmar: “Un no és gairebé mai el que creia que era ni ve d’on creia que venia”. Què vols dir amb això?
Que en la mitificació que ens fem de nosaltres mateixos també hi ha molts elements ficticis. Inventem un relat, una èpica pròpia, ens creiem el relat que hem inventat i n’anem augmentant el grau de ficció. Quan ens diuen “que no ens vencin en el relat”, ens estan animant a mentir més que els altres. Arriba un moment que et separes tant del teu origen que la meitat del que et dius és mentida. És més honesta la ficció que l’autobiografia. És més honest entre cometes el tio que escriu un conte que el que concedeix una entrevista. Hi ha més veritat en la invenció, perquè un no pot inventar allò que no és, allò que no ha experimentat, allò que no està dins seu. En canvi, quan parles de tu comença a treballar l’encarregat de màrqueting que tens a sou dins teu. És com un cap de premsa que et va dient què has de ressaltar. A Tierra de campos, un noi que té una professió molt vistosa com la de cantant veu que en realitat a qui s’assembla és al seu pare, un senyor que menyspreava tot això, que era un venedor porta a porta, que tenia un discurs conservador, fins i tot reaccionari, però que es guanyava la vida fent el que feia i barallant-se pel que feia. El Dani pensa “quin horror, no són els orígens mítics del rocker a la movida”. El seu pare venia d’un poble i allà és on s’adscriu. Aquí segurament hi ha una confessió meva que no goso fer si no és a través de la ficció.
On són els teus orígens?
El Dani va a enterrar el seu pare a un lloc concret perquè l’home estava molt lligat a una terra, i alhora es pregunta on està arrelat ell. Tots tenim un origen, d’acord. Però jo dec tant a algun artista nord-americà com al poble dels meus pares. No tinc cap vincle fort amb cap lloc, no trobo cap lloc on puguin enterrar el meu cadàver o abocar les meves cendres. Et diria el jardí de casa meva, on hi ha enterrada la meva gata.
El lloc dels nostres fills potser ja serà el món sencer.
El protagonista de Tierra de campos diu que el seu pare tenia un lloc i que ell pertany a la primera generació sense lloc. I arriba a la conclusió que no cal tenir un lloc. Els nostres pares el tenien, i potser abusaven de la nostàlgia. Quan no tens un lloc on morir, el que has de fer és aferrar-te a la vida, a l’accident meravellós que ens fa estar aquí ara a tu i a mi.
Els teus personatges gairebé sempre es desplacen.
En el viatge físic hi ha alguna cosa novel·lesca. Quan el cine encara no s’havia inventat, els personatges de les novel·les ja viatjaven. El Quixot o El Rei Lear són road movies. I l’Ulisses de Joyce no deixa de ser un desplaçament: surt de casa seva i en torna. Per no parlar d’El vigilant en el camp de sègol, de les novel·les de Faulkner… Quan vols explicar el procés de canvi d’una persona, el viatge va molt bé. Però a vegades el viatge és interior. I la negació del viatge també és un viatge. Vaig fer una pel·lícula [Madrid, 1987] en què dues persones es quedaven tancades en un lavabo i es veien obligades a conviure durant dos dies. La impossibilitat de moure’s també és una narrativa.
El 1996, quan tenies 27 anys i acabaves de publicar Abierto toda la noche, em vas dir que t’agradaria ser vell per patir demència senil.
Vaig dir això? Que idiota. Suposo que ho deia perquè de vell pots dir el que vols, tant se te’n fot tot. Els vells es desinhibeixen. Però he conegut la demència i és demolidora. Els malalts no se n’adonen, però per a la gent del seu voltant és terrorífica. La demència et deshumanitza. A mi els vells, els nens i els animals em semblen fonamentals, perquè són molt honestos. Fernán Gómez em deia: “David, si eres antipático y un poco hosco, hay gente que te odia pero prudentemente se aparta de ti, y oye, puesto en la balanza, sales ganando”. I jo: “Fernando, tú ya eres un consagrado, pero otra persona esto no se lo puede permitir”. Ell ja no necessitava daurar la píldora a ningú, ja no necessitava sotmetre’s a l’amor dels altres. “Si usted tiene problemas conmigo, no me admire”. Això has de ser molt consagrat o molt vell per poder-ho dir.
