Com mosquits a la llum

Tantes coses que hem après els humans al llarg dels segles i ningú no ens ha ensenyat com fer-nos grans

| 17/06/2015 a les 18:26h
Especial: 31 cançons
Arxivat a: El piano


De vegades em poso a pensar en la superficialitat. En aquella manera de passar per la vida de puntetes, però volent deixar una empremta determinada. Fer la foto, penjar-la a les xarxes, oblidar-se de viure el moment. Estar més pendent de mostrar allò que fas, allò que vius, allò que sents, en lloc de fer-ho, viure-ho o sentir-ho amb plena consciència. I guardar-t’ho per a tu. 

La superficialitat em porta tot sovint a l’enlluernament. I llavors em veig abocada als primers versos de la cançó d’en Jaume Pla: Com insectes suïcides volant cap a la llum que els fregirà/ seguim profetes i flautistes com un ramat de cabres/ Perseguim el plaer perquè no ens falta de res/ però al comtat de Wales els joves es pengen dels arbres. I em veig a mi mateixa com un mosquit que va cap a la mateixa llum artificial que li impedeix veure amb claredat, que fins i tot l’acabarà destruint. I així, amb el ramat, allà on van els altres, a l’autocar dels que s’ho passen bé, em perdo les petites coses de la vida. Aquelles de què ningú parla, aquelles que ningú explica. Aquelles que, fins i tot quan jo les faig, me les quedo perquè s’escapen d’allò que és generalment considerat com a guai (sic). Ara no sé quin filòsof xinès deia que just sota la llum és allà on la foscor és més absoluta. Jo no diria que sota la llum hi hagi foscor, estrictament. Hi ha una cosa pitjor: ceguesa.
 
I la ceguesa fa que no puguem reaccionar ni detectar els estímuls i els senyals que ens arriben. Sota el caliu de la llum no ens preguntem què coi ens està fent sentir tan sols, quan estem envoltats de gent, del ramat. I d’entre les ovelles, algú autèntic. Molts altres que de tan voler semblar-ho han oblidat què deu ser això de l’autenticitat. I tu, allà, lliurant la pitjor batalla que es pot tenir, la que tens contra tu mateix. Intentant trobar el paràsit que et xucla la poesia, sense èxit, però sospitant que si t’esperessis una estona i agafessis un camí alternatiu, tard o d’hora ensopegaries amb algun vers.
 
Sortir del ramat i fer una tria conscient i conseqüent. Esbrinar si el que guanyes compensa de lluny el que no tindràs i signar un contracte amb tu i la teva consciència i, un cop segellat el pacte, mantenir-te ferm, obviar els llums de neó, la felicitat artificial i momentània i apartar d’un cop de mà tot el que pugui estar entorpint el camí cap a la teva causa amb el mateix somriure que els fas als de les enquestes del carrer Pelai: "No, ho sento, tinc molta pressa."
 
Tantes coses que hem après els humans al llarg dels segles i ningú no ens ha ensenyat com fer-nos grans. Ningú ha trobat la fórmula màgica, el tutorial que ens digui per on hem d’anar si volem ser feliços. I tinc la sensació que, com més avancem, més maldestres som en això de la maduresa. Som impacients, ho volem tot ara mateix i portem molt malament el tema de les apostes a llarg termini perquè vivim en una immediatesa de cartró pedra que ens xiuxiueja que segurament a la cantonada ens espera alguna cosa millor.
 
I així, en aquesta joie de vivre de fireta, anem deixant passar les realitats més òbvies, els negocis més rodons i la caixa del concurs que duia el premi, perquè la idea d’assumir riscos reals i arribar al cap del carrer ens fa posar els pèls de punta. La vida real ens fa venir ganes de fugir. De fugir amb un gintònic i una rialla, camuflant la irresponsabilitat amb un somriure apuntalat.
 
Apuntalat amb eufòria, que malgrat ser un estat transitori i efervescent, ens proporciona una adrenalina que la simple tranquil·litat no ens ofereix.
 
