Basorèxia

Tan bona companyia

He pensat que és precisament això el que hauria de ser el nostre pas per l’existència

| 25/12/2018 a les 09:05h
Especial: Basorèxia
Arxivat a: Cambres pròpies, Nadal, Basorèxia
Vull deixar amor
i somnis i paraules
que durin més que jo,
al cor dels altres
 
Joana Raspall
 

Foto: Kylie_Jaxxon



Sebastià era un senyor de noranta-quatre anys de Sant Jaume d’Enveja que es va morir fa dos dies. Jo no el coneixia, no sé si ni tan sols l’havia vist cap vegada. Era el iaio d’una amiga meua. Per això m’he trobat, a dia vint-i-quatre de desembre, en una cerimònia civil de comiat. No havia estat mai en aquest tipus de cerimònies. Sempre m’havia trobat amb retons que diuen coses que no consolen perquè no són veritat, o almenys no són demostrables. En canvi, en aquesta cerimònia civil de comiat, del senyor Sebastià s'han dit només certeses, coses demostrables i corroborables pels que el ploraven.
 
Sonava música clàssica a estones i la dona que ho orquestrava anava llegint poemes. En recordo especialment un de Joana Raspall (“vull deixar amor i somnis i paraules que durin més que jo, al cor dels altres”), perquè he pensat que és precisament això el que resumeix a la perfecció el que hauria de ser el nostre pas per l’existència, deixar moltes paraules bones al cor dels altres.
 
El senyor Sebastià havia deixat d’anar a escola als nou anys per anar a treballar al camp amb son pare. Tenia quatre germans. Es va casar amb l’Octàvia, amb qui va tenir dues filles i un fill i sis nets. S’havia quedat vidu feia anys. Va treballar al camp tota la vida. Era, diuen, un home optimista i vital. Es movia en bicicleta pel seu poble i pel seu Delta, no es queixava mai i sempre resultava, la seua, una bona companyia.
 
Escric això unes hores abans que arribin, a casa la mare, els convidats al sopar de Nadal mentre la sento feinejar a la cuina. Fa anys que som els mateixos: mon iaio, també, de quasi noranta-quatre anys, ma germana, ma mare i l’Angelita, que és una amiga de la família que ve totes les nits de Nadal a sopar amb nosaltres. Posem bona música i ens regalem, els uns als altres, coses barates només per obrir paquetets, perquè diràs que fa festa en una nit com aquesta.
 
No hauria de passar mai res dolent pels volts de Nadal, no senyor. Però la vida és imperfecta, així que suposo que la mort també. En realitat, avui és un dia de vint-i-quatre hores com un altre. L’únic que ara fa fred, i els ànecs del Delta dormen i ja han buidat els canals del meu poble i fa humitat i fa estona que és de nit, i penso que un dia començarem a morir-nos, també nosaltres, i qui sap si aconseguirem ser recordats com ho serà el senyor Sebastià, a qui no vaig conèixer, però tothom diu d’ell que si era tan bona companyia.

COMENTARIS

COM SEMPRE
Pilar Foix, 25/12/2018 a les 11:24
+3
-0
Un gran text, Maria. Amb la senzillesa profunda que et caracteritza. Jo també m'hi vaig trobar fa 4 anys, acomiadant la meva mare un dia com aquest. I ella també va deixar moltes coses boniques que guardarem sempre. Bon Nadal.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La Fundació Vila Casas porta aquesta exploració de la identitat al Museu Can Mario
Imatge il·lustrativa
La Diputació de Barcelona porta a Sant Cugat un acostament temàtic a la col·lecció Macba
Imatge il·lustrativa
El Museu d'Història de Catalunya acull una exposició fotogràfica sobre el centre penitenciari
Imatge il·lustrativa
L'il·lusionista omplirà de màgia l'escenari Brossa fins que arribin els Reis
Imatge il·lustrativa
Una animació de Pixar reflexiona sobre allò que guanyem quan acceptem els altres tal com són
Imatge il·lustrativa
Una animació reflexiona sobre la necessitat de fer-nos nostra la vida
Imatge il·lustrativa
Un anunci denuncia el masclisme que es va ensenyant de generació en generació
Imatge il·lustrativa
Una animació sobre el valor de l'esforç i de la paciència