La ventura de viure

Ignasi Blanch: «Hi ha gent a qui li molesta veure't feliç»

L'il·lustrador creu que «a vegades és més difícil compartir les coses bones que les dolentes»

| 07/01/2019 a les 11:17h
Especial: La ventura de viure
Arxivat a: Sala d'estar, La ventura de viure, Ignasi Blanch

Foto: Nicole Burkhardt

 
Nascut el 1964 a Roquetes, Ignasi Blanch s'ha dedicat tota la vida al que més l'omple: dibuixar. Té una trajectòria rica i admirable. Va ser l'únic català (i espanyol) que va pintar al mur de Berlín després de la seva caiguda –hi va pintar l'obra Parlo d'amor–; acaba de publicar un llibre amb la seva cantant preferida, Olivia Newton-John, i cada setmana amplia la família il·lustrada de Catorze. Quedo amb ell al pis que té a Barcelona per intentar dibuixar-ne un retrat mentre parlem de la vida. 

Aquesta conversa està feta amb la col·laboració del celler Jané Ventura.
 

Foto: Arxiu personal


Quin record tens d'aquell xiquet que dibuixava a tot arreu?

Era un xiquet belluguet, molt actiu. Quan vaig al poble em recorden que era un negociant, i m'estranya. Però per ajudar a casa o poder-me pagar les despeses pròpies venia pel carrer les roses que teníem o les polseres que feia. I ara de gran penso com pot ser que fes això, si precisament no valoro els diners. 

Però potser sí que valores ajudar. 

Sens dubte, això ha marcat la meva vida. 

Vens d'una família més aviat humil?

Una barreja: el meu avi matern era mestre i la família dels meu pare, pagesos. Vinc d'una família molt exigent. A casa havíem d'estudiar tots, no cabia al cap pensar que algum fill no estudiaria. El valor de la responsabilitat, del treball, de l'exigència sí que m'ha quedat. 

T'ha marcat? 

No dic que sigui bo, però sí. 

Per què no és bo a vegades?

Perquè sovint tampoc sé alliberar-me d'aquesta pressió.

És la por de fallar?

No podies fallar. Suspendre a casa hauria estat un delicte. Havies de ser responsable. 

Com es van prendre que volguessis dibuixar?

Estava clar que aquest xiquet dibuixava tothora i a tot arreu. Dibuixava tant que numeraven els fulls de les llibretes dels meus germans perquè no els hi prengués. Era la meva obsessió. Em van ajudar moltíssim, vaig fer la carrera de belles arts per iniciativa d'ells. Mai em van dir allò que fes magisteri i guanyés diners i després dibuixés. 
 

Foto: Arxiu personal


Van creure en tu. 

Ho dic sempre: vaig tenir sort de tenir uns pares que confiessin en mi, perquè aleshores era complicat pensar que et podies dedicar a l'art. Vaig tenir el seu suport incondicional i veient-me era de calaix que havia de dibuixar. 

Per ser artista has d'acceptar que viuràs en una certa inestabilitat. 

Però és que la vida és tan incerta. Quan vaig començar a estudiar, qui m'assegurava que arribaria on soc ara, amb molts llibres publicats? La vida és una aventura diària, deixar de viure-la pensant en una suposada seguretat és ridícul. 

I més quan ningú, tingui la feina que tingui, té la vida assegurada.

I, a part, hi ha ensurts de salut, de disgustos. A la vida s'ha d'escollir el que et produeix felicitat i a casa em van enfocar per aquí. El valor de la responsabilitat era una garantia que me'n sortiria. La base. Durant la carrera vaig treballar de tot. 

De què?

De cambrer en una escola de dansa, de discjòquei, de model per dibuixar a l'escola d'art a Berlín, fent repassos a nens molts estius. Que t'agradi treballar et dona molta seguretat. Sempre he pensat que si fallava la part artística tornaria a treballar de qualsevol cosa que sé fer. És fotut no tenir iniciativa laboral: treballar et dona confiança en tu mateix. 

