Música

Així vaig matar John Lennon

Mark David Chapman: «Resava per no fer-ho, però en el fons sabia que ho acabaria fent»

| 08/12/2018 a les 00:01h
Especial: Música
Arxivat a: El piano, música, John Lennon
John Lennon va néixer el 9 d'octubre del 1940 a Liverpool i va morir el 8 de desembre del 1980 a Nova York. Mark David Chapman (Fort Worth, 1955) és l'assassí que el va matar davant del portal de l'edifici Dakota, a Nova York. De petit patia abusos per part del seu pare i era víctima d'assetjament escolar. El seu grup preferit eren els Beatles.

Després de prémer el gallet va quedar-se al mateix lloc fins que va ser arrestat per la policia. Ha estat sentenciat a cadena perpètua, està a la presó Attica Correctional Facility, a Nova York, i se li ha denegat nou vegades la llibertat condicional. Veiem l'entrevista que va fer Larry King a Mark David Chapman, en què aquest explica –amb una precisió que glaça– com va dur a terme l'assassinat de John Lennon. I escoltem com recorda aquell moment Yoko Ono.


1. [Sabies que el dispararies?] Absolutament. Provava de no fer-ho, resava per no fer-ho, però en el fons sabia que ho acabaria fent.
 
2. Estava molt nerviós. En aquell instant estava justament davant de John Lennon. I tenia un gran bolígraf negre i li vaig dir: "John, em signaries l’àlbum?" I em va dir: "És clar".
 
3. Yoko Ono va entrar dins del cotxe, i ell va obrir el bolígraf i va començar a escriure. Al principi li costava escriure. I després va posar el seu nom, John Lennon, i a sota 1980.
 
4. Després em va mirar i em va dir: Això és tot? Vols alguna cosa més? I vaig sentir, aleshores i ara, que ell sabia alguna cosa. Que, subconscientment, sabia que estava mirant els ulls de la persona que l’anava a matar.
 
5. La seva dona era al cotxe, la porta estava oberta. Ell és un home ocupat, anava a la ràdio o a un estudi de gravació, i estava parlant amb un desconegut, signant l’àlbum d’un desconegut i preguntant-me si això és tot el que vull. Ell m’estava donant l’autògraf, no tenia una càmera amb mi. Què més li podria donar?
 
6. Jo m'estava allà, com un idiota, esperant que ell tornés.
 
7. Hi havia una gran part de mi que no volia quedar-se allà. Vaig preguntar a la Jude (la fan que estava amb ell) abans que se n’anés si volia una cita amb mi per aquella nit. Ella va dir que no. Si hagués dit que sí, hauria anat a la cita amb ella. Però hauria tornat en un altre moment per matar-lo.
 
8. Vaig veure que una limusina s’aturava, i, com sabeu, de nit possiblement hi ha centenars de limusines a l’oest del Central Park. Però jo sabia que aquella era la d’ell. I vaig dir: aquest és el moment.
 
9. Em vaig posar dempeus, la limusina es va aturar. La porta esquerra del darrere es va obrir, la Yoko va sortir, en John estava molt enrere, unes vint passes, quan va sortir. Vaig saludar amb el cap la Yoko, i ella va caminar pel meu costat. No em va tornar la salutació.
 
10. En John va sortir, em va mirar. Crec que em va reconèixer: "Aquí hi ha aquell a qui he signat l’àlbum abans".
 
11. Vaig fer cinc passes cap al cantó del carrer. Apuntant-lo amb la meva arma de foc. I li vaig disparar cinc trets a l’esquena. 
 
12. No sabia si les bales funcionarien quan estava disparant, recordo haver pensat: Estan funcionant, estan funcionant!
 
13. John va caure per les escales, després la vaig veure a ella, apropant-s’hi i plorant sobre el seu cos.

14. Ella no va cridar, però recordo que uns minuts abans d’això hi va haver un crit esgarrifós d’algú.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La comèdia «Afanys d'amor perduts» de William Shakespeare es pot veure al TNC
Imatge il·lustrativa
La Fundació Vila Casas porta aquesta exploració de la identitat al Museu Can Mario
Imatge il·lustrativa
La Diputació de Barcelona porta a Sant Cugat un acostament temàtic a la col·lecció Macba
Imatge il·lustrativa
El Museu d'Història de Catalunya acull una exposició fotogràfica sobre el centre penitenciari
Imatge il·lustrativa
Fa una dècada canviàvem la nostra atenció en el treball cada 3 minuts, ara ho fem cada 45 segons
Imatge il·lustrativa
Una animació de Pixar reflexiona sobre allò que guanyem quan acceptem els altres tal com són
Imatge il·lustrativa
Una animació reflexiona sobre la necessitat de fer-nos nostra la vida
Imatge il·lustrativa
Un anunci denuncia el masclisme que es va ensenyant de generació en generació