Les cares d’Albert Vidal

Foto: Catorze

Albert Vidal, en aquesta entrevista a Catorze, deia que “cal assassinar qui som per poder començar de zero”. Reconegut amb el Premi Nacional de Cultura, l’artista ha configurat una trajectòria llarga, rica i arriscada. Ens endinsem al seu món veient-lo actuar al vídeo Deconstruccions de mi mateix (2008), les imatges del qual es troben a Albert Vidal. Cos tel·lúric i mitjà videogràfic (escrit per Maria Escobedo Caparrós i editat per l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona). És d’aquest mateix llibre d’on llegim la descripció que l’escriptor Xavier Fàbregas fa del món del mim.

Albert Vidal, una inquietud permanent

Quan un artista aconsegueix dominar amb absoluta mestria els recursos del seu ofici, de cristal·litzar els seus esforços en un estil personal, acostuma de continuar, i de manera ben lícita, en la parcel·la que ha descobert. Heus ací el que veiem en el camp de la pintura, de la música, de la poesia, i també de la interpretació. Només uns quants, molt pocs, són capaços de girar l’esguard cap a paisatges nous, i tot aportant-hi la tècnica que dominen, llançar-se a una nova aventura, a la recerca d’un continent inconegut.

Albert Vidal compta entre aquests pocs. La seva curiositat el duu als horitzons més impensables. Quan porteu mesos sense tenir notícies d’ell és difícil de sospitar on es troba, quins interessos l’han seduït en aquell moment: pot ésser a Bali estudiant la dansa del país, o a un cabaret de Saragossa per tal de conèixer les formes més tronades i decadents del music-hall, o al Japó fent l’aprenentatge del butoh al costat d’un dels mestres més importants del gènere, o a Granada, tot submergint-se en el claustre recòndit del flamenc.

Després es produirà el retorn a la masia pirinenca, els exercicis a l’aire lliure, la reflexió activa, car Albert Vidal s’expressa amb un instrument del qual exigeix el més difícil virtuosisme, i aquest instrument és el cos. Allò que pot sorgir, llavors, constitueix una visita a les fronteres habituals de l’espectacle: pot ésser una dansa per a executar en una plaça pública, un aperitiu pres a ritme d’autòmata del segle XVIII a l’aparador d’una botiga, o pot ésser, com s’escaigué a Vic, la representació del propi enterrament, amb esqueles, bagul, ploraneres, acompanyament i furgó mortuori. Albert Vidal recerca i en la seva recerca o no hi ha gratuïtat: cada nou espectacle és per a ell, i per a nosaltres en contemplar-lo, un finestró venturosament obert.

Xavier Fàbregas

Foto de Leopold Samsó del proper llibre d’Albert Vidal, «Les coves de l’ànima»