Ho has pensat sempre, que passi el que passi te'n sortiràs? 

Sí, perquè si no penses així, no tires endavant, inclús en moments d'entrebancs, de menyspreu o d'incomprensió d'editors, empreses. No passa res. 

Quin menyspreu has pogut sentir?

Molt sovint, quan algú et demana una il·lustració per un objectiu comercial i no té cap interès en la teva persona. O et parla d'aspectes puraments formals: "Fas línies obertes". Aquesta persona que té el poder econòmic no té la formació suficient per entendre que allò és l'itinerari d'algú que hi dedica la vida. Has de ser una mica puta i Ramoneta. 

Els teus dibuixos desprenen amabilitat. És important per a tu aquesta paraula?

És bàsica. No tinc gaire vergonya, això em facilita la comunicació: puc parlar amb algú que sigui el ministre de no sé què o amb gent del poble que no conec de res. I això m'agrada molt. 

Això és anivellar la gent, és a dir, no posar una persona a dalt i l'altra a baix, sinó dignificar tothom. 

De gran m'he adonat que la gent que tenim facilitat per comunicar-nos tenim molta sort, perquè n'hi ha que ho passen molt malament, que els costa parlar, expressar-se, mirar-te als ulls, i veus que pateixen. Hi ha alumnes meus que ho passen molt malament quan han de parlar en públic. I el contrari de l'amabilitat no m'interessa: les persones que necessiten castigar-te. 

És ben bé una necessitat, sí. 

Procuro evitar-los. El món està ple de botxins i de víctimes. 

Estàs molt pendent de no ferir els altres?

Sí, no ofendre, no ferir, no crear cap tipus de patiment. Vull pensar que els meus alumnes en mi troben finestres. Tampoc és tan altruista això: quan generes un estat de positivisme, el teu entorn te'l torna i estàs generant un espai de benestar per a tu també. No ho faig amb aquesta intenció, però a poc a poc me n'he adonat. Si els del teu volant estan contents amb tu, tu estaràs millor. 

L'excés d'empatia pot ser contraproduent? D'estar salvant l'altre i no a tu?

Em passa molt sovint amb coses molt mínimes de la vida. Per exemple, estar al cinema i mirar de seure a un lloc per no tapar al de darrere i, per això, posar-me en un lloc en què veig pitjor la pel·lícula. I llavors penso: què he fet? Tot per fer un favor a algú que ni ho sabrà, però que li facilitarà la vida. Per què em surt aquesta necessitat d'entrega? Em passa, em segueix passant i m'ho accepto. 

Com vius en un món en què predomina l'actitud contrària?

Però el meu entorn és de gent amable. 

T'has construït un petit món. 

No, gran. Tinc persones que estimo molt a prop. A les meves companyes que reivindiquen el feminisme els dic que comptin amb els homes amables, els que som sensibles a tot el que representa la societat masclista. 

Com resols els conflictes?

Patint molt. Procuro per poc que pugui parlar-ne després d'un parell de dies de silenci. Hi dono voltes, m'entristeixo. Emocionalment soc feble, les coses m'afecten molt i quan hi ha un conflicte necessito pair-lo. Però cada cop procuro guiar-me més per la intuïció i em va millor, perquè a allò que el teu cos sent: malestar, benestar, rebuig, has de fer-li cas. 

Et cuides?

Crec que sí. 

Com?

Escoltant-me i intentant ser sincer amb tothom. 

A vegades també ens castiguem a nosaltres mateixos. 

Sí però ho evito. Gaudeixo per exemple de les coses que m'agraden: llegeixo molt, escolto molta música, passejo, estic amb la gent que vull. Amb els anys et castigues menys. 

Quin consell donaries a qui tingui tendència a fer-ho?

