Mapes en blanc

Paleokastritsa

Es van conèixer en aquella mateixa barra, un matí ennuvolat

| 04/12/2018 a les 00:14h
Especial: Mapes en blanc
Arxivat a: Cambres pròpies, Mapes en blanc, Paleokastritsa, Jordi Morell

Foto: Linh Nguyen


L'Spiros, des de darrera la barra, els veu arribar d'una hora lluny. Galtavermells, suats i amb un llibre rebregat als dits. Uns altres anglesos que persegueixen el rastre dels Durrell pels camins polsegosos de Corfú. Quedeu-vos a llegir a les vostres cases emmoquetades i deixeu-nos tranquils! Per anar a Kalami? A veure la caseta blanca, oi?, els diu amb un somriure i assenyala qualsevol direcció a l'atzar, i, forçant al màxim l'accent grec del seu anglès, afegeix una tirallonga d'indicacions contradictòries i incomprensibles. Me lene... parakaló!

La Laura també va arribar a Corfú amb un llibre rebregat a la bossa. Es van conèixer en aquella mateixa barra, un matí ennuvolat en què l'enorme terrassa del bar estava buida i el blau turquesa de la badia tenia un to oliós. Li va demanar una cervesa i mentre se la bevia a poc a poc, va començar a parlar, amb un anglès net i apàtrida. Li va explicar que de petita s'havia llegit La meva família i altres animals, havia construït un zoològic per a insectes a la terrassa i havia decidit que de gran seria biòloga i obriria una reserva d'animals en alguna illa recòndita. Una mica més gran, a punt de fer els trenta, havia aconseguit ser biòloga, però treballava fent controls de qualitat en una fàbrica de melmelades de fruites. Amb una veu plena de núvols, es queixava que havia vingut a Corfú per retrobar els somnis que li havien robat i s'havia trobat una illa que no s'assemblava gens a la que descrivien els Durrell. Ell arronsava les espatlles, mentre netejava copes i vasos i no deixava de mirar-li la pell tendra i bruna del coll i les espatlles, l'escot escàs, però ple de vida, els ulls inquiets, el cabell castany, esclarit pel sol. No l'escoltava gaire, però li encantava com sonava, amb la seva veu, aquella història que se sabia de memòria.

Ell la va convidar a la segona cervesa i, al vespre, quan va abaixar la persiana del bar, ella l'esperava asseguda en un banc al costat de la platja. L'endemà, quan es va despertar per anar a treballar, li va deixar les claus de casa a la tauleta de nit. Va fer una última llambregada al llit, abans de marxar. Les espatlles brunes i el cabell descolorit suraven entre els llençols rebregats.

La va acompanyar amb la seva moto trucada fins a la casa blanca dels Durrell, on ara hi havia un restaurant per als turistes, fins a Perama, el primer poble on van viure els Durrell, que ja no s'assemblava gens al poble que sortia al llibre i fins a la platja dels Durrell, plena de gent que no eren els Durrell. Corfú l'havia decebut i fins i tot Paleokastrista, tot i el seu mar blau-Instagram, trobava que ja no era la badia perfecta que li explicaven els llibres. La Laura deia que els restaurants amb cartells estridents i les tendes de records tronats li havien robat l'encant i l'havien convertit en un poble de platja horrible i sense personalitat. Ell arronsava les espatlles i li deia que tenia raó, però que ara, en aquell poble tan lleig, s'hi podia guanyar la vida mentre que els figurants dels llibres del Durrell es morien de gana mentre pasturaven cabres per les muntanyes. Ella somreia. No va gosar preguntar-l'hi, però segurament hauria preferit pasturar les cabres. Un dimecres, l'Spiros la va acompanyar a l'aeroport amb la moto i la va acomiadar amb un petó llarg i furiós.

Al cap de tres dimecres la va anar a recollir a l'aeroport. La Laura havia deixat la motxilla a casa i tornava amb una maleta de rodes atrotinada. En aquelles tres setmanes s'havia acomiadat dels pares i de la fàbrica de melmelades i l'Spiros li havia buscat feina en un restaurant d'un amic seu que preparava plats infectes per als turistes.

No hi ha tornat més a aquell restaurant, però de tant en tant queda per fer una cervesa amb el cuiner, perquè la vida de l'Spiros s'adapta al poble com una petxina a les roques. La Laura, en canvi, no era una petxina. No estic feta per viure tancada aquí, Spiros, ho has d'entendre. I ell va arronsar les espatlles i ho va entendre, o ho va fer veure. Potser s'ho havia d'haver imaginat, de la manera com va engegar els de les melmelades i va marxar de casa seva d'una revolada. Potser sí, però llavors no va voler imaginar-s'ho.