Les xarxes socials fomenten l’admiració constant.
Les xarxes socials tracten les persones com a marques. La marca Eva, la marca David, la marca Julio Iglesias… Ningú vol que la seva marca es vegi perjudicada. Si algú escriu a un autor i li diu que no li ha agradat la seva novel·la, l’autor no l’envia a prendre pel sac sinó que el tracta com a client. Li diu “accepto la teva opinió”. Fingeix una entesa.
També n’hi ha que opten per bloquejar els qui els critiquen.
Per descomptat, la gent es defensa contra les ofenses, i ben fet que fa. Però en general per les xarxes circulen molts elogis.
Això és com el que dèiem de ser malcarat: tu et pots permetre prescindir de les xarxes, però algú que comença, no.
Com em va dir un amic fa temps, triomfar és no tenir mòbil. Jo tinc mòbil, però no tinc xarxes socials. No vull dir que hagi triomfat, però visc al marge de les xarxes. No trobo a faltar l’elogi de qui ha llegit el meu article i em diu que li ha agradat tant. Ni els insults que segur que rebria. Ja sé què pensen alguns de mi.
En recollir el Goya al millor director per Vivir es fácil con los ojos cerrados –el film va guanyar sis premis, inclosos també el de millor guió original i millor pel·lícula–, vas dir una frase antològica: “Qué sería de la vida si no nos insultara la gente que nos debe insultar”.
Va ser una frase totalment improvisada, i va tenir molt èxit. No sabia què dir a una professió que se sent sovint humiliada pel fet d’haver tingut una veu pública, quan el poder el que vol és que aquesta veu pública no existeixi. Si parles t’exposes a l’ostracisme, a l’odi, al boicot. Vaig sentir que havia de dir als qui m’escoltaven que no tinguessin por, que la gent sovint agraeix que les persones amb veu pública se signifiquin. De vegades és un conyàs fer-ho, jo mateix fujo de les significacions perquè no crec que un pugui estar-se significant cada quart d’hora. Una vegada vaig anar a Correus a enviar una carta. En aquella època m’havia tocat concedir entrevistes i havia parlat sobre la guerra d’Iraq i la privatització d’algunes empreses públiques. Em vaig acostar a la finestreta, i l’home que m’atenia em va dir en veu molt baixa: “Gràcies”. M’agraïa que hagués dit aquelles coses. Expressar la teva opinió té un preu, però també té contrapartides molt boniques, i la gent percep que no estàs fent un càlcul. A mi m’han faltat més al respecte els taxistes que ningú, però quan va sorgir el conflicte del taxi em va semblar que em tocava defensar els interessos dels taxistes. No tinc res contra Uber ni Cabify, però el model m’espanta. Quan una mare ha d’anar d’urgències amb el seu fill i ha d’agafar un taxi, prefereixo que el preu estigui acordat per les autoritats públiques. Si el preu és lliure, només serà més barat durant un quart d’hora. A Espanya hi ha molts pobres que han d’agafar taxis. El meu pare quan es va posar malalt i se’n va anar a l’hospital a morir-se, hi va anar amb dos autobusos, perquè era incapaç d’agafar un taxi. Ell abans d’agafar un taxi es tallava la mà.
N’hi ha que insulten per enveja.