Que és important fixar-se en l'instint. Instintivament passen coses i la intuïció t'ajuda. Si escolto els altres –com em miren, com actuen–, també m'escolto a mi i puc saber què necessito.

Als teus dibuixos hi ha dones. Entre elles, la teva mare?

Hi ha dones que estan presents a la meva vida. La meva mare surt sovint, sí. Som cinc germans: quatre nois i una noia. Deixo testimoni dels que ja no hi són: els meus pares. Molt sovint els dibuixo. 

Perquè hi siguin?

És que hi són, a la memòria, al cor. Tot i que crec que val la pena pensar en els vius. A vegades evito la melangia. 

Tenies tendència al passat?

En alguns dibuixos, sí: hi ha la memòria d'una infància feliç, jugant al carrer del poble amb gossos, germans, amics, envoltat de mandariners. 
 

Foto: Arxiu personal


Vivies a Berlín el 1989. Podries descriure les persones que vas veure a l'altra banda del mur de Berlín, quan va caure? 

El record que tinc de quan vam veure com la gent de l'est passava a l'oest és el dels homes plorant. Els alemanys són freds i els costa expressar les emocions, i la imatge que em ve és d'un senyor gras, molt homenot, i un altre amb bigoti i alt, que passaven junts i es retrobaven amb parents o desconeguts. Una senyora gran, sola, amb un mocador de flors, que no tenia ningú a qui saludar. Estava ple de guàrdies alemanys vigilant, de càmeres de televisió. Era molt diferent l'est de l'oest. Compraven taronges, plàtans, perquè a l'est no hi devien arribar com a l'oest. 
 

Foto: Arxiu personal


Et fixes en la fragilitat dels altres. 

Fixar-te en la fragilitat dels altres és molt enriquidor, perquè ens passem el dia intentant mostrar que som forts i tenim èxit. Em sembla més interessant quan algú et diu alguna de les seves dèries, debilitats, encara que siguin mínimes, que algú que necessiti mostrar l'èxit que té. És més seductor i interessant mostrar-te tal com ets. 

Dur màscares suposa un esforç molt gran. 

D'altra banda, tampoc m'agrada la gent que té llagues tot el dia. N'hi ha que es dediquen a parlar tot el dia de malalties, els hi encanta. M'esgota la gent que està tot el dia queixant-se. 

"I si t'ha passat això, a mi també, però encara pitjor, et guanyo!"

Sembla que això et justifica la vida: he patit tant! Quan entens que en el recorregut de l'essència humana hi ha clots, entens que estem tots al mateix lloc. 
 

Foto: Arxiu personal


Com entens l'amor?

És irracional, és com un barranc desbocat. Deixo que el barranc em porti. 

Encara que caiguis?

És que si no, no té gràcia. Per amor t'has de tirar pel barranc, canviar de país, de feina, el que calgui. 

T'hi has tirat?

Només m'ha calgut una vegada. 

Quina?

La que vaig descobrir la meva parella, l'Àngel. Vaig ser valent i em vaig enfrontar al que representava tenir una relació amb la persona que estimava sent coherent amb el que sentia.

Com va ser?

Als divuit anys, a la facultat de belles arts, a Barcelona. I si em diguessis "pensaves que duraries tant temps amb la mateixa persona?", no ho penses, i potser aquest és el secret: no adquirir cap compromís per complir uns valors que se'ns demana socialment. Estem junts perquè volem, som dues persones lliures que ens agradem i volem intentar que això funcioni i això cada dia. És arbitrari, pot ser que duri o no. 

Viviu encara així?

Després de tants anys prens consciència que la persona amb qui vius no només n'has estat enamorat i l'estimes molt, sinó que, a més a més, si hi ets tant de temps és perquè objectivament t'agrada com pensa, com actua, els valors que té, el físic. És que si no, no aguantes tants anys. El secret és ser amic de la parella i divertir-te sexualment. És bàsic. Si no, malament. I és un tema que es nota molt: quan una parella s'ha avorrit i no saben què fer no es miren, no es toquen, van ben abrigats, hi ha una relació de discreció amb el cos. I quan amb una parella estàs bé, vius la vida i la gaudeixes conjuntament, i el goig de l'amor és això. 

