Basorèxia

I comptarà com a èxit

Que un any hagi sigut dur no vol dir que no hagi sigut també bo o bonic

| 17/12/2018 a les 18:30h
Especial: Basorèxia
Arxivat a: Cambres pròpies, Maria Climent, Basorèxia

Foto: Thomas Hawk


Diumenge, dinant amb la mare a casa, vaig servir-nos una copa de vi a cadascuna, el que diu el protocol: tres ditets. La mare va agafar la copa, en va fer un glopet molt menudet i me la va aproximar decantada sense dir res. Us juro que no sé per què em va sortir preguntar-li en sèrio: “Que en vols més?” Ella va esclatar a riure i jo, en adonar-me que el que volia era brindar, també. Això em va fer pensar en una situació d’aquest estiu, un dia que vam anar les dues a un restaurant de Deltebre i vam demanar, per beure, una copa de vi negre cadascuna. No m’havia passat mai: la cambrera, amb una mà a la botella i l’altra a la seva esquena, tota fina, va anar abocant el vi a la copa fins que va quedar arran, arran de vessar-se mentre ma mare i jo formàvem triangles escalens amb les mirades: ara la copa, ara la cambrera, ara l'una a l’altra, entre l’estupor i el riure contingut. Quan va haver acabat de servir les copes, ens va picar l’ullet satisfeta com volent dir au, que xalareu, i va sentenciar: que vos aprofite. Vam haver d’inclinar-nos i xuclar el vi sense aixecar la copa de la taula mentre ens miràvem als ulls intentant no treure’l pel nas.
 
I parlant de coses que em pensava que no passaven a la vida real, aquesta setmana me’n va passar una altra. M’explico: per feina, sovint (però molt sovint) faig reunions, projectes, pressupostos que al final acaben en no res. Ahir em va trucar una dona amb qui vaig fer tot això. “Trucava per demanar-te disculpes perquè el que vaig fer no es fa. No et vaig ni dir que no. Al final vam contractar una altra persona”. Ahà. Nopateixis. “Perdona’m”. Nopateixis. “No et vaig ni respondre el mail”. Em sol passar, nopateixis. “Doncs ja està, que vagi molt bé”. Igualment. “Gràcies per la teva reacció”. I ara. Bones festes. “Bones festes”. Déu, déu”.

Només ho havia vist a les pel·lis de Nadal o potser a alguna sèrie (My name is Earl) això de fer una espècie de dissabte de consciència, una neteja del karma. O com en podríem dir, del fet de fer una llista i executar les disculpes pendents per totes les coses mal fetes abans d’acabar l’any? Posar el marcador a zero? Confessió pagana? Tant és. Potser aquella dona esperava que jo em sentís millor després de rebre la seva trucada –que no– però el que és segur és que ho feia per sentir-se millor ella. Tampoc va ajudar que a la tarda em tornés a trucar: Hola! (supersimpàtica). Mira, és que m’he trobat una perduda teva –es notava que somreia a l’altra banda de pantalla i que no s’havia gravat el meu número. Que estrany perquè jo, avui, no he trucat a ningú, com et dius? (li’n direm Loreto). Loreto! –exclamà ufanosa. Loreto, m’has trucat tu a mi aquest matí per disculpar-te. Aaaai, sí. Perdona, eh, qui ets? Maria. Maria, doncs ja està, perdona, eh. Gràcies! Gràcies. Déudéu.
 
Més enllà de quedar-me de pasta de moniato, em vaig preguntar si jo també tenia alguna cosa pendent de disculpes. Crec que no. Ho solc fer a l’acte, demanar disculpes quan m’he portat malament. I si et dec una disculpa i no me’n recordo deu ser per alguna cosa. En tot cas, en lloc de continuar fent feina vaig divagar una estona (aquesta dona fent-me perdre més temps vuit mesos després de passar de mi) fent això tan perjudicial però que a la vegada fa tant de final d’any que és fer balanç. I quina refotuda merda d’any, ara que hi penso, em va sortir com d’algun rogle sincer i malcontent del pit. Qui em deu manar a mi marcar-me cap classe d’objectiu, i menys, objectius d’aquests que t’han de canviar la vida, que hi han de donar sentit i estructurar-la i encaminar-la. Objectius dels que no s’assoleixen.
 
Suposo que cadascú fa balanç a la seva manera, o fins i tot hi deu haver uns quants privilegiats que aconsegueixen no fer-ne. El que diria que ens sol passar una mica a tots (potser m'equivoco i conec pocs vanidosos) és que tendim a recordar més les coses que no han passat que les que sí que hem aconseguit. És a dir, crec que en general, tenen més pes les coses que no hem aconseguit que les que sí. Més els fracassos que els èxits. Però que un any hagi sigut dur no vol dir que no hagi sigut també bo o bonic. Fins i tot feliç a estones.
 
Em va rescatar de la sèquia una frase que em va dir precisament aquest any Núria Sara Miras: les coses que més recordarem seran les que no haurem planificat. I saps què? Que té raó: aquest Nadal, a casa meua, brindarem amb les copes fins a vessar de vi negre només perquè fa riure, i comptarà com a èxit.

COMENTARIS

Bon any
Amalur, 20/12/2018 a les 11:15
+0
-0
Que tinguem un bon any i un bon dia cada dia, perquè, si tenim un bon dia cada dia, al cap del any, tindrem un bon any.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La Universitat de Barcelona organitza unes jornades de portes obertes per a futurs estudiants
Imatge il·lustrativa
La Fundació Carulla convoca entitats i monitors a presentar projectes de transformació social
Imatge il·lustrativa
Helena Tornero dirigeix «El futur», a la Sala Tallers del TNC
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural dedica una jornada a l'ecologisme
Imatge il·lustrativa
El festival Kosmopolis reunirà més de 130 autors en la seva desena edició
Imatge il·lustrativa
Una animació mostra l'amor que fa mal
Imatge il·lustrativa
14 propostes per gaudir de «La Quinzena metropolitana de dansa»
Imatge il·lustrativa
El nazisme sobreviu al Teatre Lliure amb l'obra «Davant la jubilació», de Thomas Bernhard