Sí, hi ha gent ressentida que pensa que tu tens el que tens perquè ho has tret a algú altre. Quan vaig començar en el cine, vaig veure que hi havia dues menes de persones: les que s’alegraven de l’èxit dels companys i les que creien que l’èxit dels altres era a costa d’elles. Això és un error, perquè quan una pel·lícula espanyola va bé, fa que vagin millor les pel·lícules espanyoles que venen després. Que arrasi Ocho apellidos vascos és boníssim, perquè darrere hi ha vuit pel·lícules espanyoles que busquen finançament i tenen l’exemple que una ha trencat la taquilla. Tot el cinema espanyol hauria d’alegrar-se d’un èxit concret. Doncs no. Sempre et trobes els qui consideren una merda l’èxit dels altres. Hi ha qui té la idea equivocada que Pérez Reverte s’està quedant els seus lectors, quan segurament Pérez Reverte i ell no comparteixen lectors. Ens han educat en aquesta competència absurda. Com dic als meus fills, jo també he sentit a vegades pulsions miserables. Fa poc, en un xat d’El Mundo, em van preguntar si el progre neix o es fa. Pretenien insultar-me. Vaig respondre que el progre es fa, perquè és algú que troba una pulsió reaccionària dins seu –tots en tenim– i la frena. Un altre em va preguntar fins quan el cine espanyol viuria de les subvencions. Jo acabava de fer la pel·lícula Casi 40, que no ha rebut cap ajuda de ningú.
Quan es fan córrer mentides, no sé si el millor que pot fer la persona afectada és ignorar-les o defensar-se’n.
Dels atacs que no són veritat, crec que és millor defensar-se’n. Si no et molestes a desmentir les mentides que diuen de tu, passarà per allà algun desinformat i pensarà que són veritat.
Com afrontes l’arribada dels 50 anys?
M’impressionen molt. Però sempre he tingut una bona relació amb les edats vitals. En el meu cas, es confirma que una persona no creu tenir l’edat que té. Em segueixo sentint molt semblant al David de 26 anys, perquè és als 26 anys quan vaig passar a ser el que segueixo sent. Però els meus fills s’han fet grans [la noia té 21 anys i el noi, 15], la meva perspectiva del món ha canviat…
Jo també en faré 50, i tinc la sensació d’estar entrant en un altre acte.
La veritat és que jo, no. Tinc encara molt per fer i molt per trobar, fins i tot respecte a mi mateix. Em pregunto si podré emprendre certs projectes professionals o personals.
Quina mena de projectes?
Em pregunto si seré capaç de rearmar la meva vida personal. La meva filla creu que sí, jo no ho tinc tan clar. Estarem on ens toqui. La vida et pot fer canviar tots els plans d’una bufada.
La vida és el que ens passa, com diu el filòsof Joan-Carles Mèlich.
El que ens passa i el que passa. Periodísticament, es dona un fenomen que m’interessa molt. Cada cop més la gent parla de les coses tal com els agradaria que fossin, quan en realitat la feina intel·lectual consisteix a observar les coses que passen. Abans els diaris explicaven molt més les coses. Els científics han avançat molt a còpia d’observar: l’enciam es posa negre a partir de les tres hores d’haver-lo tallat. Si tu no observes, no pots arribar a cap conclusió. D’opinions en té tot el món, el que ens falta és observar. Ens calen més observacions i menys prediccions. Quan va començar la crisi catalana, hi havia gent a Madrid que patia lipotímies. Els programes de televisió es passaven el dia avançant el que passaria. “Va a haber lío, va a haber lío”. Al final, per no decebre les teles es va muntar un bon embolic. Ara he fet una antologia d’articles meus dels últims cinc anys, i l’he titulada El siglo XXI cumple 18 [Debate, a la venda a principis de desembre]. Els nombres són importants, el segle XXI ja no és una brometa ni un projecte, ja és major d’edat. I és molt boig tot el que ha passat en aquests divuit anys. Però el que és divertit és mirar-ho. Hi ha coses que, de tant passar, són un diagnòstic molt millor que qualsevol teoria. La primera vegada que passa una cosa és un accident, però a la quarta ja veus que és una onada. La gent que no té ganes d’observar no sap el que es perd.
La mort sempre ha estat molt present a la teva obra.
La mort va entrar massa aviat a la meva vida. Tenia vuit anys quan es va morir un germà meu i allò em va canviar la perspectiva del món, aquest era un paisatge que fins llavors no contemplava. Els nens no pensen en aquestes coses. La mort d’una persona gran o d’un animal l’assumeixen molt ràpidament, però quan assisteixen a la mort inesperada d’una persona jove, canvien de cop. La mort passa a conviure amb tu cada dia. Hi penso molt, en la mort.