Se segueixen escrivint. Ella li pregunta si la moto s'espatlla sovint, si ha trobat algú, si encara pensa en aquell bar abandonat que quedava damunt el poble i que tenia una vista fantàstica de la badia. L'havien de convertir en la terrassa més glamurosa de Corfú, li recorda amb múltiples signes d'exclamació. Ell pregunta poc i li respon amb frases desmenjades. Des que ella va marxar, els somnis ja no són a tocar i la vida torna a transcórrer lànguidament, amb uns límits clars i abruptes, com penya-segats. De tant en tant fan un Skype. Sempre està morena i riallera. Diu que algun dia tornarà per visitar-lo i donar un tomb a l'illa amb la moto. Diu que en té molt bons records, de l'any i mig que hi va passar, malgrat que tot de complexos turístics horrorosos haguessin devorat el món dels Durrell. L'Spiros riu i li diu que sí, és clar, que torni quan vulgui. Ella fa una ganyota i li pregunta si no li sabrà greu a l'Eva. Es va alegrar molt quan li va explicar que estaven junts i no para de dir-li que la tracti tan bé com la tractava a ella. Ell fa que no amb el cap. L'Eva estarà molt contenta de conèixer-la, és clar. I arronsa les espatlles, a més, afegeix, ha d'acceptar que la Laura és una part de la seva vida. És clar.

Una part de la seva vida que el Facebook li recorda de tant en tant que va existir. Recolzat a la barra, es mira la foto que avui fa tres anys. La vols compartir? Li pregunta el telèfon, absurd i innocent. Tots dos en banyador saltant sobre la sorra gruixuda de la platja. Quan la va penjar, els altres es miraven la foto amb enveja i li dedicaven polzes alçats plens de rancúnia. Ara és a ell a qui li fa mal.

De tant en tant li tafaneja les xarxes socials. Postes de sol en altres platges, somriures i abraçades amb altra gent. Li escriuria algun missatge. Et queda molt bé aquest vestit verd. Com t'ho fas per estar tan morena tot l'any? Segur que en aquest bar no et tracten tan bé com al meu. Però se n'està, com a molt li posa algun m'agrada, o la felicita per l'aniversari, amagat entre el núvol dispers de les seves amistats virtuals. Millor així. Tot plegat, el que té ganes de dir-li, no ho escriuria al Facebook.

A la tardor, els turistes galtavermells són més escassos. A aquesta hora, només hi ha un parell de taules ocupades per jubilats que llegeixen el diari. L'Spiros aprofita per encendre una cigarreta i  acostar-se a la barana de l'extrem de la terrassa. Des d'allí es veu la platja esquifida, saturada de para-sols llampants i, de fons, el blau turquesa refulgent de l'Adriàtic. Mentre fuma, contempla el paisatge, net de turistes cridaners i d'edificis sense ànima. Només roques, una carena coronada de xiprers i algun vaixell mandrós. A la Laura li deia que mirés enllà i que s'oblidés del poble que ella deia que havia parasitat la costa. El que veus, deu ser el que veien els Durrell. I ella mirava i somreia. I feia una foto per penjar-la a Instagram i fer morir d'enveja les amigues. I li feia un petó salat, amb gust d'estiu que ha de durar per sempre.

Fa una calada llarga i busca al mòbil les fotos que penja la Laura. Feia dies que no entrava al seu compte. Moltes postes de sol. Fotos de Londres, un cap de setmana amb les amigues. Un sopar, asseguda al costat d'un noi amb barba i una camisa llampant que segur que a ella no li agrada. Va tirant enrere, deixant-li caure algun m'agrada, fins arribar a les platges de l'últim estiu. Un poble emmurallat i un port ple de vaixells de vela. Més enrere, amb les seves amigues, lluint esquenes nues i bronzejades, en una platja d'arena fina i aigua pàl·lida. L'Spiros somriu i fa que no amb el cap, S'acaba la cigarreta i llença la burilla per la balconada. Ella l'hauria renyat i, quan ho pensa, arronsa les espatlles i torna a somriure. Principis d'estiu, una foto a l'escullera d'un poble de casetes blanques enfront d'una mar grisa.

Darrere seu se senten veus que reclamen, en anglès, un cambrer i unes quantes gerres de cervesa. Quan es gira els veu brandar els llibres i les guies. Torna cap a la barra sense perdre el somriure. Algun dia li escriurà, en una d'aquelles fotos, no has estat a cap poble tan lleig i amb una platja tan bonica com Paleokastritsa.

Contingut relacionat

Imatge il·lustrativa
28/12/2018
Imatge il·lustrativa
25/09/2018
Imatge il·lustrativa
14/08/2018
Imatge il·lustrativa
15/07/2018
Imatge il·lustrativa
06/06/2018

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La Fundació Vila Casas acull als seus Espais Volart una mostra de l'obra de l'artista
Imatge il·lustrativa
Concerts, exposicions i xerrades recorden què va representar la beatificació del Dr. Josep Oriol
Imatge il·lustrativa
La comèdia «Afanys d'amor perduts» de William Shakespeare es pot veure al TNC
Imatge il·lustrativa
La Fundació Vila Casas porta aquesta exploració de la identitat al Museu Can Mario
Imatge il·lustrativa
L'actriu va dansar al ritme de melodies catalanes a la pel·lícula «Secret People»
Imatge il·lustrativa
Fa una dècada canviàvem la nostra atenció en el treball cada 3 minuts, ara ho fem cada 45 segons
Imatge il·lustrativa
Una animació de Pixar reflexiona sobre allò que guanyem quan acceptem els altres tal com són
Imatge il·lustrativa
Una animació reflexiona sobre la necessitat de fer-nos nostra la vida