Tast editorial i sorteig

El rastre del tumor

És el dèficit emocional, és un record dolorós, és decidir tenir fills o decidir no tenir-ne

El tumor

| 27/12/2018 a les 16:07h
Especial: Tast editorial i sorteig
Arxivat a: Biblioteca, tast editorial i sorteig, Anagrama, Toni Soler, El tumor
El periodista Toni Soler (Figueres, 1965) tenia setze anys i mig quan se li va morir el pare. Això passava el 1982, i des d'aleshores no n'havia parlat mai amb ningú. Fins ara, que ha intentat fer per escrit el dol que no va saber fer d'adolescent. "Parlar del pare o de la mare és parlar d'un mateix. Les seves morts ens expliquen, tant com les seves vides –admet Soler–. Un dol incomplet ens allunya de qui som realment, ens impedeix coneixe'ns de veritat". A l'edat que tenia el seu pare quan va emmalaltir, Toni Soler ha escrit El tumor (Anagrama).

Sortegem quatre exemplars d'aquest llibre. Per participar-hi només cal que ens envieu un mail amb el títol del llibre i el vostre nom i cognom a [email protected] (la guanyadora ha estat Àngels Castellà).
 

Foto: Catorze
 

«Cuando uno llora, nunca llora por lo que llora, sino por todas las cosas por las que no lloró en su debido momento», va escriure Mario Benedetti. Deu ser veritat, perquè no vaig plorar mai explícitament a causa del pare, ni davant de la família, ni dels amics, ni estant sol. No és que m'aguantés el plor per fer-me el valent, tot i que a la vegada me n'atribuïa el mèrit, em sentia satisfet per la manera com resistia la temptació del victimisme; em semblava una reacció masculina i adulta. De més gran, a causa de la mort de la mare, sí que em regalava estones de plany i plors, més o menys forçades, perquè em resultaven, en certa manera, reconfortants. Però en aquell moment, amb gairebé disset anys, em sentia cofoi de no ser com la resta de la família; jo superaria el tràngol a la meva manera, i ho faria amb més discreció i eficàcia. Jo era en Toni, i era molt més que el noi que havia perdut el pare. 

La doble vida de què parlava abans («a casa» i «fora de casa») em portava per aquest camí. Com tants adolescents, sentia un rebuig cap al niu familiar i sublimava el que descobria més enllà: el valor de l'amistat, la descoberta de l'amor, els inicis de la diversió adulta, l'alcohol, les converses grandiloqüents, l'existencialisme de pa sucat amb oli, l'afirmació de la individualitat i el convenciment de pertànyer a una generació d'escollits que, aquest cop sí, capgirarien el món. Fora de casa, no parlava mai del pare, ni els amics s'hi interessaven, però de vegades notava en els altres una mirada diferent, amb una punta de fascinació; suposo que tots s'imaginaven com devia ser perdre el pare, descobrir la mort en primera persona. No m'ho preguntaven, però notava la seva curiositat. Això em feia sentir carismàtic. Era com si jo ja hagués follat i els altres encara no. 

[...]

El pare –que no era només una persona morta, sinó el conglomerat que, dins de la meva ment, formaven ell, el seu decés, el record amarg de la seva malaltia i el present depriment del dol– formava part del paquet «casa». I va esdevenir una presència enutjosa i punxant. Un mal invisible dins del meu cap, indetectable des de fora. Era un tumor. I l’havia d’extirpar, com més aviat millor, si la meva vida havia de continuar endavant.

El tumor no es crea ni es destrueix, sinó que es transforma. Ja hi era quan vam arribar i ens sobreviurà a tots. Potser quan el pare era un infant ja estava larvat, a l’aguait, en forma de defecte genètic, i només es va decidir a entrar en acció al cap de molts anys, empès per alguna mena de deteriorament cel·lular, l’excés de cert aliment o el dèficit de certa vitamina, o en el rastre d’uns centenars de Ducados de més, o potser, tal com diuen els creients de la somatització, ja treia el nas amagat rere un disgust, un excés d’estrès, o de patiment, o d’angoixa. I després de fer-se matèria i de provocar la mort de l’hoste, el tumor no mor amb ell, sinó que torna a mutar i pren múltiples formes sota la pell dels supervivents: és la contenció en la pena i en l’alegria, és el dèficit emocional, és un record dolorós, és decidir tenir fills o decidir no tenir-ne, és un munt de silencis, una migranya o un mal d’esquena crònic, una por excessiva a la pèrdua o a la solitud, és una violència que no s’acaba d’alliberar mai, és una abraçada de més o una de menys. És fins i tot una manera diferent d’entendre la vida, la mort i el món.

El pare em va acompanyar fins als setze anys. El tumor, fins avui. I és el principal responsable de la meva fugida endavant. Fugint d’ell, però, vaig fugir del pare i del seu record.

Tots els tumors són hereditaris.
 

Carme Guasch i Antònio Soler, la mare i el pare de Toni Soler.
 

 

 El tumor 


 © Editorial Anagrama, SA, 2018
 © Toni Soler Guasch, 2018

COMENTARIS

El tumor
Rosa María timoneda, 28/12/2018 a les 11:35
+2
-0
El procés més dolorós es a partir de aquell moment, per tota la vida.sovint penses,sovint plores d amagat,sovint mires al cel les nits clares esperant reconfortar té..........

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La Fundació Carulla convoca entitats i monitors a presentar projectes de transformació social
Imatge il·lustrativa
Helena Tornero dirigeix «El futur», a la Sala Tallers del TNC
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural dedica una jornada a l'ecologisme
Imatge il·lustrativa
El Macba proposa una jornada plena d'activitats familiars
Imatge il·lustrativa
El festival Kosmopolis reunirà més de 130 autors en la seva desena edició
Imatge il·lustrativa
Una animació mostra l'amor que fa mal
Imatge il·lustrativa
14 propostes per gaudir de «La Quinzena metropolitana de dansa»
Imatge il·lustrativa
El nazisme sobreviu al Teatre Lliure amb l'obra «Davant la jubilació», de Thomas Bernhard