Et fa por?
No. Em fa pena. Em farà pena que s’acabi el joc de viure. Si em sap greu fer-me vell és perquè cada cop podré jugar menys. Som animals molt físics, i a mesura que perdem facultats juguem menys. Potser més sàviament, però menys. Això et deu provocar amargor. I perds molta gent que estimes.
Però si els vells no se suïciden deu ser perquè la vida és un procés ben pensat.
Una tieta nostra de Barcelona, quan ella tenia 93 anys i jo vint-i-pocs, em va dir: “Estic tan vella i em fa tant mal tot que començo a pensar que la mort deu estar bé”. Però en el fons, ningú vol morir-se…
…ni tan sols els que pensen que aniran al cel.
El meu pare era supercatòlic. Quan s’estava morint, li vaig dir que podia estar content d’haver tingut tants anys de vida plena, i em va fer callar, com per superstició. Li faltaven hores per morir-se i no en volia parlar. A mi morir-me no em fa por, em fa més por que passi alguna cosa a la gent que m’estimo. Com va dir Montaigne, el que pensa en la mort hi conviu.
Montaigne també va dir: “Que la mort em trobi plantant les meves cols”.
Filosofar és pensar en la mort, pensar en la finitud de la vida. Conviure amb la mort et fa madurar. Les persones que tenen molta por de la mort em semblen immadures. Si fos una cosa que pot no passar… Però com que ens morirem segur, tenim tota la vida per anar-nos-en fent a la idea.
Dius que les persones sense somnis ni ideals són molt perilloses, però les que només tenen somnis i ideals, també. Ets més idealista que realista?
Aquesta pulsió és fonamental en l’ésser humà. Una persona sense ideals és inconsistent, però una persona que pels ideals és capaç d’ignorar la realitat i trepitjar els ideals dels altres és molt perillosa. El punt ideal deu consistir a aspirar a alguna cosa tot i saber que mai l’aconseguiràs del tot. Sense ideals és molt difícil viure. La gent et diu “jo he tingut tres desastres amorosos i ja no crec en l’amor”. Però si preguntes a aquestes persones si quan creien en l’amor eren més felices o vivien més intensament, et responen que sí. Aleshores, potser és millor racionalitzar una mica la idea de l’amor, saber que entra dintre de les pulsions una mica boges però que fan que la vida sigui més sucosa. No es tracta de fer de la teva vida una cosa tan plana que no valgui la pena ser viscuda. Quan els nens juguen i es diverteixen jugant és perquè creuen en el joc. Si t’arruïnes el plaer a tu mateix… Prefereixo el joc intel·ligent de saber que mai pots guanyar del tot però que vols seguir jugant.
La lleialtat es més important que l’amor?
La lleialtat és més important que la fidelitat. Saber que no fallaràs a algú és una forma d’amor increïble, quan penses “abans que fallar a aquesta persona m’enfonsaria en el fang”. No sempre pots estar a l’altura de les teves pròpies expectatives, però com a expectativa és bona. Que els teus amics sentin que hi ets, que tens una disposició, una generositat, és bonic. Jo ara he fet una pel·lícula [Casi 40] en la qual ningú semblava gaire interessat, però eren els dos actors que havien fet la meva primera pel·lícula, havien passat vint anys, no tenien gaires feines i em va semblar un gest. Hi guanyàvem res, amb aquest gest? No, però era bonic. Tots podem fer molt més del que creiem pel bé dels qui tenim al voltant. Ens passem la vida volent resoldre la fam al món. Si en lloc d’intentar arreglar la fam al món intentéssim arreglar la fam d’aquest senyor que passa per aquí, ens aniria molt millor. Nosaltres estaríem més satisfets i aquest senyor menjaria. Amb les visions grandiloqüents de la vida no arribem a resoldre res.
Ets bon amic dels teus amics?
