Jaume Plensa Foto: Miquel Coll
Moltes coses han passat en la trajectòria de l’escultor Jaume Plensa (Barcelona, 1955) des que va tenir lloc la seva darrera exposició institucional a la seva ciutat natal, en concret a la Fundació Miró, el 1996. Va ser una magnífica exposició de mitja carrera que posava de manifest el seu domini de materials diversos en l’escultura, en un hàbil diàleg entre transparències i densitats; la inspiració filosòfica, literària i musical de la seva obra; el diàleg amb la modernitat i l’art clàssic; i la seva preocupació per la bellesa i la contemplació, en un anar a contracorrent dins de l’àmbit de l’art contemporani. Aquestes mateixes virtuts continuen presents en l’obra de Plensa avui en dia, encara que expressades de manera molt menys subtil i sobretot marcades per un extraordinari èxit internacional, que l’han convertit en l’artista català viu més reclamat arreu.
Era, doncs, necessària una revisió seriosa de l’obra de Plensa a la seva ciutat i li tocava fer-ho al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba), més enllà de les polèmiques sobre si la seva obra està suficientment representada a l’espai públic barceloní (aneu a veure el cap de Carmela, just davant del Palau de la Música, per valorar-ho). L’exposició, finalment, veu la llum ara, oberta de l’1 de desembre al 22 d’abril, amb més d’una vintena de peces que recorren el període des dels anys 80 fins a l’actualitat.
Jaume Plensa. Vista de l’exposició. Foto: Miquel Coll
En un recorregut, una mica tastaolletes, l’exposició fa dialogar obres de diversos moments i pretén, segons el mateix artista i el director del Macba, Ferran Barenblit, que l’ha comissariada, demostrar “la capacitat de l’art de fer preguntes, i de qüestionar allò que ens fa humans”. Per Plensa, com expressava Saint-Exupery a El petit príncep, l’invisible és essencial. “L’escultura no és només matèria, l’important de la nostra vida és invisible. L’exposició s’inicia amb una obra en forma d’interrogant perquè la base de la vida i la creació és el dubte”, afirma.
La bellesa, el silenci, són reivindicats per l’escultor al llarg de tot el recorregut, encara que moltes de les obres exposades tenen un component sonor important, començant per una de les obres més recents, Autoretrat amb música (2017), una esfera de ferro, en què hi ha escrita una notació musical que, és clar, no sona: “Si escoltes música, has d’escoltar en silenci, i avui en dia, en un món tan sorollós, el silenci és necessari. Un músic entén molt bé el silenci”.
L’artista convida a fer la passejada per l’exposició amb actitud silenciosa, encara que una llarga cortina de lletres, que conformen la Declaració Universal dels Drets Humans, sona cada cop que algú la traspassa, a la manera de les cortines metàl·liques de les botigues que l’artista recorda quan era petit: “La Declaració dels Drets Humans és un poema extraordinari sobre el desig de l’ésser humà de ser millor però no s’aplica”. L’obra Matèria-Esperit (2005), composta per dos gongs que l’espectador pot tocar, recorda en un format molt petit i amb molta menys força la impressionant instal·lació Jerusalem que Plensa va exposar al museu Es Baluard de Palma el 2006.
Jaume Plensa. Vista de l’exposició. Foto: Miquel Coll
En altres casos, Plensa al·ludeix a les seves referències artístiques de totes les èpoques. L’obra Illes III (1996) reclou una setantena d’envasos en resina. Cadascun representa a un artista que l’ha marcat especialment, des de Botticelli a Velázquez, passant per Zurbarán, Piranesi, Beuys, Van Gogh o Joseph Cornell. És com una galeria d’ADN d’artistes atrapats en l’ambre. A Plensa no li importa reconèixer que li agradaria que el seu nom també formés part algun dia d’una col·lecció semblant.
La força plàstica i conceptual del Plensa de la dècada dels anys 80 es plasma en l’escultura de ferro colat, Prière (1989), única obra de tota l’exposició que no procedeix directament de l’estudi de l’artista i que pertany a una col·lecció particular. En aquest cas, un poema de Baudelaire es reparteix escrit a les diverses esferes, que descansen en un mur. Tervuren, del mateix any i també de ferro colat, al·ludeix també en forma d’esfera als excrements i als detritus. L’exposició descobreix l’obra del Plensa fotògraf a la sèrie Dallas?… Caracas? (1997), que deixa al descobert les similituds entre dues ciutats en principi molt diferents però tampoc no abandona el tipus de treball al qual Plensa s’ha dedicat de manera massiva en els últims anys i pel qual és molt conegut: els caps allargats de noies amb els ulls tancats. En aquest cas, però, en una instal·lació, Silenci, amb peces de mitjà format, en què el component meditatiu de l’obra es dispersa.
El silenci i la contemplació és també la intenció primera de “la sala” de l’exposició que el Macba ha muntat al passadís exterior, que separa el museu del CCCB. Una mena de pati d’escultures, amb gespa massa artificial i bancs per seure, on els autoretrats de Plensa, amb noms de compositors i de rius, abracen arbres, en aquest cas naturals. És una “peça romàntica” i una referència directa a la gran quantitat d’obra pública que Plensa exposa de manera permanent i també temporal arreu, un component essencial de la seva trajectòria d’un artista que creu fermament en la necessitat de la bellesa als espais exteriors. Fa pocs dies Plensa acaba d’inaugurar exposició al Palacio de Cristal de Madrid i ara també presentarà una obra a la plaça Colom de la capital espanyola.
Jaume Plensa. Vista de l’exposició. Foto: Miquel Coll
Exposició de l’obra de Jaume Plensa
De l’1 de desembre de 2018 al 22 d’abril de 2019 al Museu d’Art Contemporani de Barcelona.
Un recorregut que mostra el diàleg que es produeix entre les obres que representen la figura humana i les obres abstractes en la primera exposició de l’artista a Barcelona des de 1996.
Jaume Plensa, Dante’s Dream 2003. Foto: Gasull Fotografia © Plensa Studio Barcelona
