Mapes en blanc

Na Gleannta

No et sembla bé que per Nadal ens recordem dels que ja no hi són?

| 28/12/2018 a les 09:57h
Especial: Mapes en blanc
Arxivat a: Cambres pròpies, Na Gleannta, Mapes en blanc

Foto: Giuseppe Milo


Un home robust, amb el coll de l'abric apujat i les mans a les butxaques, camina encorbat pel carrer. Una pluja fina i freda el fueteja amb obstinació. Les seves passes esquiven els tolls on es reflecteixen, difuminats, els llums de Nadal. Sent un clàxon. És una furgoneta atrotinada, que recorre el carrer principal a pas de tortuga. L'home treu una mà de la butxaca de l'abric i l'agita per tornar la salutació. La furgoneta s'atura uns metres més enllà, davant de la sucursal del banc d'Irlanda. L'home de l'abric en reconeix la façana blau cel, malgrat que la pluja i els llums nadalencs la tenyeixen amb reflexos irreals. El cartell on es llegeix Na Gleannta/Glenties, en rigorós bilingüisme, queda ocult entre ombres fantasmagòriques.

De la furgoneta en surt un home gras que es tapa el cap amb una jaqueta que no ha tingut temps de posar-se. Amb un gest amb el braç assenyala l'altra banda del carrer. Al costat d'un cartell de Guinnes, unes lletres lluminoses de color verd desitgen Nollaig Shona Duit a qui gosi aixecar la mirada. L'home de l'abric fa que sí amb el cap i apressa el pas. Quan passa per la porta de fusta i vidre glaçat, el Van Morrisson canta una nadala amb veu robusta i l'home gras ha agafat un tamboret per seure a la barra.

–Bon Nadal, Terry! –li crida l'home de la furgoneta.

–Bon Nadal, Mike –mormola el Terry. Mentre es treu l'abric amb parsimònia, els ulls del Terry es passegen pel local. Per tot arreu hi pengen garlandes de color verd, barrejades amb rens, campanes i flocs de neu platejats. Un entramat de fils amb llums de colors, verds, blancs i taronges, es dispersen per tot el sostre i escampen reflexos discordants per sobre de les taules, la televisió i el billar. Una parella d'uns cinquanta anys, grassonets i riallers, juga als dards amb una pinta a la mà.

–Què expliquen a Dublín? Feia molt temps que no et vèiem per aquí!

–Ja m'agradaria venir més sovint... Els del diari només em deixen escapar per Nadal! –el Terry s'asseu al tamboret del costat del Mike, que ja té una Guiness a sobre la barra–. Dublín... pots comptar, segueix igual d'avorrit com sempre

–Si trobes Dublín avorrit, què et deu semblar Na Gleannta? –El Mike riu, bonhomiós, i fa un glop de cervesa.

–El Terry és un home de món, Mike. A ell, tot el que no sigui Londres li sembla poca cosa. La veu del cambrer, un home alt, prim i barbut, sona tallant i metàl·lica, com la fulla d'una navalla. El Terry somriu amb poques ganes i li demana una pinta. Mentre el cambrer deixa rajar el doll de cervesa, ell clava la vista a la paret de darrere la barra, un mosaic d'ampolles de whisky, banderes d'Irlanda i fotografies antigues. Sobre l'última renglera d'ampolles i amb una bandereta a cada banda, com si fos la icona que presideix un altar, hi ha un retrat desenfocat d'un home jove amb el cabell llarg. El Terry, quan el veu, deixa anar un esbufec. El Mike fa com si no el sentís. El cambrer li posa la pinta plena de cervesa negra sobre un sotagot i li pregunta què li passa, amb aquella veu metàl·lica i punxant. El Terry, sense mirar-se'l, assenyala la fotografia amb un cop amb el mentó.

–No et sembla bé que per Nadal ens recordem dels que ja no hi són? –Li escup el cambrer. El Terry fa un glop a la seva pinta i acota el cap. El mou, fent que no, repetides vegades. Quan finalment l'aixeca, clava la vista al retrat, sense mirar als altres homes.

–Pregunta-ho als del restaurant on va esclatar la bomba– el cambrer obre la boca, com si anés a mossegar-lo, però abans que tingui temps d'abocar tota la seva indignació, el Terry aixeca una mà, cansada– Ja ho sé, ja ho sé, mai van poder demostrar que fos ell qui ho va fer, però li van trobar una pistola al cotxe, després del tiroteig.

–I el van condemnar a catorze anys, sense que hagués disparat a ningú –la seva veu sona amarga, covada per una ràbia massa antiga.

–No era el primer cop que li trobaven armes. I tard o d'hora les hauria fet servir.

–No ho sabrem mai. Es va podrir a Long Kesh. Te'n recordes de la vaga de fam? Te'n recordes de la cara de la Thatcher a la televisió, impassible, mentre ells s'estaven morint de gana? O d'això no en parleu, als vostres diaris, no fos cas que als anglesos se'ls posés malament l'esmorzar?