Soc una persona imperfecta que ha fallat molt. Sempre m’he considerat mal amic, soc poc curós, no guardo els telèfons ni els mails, prefereixo que em truquin abans que trucar jo, soc solitari… Quan em passa alguna cosa dolenta, noto que els amics es posen feliços perquè perceben que em podran ajudar. Pascal va dir que les penes d’un amic mai ens entristeixen del tot, i molta gent interpreta que es referia a la rivalitat entre amics. Jo sempre ho he interpretat al revés: la pena d’un amic t’ofereix la possibilitat d’ajudar-lo.
“M’agrada la gent que es planteja batalles fins i tot contra un mateix”, dius. Quines batalles mantens contra David Trueba?
N’hi ha una de constant, que és no deixar que em domestiquin. A tothom li agrada agradar, no fan falta les xarxes socials perquè hi hagi aquesta pulsió d’agradar, hi és sempre. A vegades un es domestica massa, es transforma en un animal de companyia. De tant en tant hem de mossegar, hem de fer coses arriscades. Aquesta lluita és molt més difícil del que la gent es pensa. Quan saps que una cosa perjudicaria la teva obra però beneficiaria la taquilla, costa no cedir. També és una batalla vetllar per la teva imatge pública. El fill del Ramon Barnils em va entrevistar a Vilaweb i em va preguntar què pensava del referèndum de l’1 d’octubre, abans que es fes. Li vaig dir que hi estava en contra, que un referèndum així només es podia fer pactat. Jo ho estava dient en un mitjà que ja sabia que era independentista, però justament per això em semblava obligatori no canviar el meu discurs. Quan m’entrevisten a l’ABC sempre dic que crec que l’església hauria de demanar perdó per moltes coses. I quan parlo per a un mitjà d’esquerres també he de tocar els ous a l’esquerra, perquè són els que m’estan llegint. El d’eldiario.es es van cabrejar perquè vaig dir que estava tant en contra del boicot a Israel o a la Coca-cola com del boicot al meu germà. Quan dius segons quines coses, et guanyes hòsties.
Què valores más, la intel·ligència o la bellesa?
La intel·ligència és bellíssima. T’ho demostro quan vulguis. Una persona intel·ligent acaba sent bella, o almenys atractiva. L’atractiu d’un cervell és enorme. Si el sexe fos només el moment del sexe i després els cossos desapareguessin, podria no tenir importància la intel·ligència ni el caràcter de l’altra persona. Però com que el sexe està rodejat de vida quotidiana, et surt més a compte fer-ho amb gent que t’aprecies. Per sort, també hi ha gent guapa que és molt intel·ligent. Em molesten els que pensen que algú, pel fet de ser guapo, és pitjor en allò que fa. Hi ha bons actors que són molt guapos, hi ha bons escriptors que venen molt. Però la gent es nega a creure que el món pot ser injust.
La intel·ligència o la bondat?
Una vegada Anna Maria Moix va dir que calia ser molt intel·ligent per ser bo. I tenia tota la raó. Fernán Gómez deia que si et garantissin que sent tonto series més feliç, acceptaria ser tonto. Però com que no està garantit… Un no pot negar que es fa preguntes, que s’incomoda. M’agrada molt la gent afilada, la que no et regala els elogis. Però també és fantàstic quan gent no excessivament dotada aconsegueix fer coses. A vegades dono alguna classe d’escriptura o de guió, i sempre els dic que s’ha fet més amb la tenacitat que amb el talent. De talent no està clar que en tingueu. Per tant, poseu-hi hores, i a veure què en surt.
Esmentes molt Fernando Fernán Gómez.
És que ens ho passàvem molt bé. Hi ha coses, com per exemple aquestes que m’estàs preguntant, que és molt difícil parlar-les amb els teus amics. Amb el Fernando o amb Rafael Azcona sí que hauríem pogut parlar de si la intel·ligència està sobrevalorada. Un necessita la distància de l’edat per plantejar-se coses diferents.