Vas haver de sortir de l'armari? 

No he entès mai el concepte de sortir de l'armari perquè no vaig tenir problemes. Tal com a casa van acceptar que el nen dibuixava, també van acceptar que estimés qui volgués. Sí que he pensat que al que vaig viure a l'escola avui li dirien bullying. Vaig anar a una escola privada. Una cosa que no suporto gaire són els esports de competició, més aviat m'agradava la dansa, era molt àgil. A l'escola hi havia un professor d'esport gran, de l'època del franquisme, que et matxacava si no competies, i això em va donar un rol de sentir-me maltractat pels companys. 
 
Es parla molt de l'amor, però no tant del desig.

És bàsic. Encara ara soc molt corporal, els meus dibuixos viuen amb el cos i el tenen en compte. No sempre ets ben entès en aquest aspecte, i val la pena parlar amb tranquil·litat de què penses de la sexualitat, de l'erotisme, del que té a veure amb la pell. Si estàs alerta, a la vida hi ha moments de seducció amb gent de qui no n'estàs enamorat, que potser no veuràs mai més. Això passa amb la mirada. I no vol dir que necessitis seduir per fer no sé què. Costa molt explicar que a la vida ens connectem, i això té veure amb aquest grau d'erotització. Algú a qui abraçaries, o li agafaries la mà i parlaríeu agafats de la mà. Molta gent té pànic al tacte, els costa molt abraçar-te, es tensen. Marquen una certa frontera. Ho respecto però crec que perdem oportunitats de mostrar-nos afecte i que així seria més senzilla la vida. Hi ha persones que estan de cara a la seducció i d'altres, d'esquena. N'hi ha que s'hi neguen. Amb els homes la renúncia és immediata: es deixen panxa, es despreocupen del físic. I no ho dic per estar bé amb els altres, sinó amb tu. Com millor cuidis el cos, més temps t'aguantarà. Si m'ha aguantat 54 anys i m'ha anat bé, ostres, que em duri més. 

Què no toleres?

No puc suportar la violència. Hi ha microatacs que els vivim diàriament. 

Quin et pot ferir?

Comentaris d'algú que no en té ni idea però que necessita fer-te'l. Hi ha gent a qui li molesta veure't feliç. I et diuen: "Clar, com que ets un desordenat". Soc més coses, no? Però necessiten tocar-te el teu punt feble, allà on et sents dèbil. 

Els molesta la teva felicitat, te la punxen i llavors són feliços ells. 

Sí. I als artistes sovint necessiten retreure'ns la relació que tenim amb la nostra obra: si en parles massa, si en parles poc, vigila que no et pugi l'ego, vigila quan et deixin d'estimar aquests que ara et valoren tant. El tema de l'exposició costa molt. Ho he notat amb gent que creia que em coneixia molt en el moment en què he defensat el meu treball des de primera fila, perquè el que faig és ser responsable del meu treball artístic. Quan això els representa un excés de protagonisme m'ho han fet saber. I m'ha fet mal. Es pensen que el que més m'importa és la projecció pública i no entenen que la finalitat és arribar al públic. Són dibuixos que vols que agradin i, per tant, els has d'ensenyar. El nostre treball és molt immediat: fer-lo, mostrar-lo i ja està. 

Viure d'agradar et pot afeblir? 

Vull que els meus dibuixos, més que agradar, facin pensar.

Però hi és, la por de pensar si tindrà o no la reacció que n'espero?

Cada vegada menys. Vull pensar que amb els anys, si has treballat molt, hi ha una entesa amb el receptor. I per part meva hi ha una maduresa d'acceptació als que no els interessi. 

No et fa mal?