–De tot això fa molt. No t'ho pots mirar amb ulls d'ara... eren altres temps –intervé el Mike, sense aixecar la mirada del got buit de cervesa. Les seves paraules sonen tristes i lentes, com les darreres fulles que cauen dels arbres. El Terry es gira cap al Mike. Obre la boca, com si anés a dir alguna cosa, però les seves paraules moren en un altre esbufec. Fa que no amb el cap, s'encara amb el cambrer. Els seus ulls topen, tensos i seriosos, fins que li defuig la mirada i es torna a girar cap al Mike.

–I què ens van portar de bo, aquells temps? –Diu amb veu cansada, com si arrossegués una antiga condemna. Els tres homes callen. El cambrer es gira i fa veure que té molta feina endreçant gots i copes. El Mike i el Terry, amb el cap cot, aixequen les seves pintes i beuen lentament. S'ha acabat la cançó del Van Morrison i comença a sonar el piano que enceta Fairytale of New York. El Mike aixeca el got i el cambrer l'hi agafa per tornar-lo a omplir. Mentre ho fa, es mira el Terry. Ell aixeca el cap i clava la mirada a l'altar del jove que va morir a la presó, fa molt temps. Fa que no, en silenci. Només se sent la cantarella de la màquina de dards i el Shane MacGowan i la Kirsty MacColl que discuteixen, borratxos, pels carrers de Nova York. La mirada del Terry, trista, busca la del cambrer. Les paraules sonen feixugues, com si les hagués extret d'un pou massa profund.

–El teu cosí era un bon xaval. A mi també em va saber greu.

–Però creus que s'ho mereixia, no?

El Terry no contesta. El cambrer deixa una pinta plena davant del Mike. Ell mormola alguna cosa que sona vagament a “gràcies”. Els acordions dels Pogues ressonen alegres pel pub mentre les mirades dels tres homes segueixen esquivant-se, en silenci. De tant en tant, se sent la parella dels dards que riu i canta. Desafinen.

–Ningú no es mereix tot allò que va passar a Long Kesh. Però no el puc defensar. Ells també van fer massa mal.

–Potser es va equivocar, però sempre va ser un paio honest. Va lluitar pel que creia i per la seva gent. Per nosaltres. Fins al final –les paraules són lentes i ineluctables, com els rocs que cauen per una tartera.

–Ningú els va demanar que lluitessin per nosaltres. No era la nostra guerra –el cambrer no diu res, la mirada esgotada del Terry s'enfronta al seu rostre acerat–. Mira, a mi, tot això se me'n refot, ja ho sabeu –i assenyala les banderes, les llums i les garlandes verdes que pengen del sostre amb un gest trist amb la mà–. Potser preferiria que a Belfast hi pengessin aquesta bandera, però des del moment que van agafar les armes, amb mi que no hi comptin.

–En això té raó –el Mike torna a aixecar el cap– tanta sang... –i fa que no, i tanca els ulls, com si volgués esborrar els records.

–Sang n’hi va haver a totes bandes.

–Jo només et dic que encara que tinguessin raó, que ja saps que jo penso que la tenien –el Mike aixeca una mà, pacificadora–, van anar massa enllà. –I torna a abaixar el cap, per fer un glop de la seva pinta. Segueix parlant, arrossegant les paraules–. Un cop van començar a disparar, tot va anar cada cop pitjor.

–No t’ho pots mirar amb ulls d’ara. –El cambrer es gira cap a la fotografia. La seva veu també és feixuga–. Potser va servir per aprendre'n alguna cosa. Tant de bo hagués nascut ara, mon cosí.

–Tant de bo –la veu del Terry també és resignada–. Ara no s’hauria trobat amb una pistola a les mans. I sense armes, no hauria tingut sentit ni la presó, ni tot el que va venir darrere. Tens raó, com a mínim hem après alguna cosa. Tot allò ja no pot tornar a passar a l'Europa del segle vint-i-u.

I els tres homes assenteixen en silenci. El Mike i el Terry beuen cervesa, el cambrer se'n serveix una per a ell, l’aixeca i els desitja bon Nadal. L'home de la màquina dels dards aplaudeix una diana de la seva dona. El Shane i la Kirsty es perden pels carrers de Nova York. A la televisió, un informatiu desgrana les notícies del món sense que se les miri ningú.

Contingut relacionat

Imatge il·lustrativa
29/01/2019
Imatge il·lustrativa
04/12/2018
Imatge il·lustrativa
25/09/2018
Imatge il·lustrativa
14/08/2018
Imatge il·lustrativa
15/07/2018

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El TNC ofereix abonaments per a la temporada 2019-2020 amb molts avantatges
Imatge il·lustrativa
La Universitat de Barcelona organitza el cicle de concerts «Els Vespres»
Imatge il·lustrativa
El festival d'estiu porta els millors muntatges teatrals, musicals i de dansa a Barcelona
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural proposa una jornada sobre astronomia i contaminació lumínica
Imatge il·lustrativa
Una campanya vol conscienciar els turistes que visiten les Illes Balears sobre el consum d'aigua
Imatge il·lustrativa
La guionista deia que «si la sabata no et va bé a la sabateria, no t'anirà bé mai»
Imatge il·lustrativa
El segon vídeo de la campanya d'Estrella Damm mostra la feina dels qui protegeixen el Mediterrani
Imatge il·lustrativa
La ballarina diu que «estem massa desconnectats del cos»