“D’adolescent imaginava que els meus pares eren Voltaire i Simone de Beauvoir, en lloc de gent vulgar”. Però justament, gràcies a ser el petit de vuit germans, vas créixer rodejat de gent que no era gens vulgar.
I va ser llavors quan vaig aprendre a valorar la gent vulgar. Si preguntes a un nen si prefereix tenir Messi com a pare, et dirà que sí. Un adult et dirà que el millor pare és el seu.
A Tierra de campos, escrius que “la veritable catàstrofe emocional de la nostra generació és la nostra solitud sense remei”. Què és la solitud sense remei?
La que no es resol amb la presència d’un altre. La solitud que va per dintre.
I per què és generacional?
A la nostra generació la solitud és més evident. He vist moltes cases de gent sola entre persones de la nostra edat. Hem tingut unes pretensions, hem volgut viure d’una manera, hem volgut ser més honestos amb nosaltres mateixos que les generacions anteriors. No ens hem mentit tant, però a canvi ens hem trobat més sols. Jo em colo a cases de gent i veig molt Spotify, molts llibres regalats per diaris els caps de setmana, molts cartells dels que trobes per tot arreu. Allà no hi ha una llar. La convivència et fa construir una llar. I és important tenir una llar. Amb les teves coses, amb empremtes biogràfiques…
Com t’hi portes, amb la solitud?
Soc molt solitari. A vegades perillosament.
Per tant, per a tu la solitud no és un problema.
La solitud sovint la busques, però també passa que quan la trobes vols sortir-ne corrents. Jo tinc vicis solitaris com escriure i escoltar música. També m’agrada molt viatjar sol. Me’n vaig anar sol al Japó i no vaig aconseguir sopar sol ni una sola nit, no concebien que pogués estar menjant sol. Em convidaven a seure amb ells. A mi m’agrada molt disposar del temps com jo vull. He viscut moltíssims anys en parella, i viure en parella t’obliga a negociar. Quan de cop vaig tornar a estar sol, vaig descobrir la quantitat de temps que tenia per organitzar-me’l com volgués.
Què tens entre mans ara mateix?
Estic enllestint un documental sobre Chicho Sánchez Ferlosio, autor de cançons protesta que van esdevenir himnes. I vaig escrivint. Sempre escric i castigo, escric i castigo. Faig una primera redacció d’un llibre i el deixo sis mesos en un calaix. Soc molt insegur, no sempre tinc clar que el que he fet estigui bé. Al cap de mig any sé distingir què estava bé i què no, i reescric molt. Soc partidari de la maceració lenta. Vaig començar Tierra de campos després de Saber perder, i enmig es va ficar Blitz.
Una vegada em vas dir que el llibre de la teva vida era Bodas en casa de Bohumil Hrabal.
Vaig tenir una època Hrabal, el vaig llegir moltíssim. A sobre, Bohumil Hrabal es va suïcidar el dia que va néixer la meva filla. Aquest llibre té una cosa bona, que és la idea d’escriure una biografia teva des de la veu de la teva dona. Així evites la temptació de falsejar la realitat. Altres llibres de la meva vida han estat El roig i el negre de Stendhal, En aquest costat del paradís de Scott Fitzgerald (també em va enamorar Tendra és la nit, que és més perfecte), Lolita de Nabokov (però ara penso que potser m’agrada més Pnin)… De Lolita em va agradar la plasticitat, hi ha llibres o pel·lícules que t’entren per la plasticitat. Hi ha moltes coses que t’entren així. I moltes persones. A mi m’han preguntat com és que soc amic de tal persona. Què et penses, que tots els meus amics han de ser intel·lectuals? Alguns dels meus millors amics no llegeixen. Però són amics meus perquè em complementen. I amb les obres d’art també em passa.
Dius que només val la pena intentar allò que pot sortir malament.
L’altre dia vaig veure un documental en què sortia Arthur Miller. Ell deia que si en una obra de teatre no estàs a punt de fer el ridícul més absolut, és que no estàs fent una obra de teatre. T’has de posar en risc, perquè si no és tot foc controlat.
10
2