Me'n fa menys, perquè procuro quedar-me amb els que ho puc compartir, que són molts. A vegades és més difícil compartir les coses bones que les dolentes. Si s'ha mort algú i estàs feble, algú et ve i et diu ho sento molt. Quan estàs bé ets el mirall de les carències dels altres. A la gent li costa molt acceptar les bonances dels altres. 

Surten enveges?

No ho sé. S'emmirallen com si haguessin de fer el mateix que tu i no ho han fet. O tu has aconseguit allò que potser no aconseguiran mai i en dir-ho els ho recordes. A l'escola on treballo em vaig atrevir a dir: "Escolteu, he fet una feina amb dues actrius excepcionals i com que estic content, us ho vull dir". Hauria pogut callar.

Perquè es pot confondre molt ràpid amb la pedanteria. 

Hi ha persones que, sigui pel que sigui, no accepten que creixis. Però no he d'intentar que ells canviïn, sinó jo. No m'ha d'afectar si algú demana que reprodueixi un estereotip que ell necessita a la seva vida, que se'n busqui un altre. 

Has hagut d'apostar per tu. 

Als anys 90, a l'etapa de les Olimpíades de Barcelona, estava fent uns llibres amb un registre gruixut, colors plans, molt semblant al que s'estava portant. Acabava de venir de Berlín i no em sentia feliç amb l'estètica que m'oferia Barcelona. I vaig deixar la feina que tenia per començar a dibuixar, sense tenir cap encàrrec, i retrobar-me amb un traç que tingués a veure amb el meu caràcter. No pensava en les editorials ni si em passarien feina, que no me n'haurien passat, perquè no estava de moda. Però sort que vaig fer aquest canvi, perquè aquest retrobar-me amb el meu món interior ha esdevingut el registre gràfic que ha marcat el meu treball artístic. 
 

Foto: Arxiu personal


És arriscar-te a favor d'aquella llum petita que hi ha al fons teu, que encara no saps ni què és. 

Quan en l'art necessites trobar la teva veu, el que has de pensar primer de tot és que aquesta teva veu t'ha d'agradar a tu, l'has d'acceptar tu i, després, que sigui el que hagi de ser. La veu pròpia no es troba des de fora pensant en el públic, sinó des de l'interior, mirant-te a tu: a on vols arribar, què vols i què vols dir. 

I acceptar-te, perquè és fàcil rebutjar el que som. 

Molt sovint em pregunten: t'agraden tots els llibres que has dibuixat? No m'agrada rebutjar la feina feta, gràcies a aquesta n'ha esdevingut una altra. I he crescut i he après amb cadascun dels llibres. No té sentit avergonyir-me d'un llibre antic, perquè estava en un altre moment, en una altra etapa. 

Tens respecte per tu. 

Als meus alumnes els transmeto que es respectin, és bàsic. Molt sovint, quan han de parlar del seu treball diuen: no, és que estava cansat, em costa. Negatiu sempre. Negar-te al teu treball no ajuda. 

Aquesta secció es diu la ventura de viure

La sort compta, però tu llaures el solc en què pot córrer l'aigua. És a dir, tu ets qui obre rius. Has de prendre el rol de persona activa, perquè si no, et passen els trens. 
 

Foto: Arxiu personal


No tens el penediment de dir s'ha escapat un tren i he vist com passava davant meu?

N'hauria pogut agafar d'altres, però al del dibuix hi vaig pujar. El que és important és no pensar tant en el passat com en el futur, segueixo pensant que faré més projectes que em faran feliç i faran feliços els altres. No tens l'ambició de l'èxit, dels diners, però tens la de la felicitat constant, i jo vull seguir dibuixant perquè és el que em produeix més felicitat. 

Què t'espanta?

La pèrdua de salut. Em sabria greu. I m'espanta perdre gent que estimo, no m'agrada pensar-hi. 

I què t'alegra?

