Foto: Nacho Rascón
Era el seu dia de l’any preferit, o més ben dit la seva nit preferida. Els ulls li brillaven com només ho feien quan tornava a casa –la seva, on va créixer– o quan sentia parlar bé d’algun dels seus fills. Al principi, a casa no celebràvem especialment la nit de Nadal, fèiem un sopar una mica més lluït i després els grans anaven a missa del gall i els petits miràvem el programa especial a la tele. Quan vaig començar a formar part dels grans, vaig apuntar-me a alguna missa del gall; em feia gràcia el nom i això de rondar pel carrer després de mitjanit. Quan vaig cansar-me de buscar el gall i en vaig tenir prou de misses, sopava a casa i després, que d’allò no me n’havia cansat, me n’anava a rondar pels carrers després de mitjanit. A tancar bars, com un divendres qualsevol.
No recordo quan vam començar a canviar la tradició, potser després d’algun Nadal que devíem passar a Pasaia –a casa seva– i de veure com li brillaven els ulls. La qüestió és que vam començar a convertir la nit de Nadal en una celebració amb vida pròpia, més enllà d’una vigília. No hi faltava ningú, engalanàvem la taula, trèiem la vaixella bona –amb aquelles fantàstiques copes de cava de pel·lícula–, posàvem música i ma mare preparava uns plats deliciosos, sempre amb alguna recepta basca infiltrada per la izeba. Era, de bon tros, el millor sopar de l’any, un esdeveniment que tota la família esperava. Sobretot ell.
I el sopar era només el preludi. Després dels cafès, les neules i els torrons, començava el duel: la partida de mus, un combat parricida amb parelles innegociables: ell i l’Iñaki contra el Xavi i jo. Sempre. Els primers anys ens guanyaven fàcil, érem passerells i ell en sabia prou per compensar els estralls provocats pels órdagos insòlits –i de vegades sorprenentment efectius– de l’Iñaki; fins i tot ens donava peixet per tal d’allargar la partida tant com pogués, semblava no voler que aquella estona compartida amb els seus tres fills s’acabés mai. Mentrestant, les dues dones de la seva vida s’endormiscaven al sofà amb la banda sonora dels nostres envits de fons, esperant el desenllaç inevitable.
Però la cosa va canviar quan vaig matricular-me a la facultat de matemàtiques. De matemàtiques no en vaig aprendre gaire, en canvi, gràcies a una colla de madrilenys molt divertits, vaig adquirir uns coneixements notables de mus. Això, unit a l’habilitat natural del Xavi pels jocs de cartes, va fer que anéssim jugant cada vegada millor i les partides es van anar fent més i més competides. És curiós perquè durant l’any no jugàvem mai, ni una sola partida, només la nit de Nadal.
No recordo res especial de les nits de Nadal que vaig passar tancant bars, i en canvi no puc oblidar mil detalls d’aquelles partides de mus. Recordo sobretot un any. Feia hores que jugàvem, la Gemma i la mare ja feia estona que havien abandonat el sofà i se n’havien anat a dormir al llit, la cosa estava molt ajustada i al final vam acabar empatant. Una partida de mus és com un partit de tennis, saps quan comença però no saps mai quan acabarà; pot acabar-se en un tres i no res o durar hores. Era molt tard, així que vam començar a recollir, però de sobte algú va proposar de fer la del desempat. Després d’uns moments de dubte vam obrir una ampolla de cava i vam començar una nova partida.
Al matí, quan ma mare es va llevar, ens va trobar allà, al mateix lloc on ens havia deixat unes quantes hores abans. Ens va clavar una esbroncada que van tremolar els pastors del pessebre. No només seguíem allà enganxats, sinó que ens havíem begut les reserves de cava per totes les festes: no quedava ni una ampolla. Vam mormolar alguna excusa galdosa sense aixecar els ulls de les cartes i vam continuar, entusiasmats, gaudint com nens de les últimes mans d’una partida que no oblidaré mai. I qui més gaudia era el més gran de tots.
Ja fa molts anys que la nit de Nadal no juguem al mus. Aquest en farà setze del Nadal més trist, i no hem tornat a jugar mai més una sola partida. Continuem trobant-nos tots a ca la mare, amb tot ben engalanat, i fent un sopar esplèndid, amb les mateixes copes de pel·lícula i les receptes basques que la izeba encara infiltra. Quan acaba el sopar, després dels cafès les neules i els torrons, la fem petar, o juguem a algun joc de taula, mentre la canalla va caient adormida i fins que hi caiem nosaltres. Va bé, perquè així la mare i la Gemma també poden participar. Però estic convençut que aquesta nit donarien el que fos per endormiscar-se al sofà i escoltar-lo des d’allà cridant amb aquella veuarra: “¡No hay mus!”, mentre fa saltar tots els amarrekos de la taula amb un cop d’aquelles immenses mans de pelotari.
