Organitzadors i artistes del PopArb 2015, a la Fàbrica Damm. Foto: Jordi Palmer/Nació Digital
Recordo que fa un parell d’anys, mentre miràvem l’aparador de la pastisseria Piconaire d’Arbúcies, una amiga em va dir: “El popArb és pa de pessic” . Des d’aleshores, sempre he pensat que era una definició preciosa i perfecta d’un festival que, com la pastisseria d’aquella tarda (justament la primera documentada a fer pa de pessic a Catalunya), era pioner en moltes coses, des d’un esperit humil però ambiciós. El popArb és flonjo, és dolç, és còmode. Anar a Arbúcies cada estiu és com anar de colònies, retrobar els amics, gaudir d’un festival sense aglomeracions ni presses i que gira entorn d’un poble que se l’ha fet seu.
Mentre escric això, m’acabo d’assabentar que la d’enguany serà la darrera edició del popArb i el que havia de ser una prèvia amb declaracions de l’Anna Cerdà, que juntament amb en Marc Lloret dirigeix aquest festival des de fa onze anys, s’acaba de convertir en una carta de comiat a un esdeveniment que estimo. “I ara! Es pot estimar un esdeveniment?”, segur que us esteu preguntant. Sí, en el cas del popArb, és clar que es pot. I davant la fi d’alguna cosa que aprecies, comences a sentir una mena de nostàlgia avançada, quan saps que els propers 26 i 27 de juny seran els darrers que et passejaràs per Can Cassó, que berenaràs síndria al Prat Rodó o que acabaràs la nit al Barrock.
El repte del popArb, quan va començar a caminar, l’any 2005, no era fàcil: un festival de petit format per donar veu a la música que es fa a casa nostra. Una fórmula que corria perill d’esgotar-se i que, en gran part, depenia de la bona salut de l’escena i de la predisposició de les bandes a fer-se’n còmplices. La realitat és que durant aquests onze anys, el popArb ha crescut en complicitats, ha mantingut una qualitat envejable a la seva programació i ha fet el possible per innovar, servint-se de les sinèrgies amb el públic, amb els músics i amb el poble.
Des de fa deu anys, Arbúcies ha estat l’aparador de tot allò que havia donat el curs a nivell musical. L’edició d’enguany no serà una excepció: hi veurem, entre d’altres, en Ferran Palau tocant el seu excels Santa Ferida amb una banda de luxe, en Pau Vallvé i el seu Pels dies Bons, el disc més autogestionat de l’escena, el flamant Bird Eyes de la Núria Graham, The New Raemon i Oh! Rompehielos!. Hi sentirem el galàctic Joan Miquel Oliver presentant Pegasus i en Xarim Aresté portarà fins a La Selva La Rosada, el seu darrer treball.
A més, l’Eef Barzelay pujarà a l’escenari per triar el repertori de Micalet Landete, de Sènior i el Cor Brutal, mentre el valencià decideix quins són els temes que ha de tocar el cantautor nord-americà. Hi veurem l’espectacle Anarquia és Independència amb Roger Pelàez, David Caño, Núria Martínez-Vernis i Martí Sales, la Nit del Caballo Cantador, una jam session indie cosina germana de les Nits del Caballo Ganador amb Miguel Ángel Blanca, Guillamino, Estel Boada i Gemma Tutusaus. Dani Vega de Mishima i Albert Miralles, del programa Els Experts d’Icat.Cat, conduiran el #repteexpert, que encara no sabem gaire de què va, però inclou solos de guitarra i promet força.
L’Anna Cerdà diu que mai oblidarà la matinada de diumenge del primer popArb, l’any 2005. I que cada edició, abans d’obrir portes, s’abraça ben fort amb en Marc Lloret, per tradició, per costum. Diu que intenta que aquest gest passi desapercebut malgrat la importància que té per a ells. Quan van fer-ho el darrer any, a un dels membres de l’equip se li van negar els ulls davant aquesta escena còmplice de les dues persones que durant anys han tirat endavant el festival. Va ser aleshores que l’Anna va entendre que aquell moment era transcendent.
La matinada del proper 28 de juny, auguro un allau d’abraçades a Can Cassó: la del públic fidel, la de les bandes que hi han passat, la de la gent d’Arbúcies, la de l’equip que ha fet possible un dels festivals més bonics durant tots aquests anys.
I és clar, la d’en Marc i l’Anna.
Fins sempre, popArb. Gràcies per tot.