Moltes coses. Petits detalls de la gent que estimo: prendre un cafè amb calma, sopar junts. Cada projecte nou, quan dibuixo, el visc amb molta emoció i gratitud a la vida, per sobre de l'economia i de si arribarà a no sé quin públic, sempre penso en el xaval petit del poble. Li diria: escolta, sàpigues que has dibuixat més del que pensaves. 

Estaria content, oi? 

No s'ho creuria. 

Com es veu la vida amb 54 anys?

De sobte entens la vida més que abans. Que és fugissera, efímera, la grandesa d'estar amb gent que ens hem estimat i ens estimem i de tenir una feina artística i mantenir-la tant de temps. Visc amb molt d'agraïment per això, penso que ho he aconseguit. I és igual si ha agradat o no, està feta. A la meva edat fas una mica de balanç de la feina feta i puc dir que no he badat. 

Amb quin dibuix acabaries aquesta entrevista?

Fa poc em vaig trencar el braç, vaig estar convalescent a casa molt temps i tenia una llibreta molt gran al menjador de casa i dibuixava al vespre. A la nit no podia dormir pel mal que em feia el braç i vaig canviar l'estratègia: en comptes de dir no puc dormir pel dolor, com que podia dormir al matí, a la nit o a la matinada anava al menjador de casa i dibuixava. Aquests dibuixos han format part de la Fira Internacional Iberoamérica Ilustra i m'ha fet il·lusió sobretot perquè d'un moment de dolor i de malestar se n'ha generat una cosa positiva. Hi ha un dibuix de color rosa, que tot són homes que estan davant del cementiri, cuidant flors. Contrasten molt els colors. La gent em pregunta: són els morts que han sortit? O són els visitants que volen sorprendre els morts? I en el fons hi ha gent que vaig conèixer, que va morir a Berlín per la sida. La mort em fa ser més exigent amb la vida.
 

Ignasi Blanch

 
Aquesta conversa ha estat feta amb la col·laboració del celler Jané Ventura.



 

COMENTARIS

tu, ignasi: SINCER I SENCER
ignasi (l'amic), 08/01/2019 a les 08:16
+4
-0
M'ha agradat també l'entrevista a una revista alemanya. Records a la família
Admiracio
Per Ignasi, 08/01/2019 a les 18:37
+0
-0
Genial Ignasi!!
He llegit l'entrevista y et veig tal i com ets....
Et felicito per la teva genialitat, sensibilitat i autenticitat.
Cada obra teva es un regal...
No canviïs mai!!
La ventura de viure
Miret , 09/01/2019 a les 09:05
+0
-0
Magnífica entrevista. M’ha sorprès la facilitat per anar dibuixant el perfil de l’Ignasi la manera tant senzilla d’exposar els temes mes profunds. Es admirable com la Gemma ens ha presentat l’artista i el títol fent un joc de paraules amb el patrocinador.
Felicitats per tant bona feina feta
Más y mejor
Anònim, 13/01/2019 a les 16:39
+0
-0
Y quienes tenemos la suerte de conocerte y haber disfrutado de tu arte sabemos que toda eres mucho más y mejor persona cuando estás cerca.
Gracias Ignasi❣️

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La Fundació Carulla convoca entitats i monitors a presentar projectes de transformació social
Imatge il·lustrativa
Helena Tornero dirigeix «El futur», a la Sala Tallers del TNC
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural dedica una jornada a l'ecologisme
Imatge il·lustrativa
El Macba proposa una jornada plena d'activitats familiars
Imatge il·lustrativa
El festival Kosmopolis reunirà més de 130 autors en la seva desena edició
Imatge il·lustrativa
Una animació mostra l'amor que fa mal
Imatge il·lustrativa
14 propostes per gaudir de «La Quinzena metropolitana de dansa»
Imatge il·lustrativa
El nazisme sobreviu al Teatre Lliure amb l'obra «Davant la jubilació», de Thomas Bernhard