Educació

Escola de Segunda Oportunidade

No hi ha classes, només hi ha horaris, cada jove té el seu i pot triar activitats

| 17/12/2018 a les 10:34h
Especial: Educació
Arxivat a: Sala d'estar, Diputació de Barcelona, educació

Foto: Amanda Tipton


Uns joves salten a corda a l’entrada, riuen. Un altre s'ho mira assegut a les escales, a una certa distància. La seva mirada és trista. L'avisen perquè s'incorpori al grup. Jo no sé saltar, els diu. Tothom sap saltar, li responen.

Entrem a una sala amb el terra de fusta, llum indirecta, música que convida a relaxar-se i una taula gran al centre coberta amb paper blanc. Al damunt hi ha retoladors de colors, llapis i un cartell que diu: "La minha vida 12.12.2018". Els joves estan a punt de començar una classe, però no és una classe normal, perquè no és una escola normal.

Una psicòloga i un artista expliquen que, en aquest workshop, cadascú dibuixarà la línia de la seva vida per expressar de manera gràfica el que ens ha passat al llarg dels anys fins al dia d’avui. Els joves es miren encuriosits. Cadascú pensa i comença a crear la seva part. Els colors es mouen de mà en mà, apareixen estisores, diaris, més colors. Les seves veus i els seus cossos comencen a compartir un projecte. Les vides s’entrecreuen sobre el paper que cobreix la taula. El blanc s'omple de colors. Entre tots farem una obra d’art, els diuen. Ells es miren satisfets.

"Treballar amb joves expulsats pel sistema és com treballar amb un castell de sorra. Tota la feina pot desaparèixer amb una onada", explica Luis Mesquita, creador i ànima de l'escola. En tots els joves veig uns fons de tristesa en la mirada, en molts també hi veig por. "El que fem sobretot és contenir i desfer nusos per ajudar-los a tornar a la normalitat. També posar límits!" És un procés lent en què cal definir, ensenyar, delimitar, permetre aprendre i construir conjuntament el significat de viure. Abans de poder ser alumnes necessiten recompondre les seves personalitats i capacitats socials.

A l'escola hi ha un taller de fusteria, un altre de tèxtil, un d'artesania, informàtica, cuina, però el que és important i el que tots comparteixen és que qualsevol disciplina serveix per donar sentit als aprenentatges i que això només es pot fer connectant-los amb la vida. A fusteria trobem la professora de matemàtiques i la d'informàtica. Si la vida no està parcel·lada, aleshores, per què parcel·lem el currículum? A l'escola de segona oportunitat de Matosinhos els aprenentatges són globalitzats.

No hi ha classes, només hi ha horaris, cada jove té el seu i pot triar activitats i construir el seu propi itinerari des d’un pla individual de formació. Els joves circulen per itineraris formatius oberts que només els pertanyen a ells. No hi ha aules, hi ha espais. Hi ha relacions entre els joves i els educadors, i entre els mateixos joves. Tampoc hi ha hora d’entrevistes, hi ha disponibilitat per parlar quan es necessita. Hi ha una altra diferència d'una escola "normal": les portes estan sempre obertes.

Entrem a un altre espai i ens trobem amb un workshop de lectura i escriptura creativa on estan treballant un poema portuguès que parla de la naturalesa. Aquí, partint dels quatre elements bàsics, aigua, terra, foc i aire, identifiquen quins corresponen amb la naturalesa de cadascú per després buscar una persona que sigui complementària. Ella et pot ajudar!, els diuen. A l'escola proposen als joves que, partint d'ells mateixos, explorin les emocions, els sentiments i les relacions socials. Els expliquen que s'aprèn des de dins, que han de confiar en ells mateixos i en els altres, i que l'aprenentatge només es dona quan té sentit, quan vincula realitats que, malgrat ser diferents, connecten amb la vida, amb el món que construïm i en la relació amb els altres. Es tracta de ser, d'estar, i de compartir. Mentre penso això, ens trobem a la professora d'educació física sortint de la cuina amb gots d'aigua per donar-los als alumnes un cop acabi la classe.

Això passa a l'Escola de Segunda Oportunidade de Matosinhos, a tocar de Porto, en un edifici en condicions força precàries. En Luis ens explica que és difícil convidar joves a recuperar-se en un espai hostil, però el cert és que malgrat el fred, els mobles vells o el terra aixecat, l'escola respira optimisme. El secret són les persones, penso, i el projecte. Dinem amb els educadors a la cuina, un deliciós bacallà cuinat pels mateixos alumnes al taller de cuina. Abans de començar a menjar cadascú es presenta, tots de la mateixa manera: "Soc la Joana, la coordinadora pedagògica, i faig de tot".

Per aquests joves l'escola no és només una escola, és una referència de la vida, és on passen les coses, és el lloc on troben un camí per on transitar.

COMENTARIS

Molt bé
Anònim, 18/12/2018 a les 18:11
+5
-0
s
Fantàstic
Anònim, 19/12/2018 a les 10:12
+1
-0
Un gran article i molt emotiu.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La Fundació Vila Casas porta aquesta exploració de la identitat al Museu Can Mario
Imatge il·lustrativa
La Diputació de Barcelona porta a Sant Cugat un acostament temàtic a la col·lecció Macba
Imatge il·lustrativa
El Museu d'Història de Catalunya acull una exposició fotogràfica sobre el centre penitenciari
Imatge il·lustrativa
L'il·lusionista omplirà de màgia l'escenari Brossa fins que arribin els Reis
Imatge il·lustrativa
Un anunci denuncia el masclisme que es va ensenyant de generació en generació
Imatge il·lustrativa
Una animació sobre el valor de l'esforç i de la paciència
Imatge il·lustrativa
Un curt animat sobre aprendre a desprendre's de les coses
Imatge il·lustrativa
Una animació ens anima a treure'ns les manies per acceptar-nos com som