Basorèxia

Emparella't, fes un niu, pon un ou

Conec gent que m’assegurarà que sí, que i tant que les mitges taronges existeixen

| 10/12/2018 a les 21:01h
Especial: Basorèxia
Arxivat a: Cambres pròpies, Basorèxia, Maria Climent

Foto: Shaun Fisher


Recordo el moment exacte en què estàvem al 1995 i vaig adonar-me d’una cosa. Érem al xalet de mons iaios, mon pare canviava una bombeta, ma mare li aguantava la cadira i jo, mirant amunt, vaig preguntar: quants anys queden per al 2000? Cinc. Això vol dir que l’any dos mil tindré quinze anys?, vaig esclatar alegre de visualitzar-me en poc temps pràcticament adulta d’una vegada per totes. M’imaginava que als quinze anys ja seria una persona feta i formada i lliure i que als vint-i-tres em casaria i als vint-i-cinc tindria fills. Perdoneu que ara m’entri el riure. No sé d'on vaig poder treure aquesta idea.

Sé que vaig tard però aquest cap de setmana vaig veure per primera vegada l’inici d’Up; "sí, dona, la pel·li aquella de Pixar en què un senyor gran decideix enlairar casa seva amb uns centenars de globus de colors i un boy scout a dins, que s’endú sense voler. No cal continuar mirant, el començament és el millor”, vas dir-me. Aquells primers minuts resumien l’abecé de l’amor romàntic: xiquet coneix xiqueta, s’enamoren com aquell qui diu a l’acte, anys després es casen, volen tenir fills –en aquest cas els guionistes són originals i no en poden tenir– però l’amor ho pot tot i la parella segueix junta i absurdament enamorada fins que ella, ja anciana, es mor. (Aquí ve quan ell intenta suïcidar-se líricament, casa i boy scout inclosos.)

Em deia un amic de quaranta anys l’altre dia que voldria formar una família, això sí: només si trobés LA persona. Ha tingut diverses persones a la vida, però cap d’elles no ha acabat sent LA persona. Jo mateixa vaig intentar ser-ho i tampoc no me’n vaig sortir, i mira que m’hi vaig esforçar, durant aquella època que ens va durar l’affair.
 
Dues amigues meues que no es coneixen entre elles i que són molt diferents em van recomanar la mateixa sèrie: “Mira-la que és tendreta, però no és monya, eh!”. Parlaven de la sèrie This is us. Vaig començar a mirar-la. He de dir que m’agrada, que m’entendreix, sí, però que m’aboca a anhelar en el món de no-ficció un model en què u, parella es coneix, dos, s’enamora, tres, troba un lloc on viure junta i, quatre, l’omple de fills. Em fa la impressió que em porta inconscientment a pensar que la felicitat és igual a això quan començo a tenir una mica clara una cosa:
 
Aquest concepte de LA persona de què parles em sembla que no existeix, vaig dir-li al meu amic. Crec que coneixes algú i al començament és bonic i llavors vas posant sobre una balança si continua valent la pena, i si t’agafa per pensar molt és pitjor. Conec gent que m’assegurarà que sí, que i tant, que és clar, que quines coses tinc, i tant que les mitges taronges existeixen, i que LA PERSONA només pot ser una. I és més: a mi no m'ha passat però conec parelles que sí que ho han aconseguit i també parelles que ho han aconseguit (parlo d'enamorar-se, casar-se, tenir fills, portar vint anys juntes) i no són felices i ho dissimulen. Déu me’n guard, de posar-me on no toca. No voldria que se’m malinterpretés, trobo envejable que dues persones continuïn enamorades després de deu anys d’estar juntes. Em sembla, però, que tot en la societat està enfocat a un mateix model de felicitat: emparella't, fes un niu, pon un ou. No ho sé, potser m’equivoco. Jo parlo per experiència pròpia i també per observació. Crec que faig, mínim, deu anys tard per tenir un amor-de-la-meua-vida, i em pregunto sincerament quantes possibilitats hi ha, avui en dia, que l’enamorament duri sempre, com el del iaio de la casa enlairada amb globus de colors que segueix parlant al retrat de la seva dona.
 
Passa que mentre decidim com volem viure va passant la vida. Potser està bé no buscar res i no tenir ni punyetera idea de cap on anem. I et diria més, estimat, tens raó: potser no cal continuar mirant, potser que ens quedem en un etern començament.
 