I dia rere dia, encavalcant eufòries, oblidem aturar-nos i pensar.
 
No, nens, no. Aquesta cançó no és un desig de voler alguna cosa més que felicitat. És un crit d’alerta a tot allò que ens estem perdent per impacients i per eixelebrats.
 
I així ens va. 
 

Foto: Piero Gallego


Cançó: Eufòria
Autor: Mazoni (Jaume Pla)
Disc: Eufòria 5-Esperança 0 

@mrspremisse 

COMENTARIS

Estupendo texto
Emilio, 18/06/2015 a les 13:02
+3
-0
 
Cuando tengas esa fórmula o tutorial, pásamelo por favor...
 
Entiendo y comparto toda tu reflexión, lo que mas fastidia de todo esto no es ser uno mas del rebaño, sino que en algún intento de abandonarlo o al menos de separarnos de el, pasemos inmediatamente a ser algo extraño. Esas cosas que dices que haces y te guardas para ti porque no son "guais" son las que sirven de argumento a algunos para tildarte de bicho raro. Y no, no es que sean secretos personales e inconfesables, son simples sentimientos, sensaciones y momentos que no hay que dejar de paladear, en ellos esta esa felicidad y gozo personal que te puede hacer que un dia sea mejor que otro. En cierta ocasión hablando de este tema le comenté a un amigo algunas de mis "pequeñas cosas" y desde entonces me mira de otra manera...., pobret... Eran cosas tan raras como consolar a mi pequeñaja despues de caerse jugando en el parque y dejar que sus lagrimas entraran en mi boca cuando la abrazaba y besaba.... era como absorber parte de su dolor.. O como disfrutar de desayunar solo, en la terraza con algo de fresco y sin mas sonidos que los buenos dias de los pájaros del arbol de enfrente, el sabor  y la textura de la manzana a media mañana o el placer de leer textos como el tuyo, pero no solo leerlos, sino releerlos y reflexionar sobre lo que dices dándole sentido pleno a tu inquietud.
Creo que nos da demasiado miedo encontrarnos con nosotros mismos y luego no parecernos al estandar que se intenta mostrar a los demás.
És la buidor existencial
Alba CF, 18/06/2015 a les 13:34
+2
-0
És la buidor existencial, i és perfectament comprensible que tots la tinguem en un univers en què no representem res i vivim i morim sense significar res, però, en contraposició a tot això, estem dissenyats per imporar-nos molt a nosaltres mateixos.

Possibilemnt aquesta falta de significat existencial abans era suplit per una religió o moral col·lectiva que ens dictava quin era el sentit i com havíem de prendre'ns la nostra petitor.

Ara la falta de religió fa aflorar el buit, i, com dius bé, ningú no ens ha ensenyat com emplenar-lo.
Mirades netes
Anònim, 23/06/2015 a les 08:11
+0
-0
Comparteixo moltes de les coses del text.
Si voleu podeu mirar el blog:
espaisoberts2015.blogspot.com
Potser hi trobareu coses que us interessin...

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La nova exposició de la MAPFRE posa el focus en els artistes que van utilitzar el pastel
Imatge il·lustrativa
La Universitat de Barcelona impulsa una jornada de trobades divulgatives
Imatge il·lustrativa
El Macba programa una jornada sobre l’empremta de la repressió i la despossessió colonial
Imatge il·lustrativa
L'Institut del Teatre ofereix uns estudis per aprofundir en l'escenificació i la tecnologia digital
Imatge il·lustrativa
L'únic camí per fer una gran feina és estimar el que fas
Imatge il·lustrativa
Un cicle de la Filmoteca recupera films que han estat amagats durant anys
Imatge il·lustrativa
Una animació mostra la il·lusió d'un gos per ajudar els altres
Imatge il·lustrativa
Una animació mostra la importància de saber-se mesurar per no perdre el nord