Gent normal

​En Josep és un muermo

Recorda l'amor etern que es cantaven, en aquells anys, amb una veu que sonava a promesa

| 17/12/2018 a les 14:54h
Especial: Gent normal
Arxivat a: Cambres pròpies, Gent normal

Foto: Hernán Piñera



Podria dir que és l'home de la seva vida que millor l'ha seduït. Quantes atencions, quanta delicadesa, quanta intel·ligència. Li obria la porta, l'escoltava atentament, feien l'amor ara amb cura, ara amb fervor.
 
D'això fa trenta-sis anys i dos dies. Aquell noiet ara és un moble que guarda (ves a saber on) records que ella es veu incapaç d'associar a ell, panxut, mig calb i tres quarts del dia callat. Una espècie de fantasma inflat que s'arrossega per casa i rondina pels quartos que costa arreglar la calefacció que no van arreglar l'hivern passat ni tampoc l'altre. Tots dos es queixen sempre del mateix i ningú es disposa a fer-hi res. Viuen instal·lats, o més ben dit incrustats, en una rutina que mai els ha fet nosa. S'hi han acostumat, ves, ja se sap que els hàbits es creen a força de repetir-los.
 
La Josefina frega la paella i se'l mira de reüll, allà al fons del passadís, on comença el menjador, escarxofat al sofà. El mira amb pena com qui mira una bestiola al zoo, i se'n fa creus de com el Josep, el seu Josep, s'ha amansit, aigualit, descolorit. De fet, li fa certa angúnia i ho expressa amb la cara, aprofitant que ell no hi veu de lluny i que mira la tele de prop. I tot d'una recorda l'amor etern que es cantaven, en aquells anys, amb una veu que sonava a promesa. I sí, la profecia s'ha acomplert: és un amor terriblement etern.
 
Ara frega amb malícia la paella. Si es pintés els llavis de vermell, aquest gamarús ni se n'adonaria. Si tingués un amant, tampoc: o pitjor, li seria completament igual (oi?). De debò que tanta indiferència la rebenta. Hòstia, per què he d'aguantar aquest onso tota la vida? Frega i frega i frega, però el coi de taca no se'n va, i, de tanta ràbia continguda, ratlla el metall sense voler.
 
Sospira i s'atura. Intenta entendre en quin moment es va iniciar el declivi. A veure, al principi ell havia invertit esforços a seduir-la i ella a seduir-lo a ell. Bé, un moment, no ens confonguem: invertir esforços seria el que caldria fer ara. Llavors la història era una altra: es deixaven endur per un present en què no els faltava ni amor, ni il·lusions, ni sexe, ni tendresa ni, oh, mare meva, quina plenitud, allò. Després, van començar a fer, disciplinats, el que tocava fer: anaven amb els amics junts, dormien junts, esmorzaven junts, tenien fills junts, anaven de vacances junts, celebraven Nadal junts i s'ofegaven junts, i, és clar, no va quedar espai per poder enganxar-se més.
 
Així que tots dos, tant a tocar que ni es reconeixien, van passar a ser una altra cosa. Les guspires de foc i delicadesa es van apagar: ja no quedava fusta, vivien envoltats de cendra, sense que això suposés cap mena de drama ni problema. És més, ella, durant aquests trenta-sis anys i dos dies, ha presumit davant les seves amigues que tot els ha anat tan bé. Però és mentida: d'anar, per començar, no han anat enlloc, no s'han mogut. Els dos han estat un vaixell poruc que, amb el mar a l'esquena, s'han dedicat a trobar el nus ideal per amarrar-se amb més seguretat al port.
 
La Josefina, des de la cuina, havent entès mitja vida seva de cop, sent una felicitat alliberadora, difícil de descriure però fàcil de reconèixer. Empesa per aquesta il·luminació caiguda del cel, correria passadís enllà i li explicaria la troballa, el motiu d'aquest amor desinflat. Però se'l frena i se l'empassa: què diria ell? Com reaccionaria? Es quedaria amb la mateixa cara d'indiferent de sempre? Diria que fa anys que ho sap, que és evident, i com és que fins ara no te n'has adonat? Faria el ridícul? I ara si decidissin canviar de vida, per on haurien de començar? Separar-se? I la casa, qui se la quedaria? I ell on, amb qui aniria a viure? L'enyoraria molt, potser? En trobaria una altra l'endemà? I ella? Qui ho explicaria als amics? Ai... i què diria la gent? Trobarien a faltar aquesta infelicitat i al cap de quatre dies un trucaria a l'altre demanant-li per favor, tornem-ho a intentar?
 
En Josep al sofà es posa les ulleres de lluny, es mira la Josefina, que fa quinze minuts que grata una paella i remuga, i se'n fa creus, de com s'ha arribat a amansir, a aigualir, a descolorir. 
 

COMENTARIS

Clavat
Anònim, 23/12/2018 a les 10:23
+1
-0
Clavat Gemma.
Tocada i enfonsada

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La Universitat de Barcelona impulsa una jornada de trobades divulgatives
Imatge il·lustrativa
El Macba programa una jornada sobre l’empremta de la repressió i la despossessió colonial
Imatge il·lustrativa
L'Institut del Teatre ofereix uns estudis per aprofundir en l'escenificació i la tecnologia digital
Imatge il·lustrativa
La Casa Elizalde acull la mirada de fotògrafes professionals i aficionades
Imatge il·lustrativa
14 reflexions de l'actor, que defensava «la lluita per la nostra república, del cinema o del que sigui»
Imatge il·lustrativa
Polanski, el cinema musical, brasiler, jueu i del món àrab protagonitzen l'inici del curs cinèfil
Imatge il·lustrativa
14 reflexions de l'actor, que deia que «amb tant d'imbècil amb carnet d'opinador, els savis callen»
Imatge il·lustrativa
Un anunci sobre un nen que munta un drama i un pare que no sap quina cara fer