COMENTARIS

bona reflexió
Anònim, 11/12/2018 a les 14:40
+12
-1
vist com van les coses i com em van.. he arribat a la conclusió de l'últim paragraf..
Simplement acompanya't
Anònim, 11/12/2018 a les 17:28
+2
-0
Penso que el més important en aquesta vida és tenir en tot moment un amic amb qui poder jugar -en el sentit més ampli que se li vulgui donar al verb-; l'elecció de qui, què, com, quan i per fer què ha de ser, en tot moment, personal i sincera amb un mateix.
No donar-hi gaires voltes
Saltimbanqui, 11/12/2018 a les 18:13
+5
-0
Doncs jo vaig trobar algú als vint-i-pocs, sense creure en mitges taronges, vam anar a viure junts, ens vam embrarassarvi casar al mateix temps i ara ja tinc dues nenes precioses. No era el que tenia planejat, va anar sorgint i mai li he volgut donar masses voltes al meu matrimoni perquè llavors és quan trobtolla. Estem bé junts ara i demà ja es veurà.
Opcions
Anònim, 12/12/2018 a les 06:28
+1
-0
Avui dia, crec que hem d'estar be amb nosaltres mateixos, estar o emparellat és una opció (anys enrera et dirien "solteron/a"), el mateix passar amb tenir fills.
Hem de fer/actuar amb la manera que ens ompli.
tot és l'equilibri
Anònim, 12/12/2018 a les 12:52
+4
-0
Molt cert, la balança de saber si val la pena o no, nosaltres escollim on posar el pes, i realment el més bonic de tot és que tenim l'oportunitat de decidir com volem viure aquesta, i única vida que tenim i d'escollir a qui li donem part del nostre temps, o del nostre cor, que al cap i a la fi crec que és el mateix.

gràcies per obrir sempre amb l'escriptura allò que molts/es pensem en el nostre jo interior.

Mai és el moment
Anònim, 13/12/2018 a les 03:16
+4
-0
Quan toca fer què...? Això ens ho imposa la societat, la vida no és perfecte, mai serà el moment ideal per casar-te, o tenir fills, o comprar una casa, o fer aquell viatge, canviar de feina, etc. Ens fem masses ideals... Estima’t i estima els altres, sigues com ets, deixa’t portar i fes el que sentis que et fa feliç, i la persona vindrà sola. I entendre que res és per sempre i avui és avui, demà ja es veurà. Qui sap què...
Clar que sí, quina reflexió tan bonica
Anònim, 13/12/2018 a les 12:16
+2
-0
L’important , crec jo, és viure amb pau , amor i estimar , però estimar-ho tot, a nosaltres, als altres i a la vida.
Personalment penso que som una “taronja” sencera , que forma part d’un taronger infinit de taronges , que et poden acompanyar en molts moments i tu a elles , ja sigui com a parella, amics o en el teu voltant. El canvi és constant, les persones evolucionem i aprenem, i no sempre el que ens han fet creure és el que ens fa feliços, i ho sabem, realment ho sabem al nostre interior. Mentre hi hague amor no importa la manera que s’expressi , sempre que ho sentim honestament i amb respecte.
Segle XXI , estem aprenent que la familia, parella, ser mare o pare té infinits formats , sempre que sorgeixin de l’amor , són meravellosos. Jo diría que això és la llibertat de l’amor sincer.
Gràcies per escriure paraules tan boniques,i fer reflexionar als qui et llegim.
Em sento identificada
Anònim, 14/12/2018 a les 08:47
+2
-0
Maria, m'agraden molt els teus escrits. Potser per què em sento part d'ells, com si tot el que expliques fos jo. En el meu cas em vaig enamorar, casar, tenir un fill , però els darrers anys , sostenit-me en un univers d'infelicitat fins que em vaig separar, i poc a poc vaig trobant-me .
Dirty dancing ens va enganyar
Anònim, 14/12/2018 a les 16:01
+2
-0
He de dir que he fet les tres coses, i no he estat feliç, només he construït el que la societat em demanava, els patrons que jo tenia al cap que eren els perfectes i vaig descobrir que jo no encaixava en aquest conte. Veig molta més gent feliç essent soltera i gaudint del moment, que gent amb la parella perfecta, la casa perfecta i la parelleta tant desitjada. Deixem de fer cas al que diu la Tv, el cinema, l' església...etc. Només hem de ser feliços sense complir cap requisit.
Gràcies per el teu escrit.
Mirar-nos el cul
Anònim, 16/12/2018 a les 14:01
+1
-1
Trobo que hem de deixar de mirar-nos tant el cul i adonar-nos que viure en parella no és 1+1, sinó 2.
LA Persona
Anònim, 20/12/2018 a les 18:08
+1
-0
Existeix LA persona indicada? Ens enganyem nosaltres mateixos perque cerquem un ideal q ens faci sentir complerts, inmersos en la normalitat ? A vegades LA persona indicada no és la que ens agrada i a vegades li donem el títol de LA persona a qui menys ens convé i li mantenim l'estatus contra "viento y marea"

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural organitza un seminari impartit per l'artista Ivana Larrosa
Imatge il·lustrativa
Una exposició de Can Tinturé busca el vincle entre la col·lecció de Salvador Miquel i la història
Imatge il·lustrativa
Una exposició permet veure el mobiliari modernista de la família de l'industrial
Imatge il·lustrativa
El Palau Robert se suma a la commemoració del centenari de l'artista
Imatge il·lustrativa
Un anunci mostra que els millors regals són els inesperats
Imatge il·lustrativa
L'anunci nadalenc d'una petita botiga de Gal·les ens empeny a retrobar l'infant que vam ser
Imatge il·lustrativa
Un anunci ens anima a ser generosos
Imatge il·lustrativa
L'anunci de la nova pel·lícula fa un cant a la creativitat i a la generositat