El culte a l’ego, la competitivitat, la felicitat confosa amb l’èxit professional, la mania de comparar-nos i creure’ns millors o pitjors que els altres. El món ens empeny cap al narcisisme, de fet, el nombre de narcisistes no ha parat d’augmentar en els darrers 25 anys. Si és cert que els infants, en els primers anys de vida, poden manifestar-ne trets de manera natural, sovint, en comptes de desaparèixer, es van accentuant. Així, trobem nens que amb 9 anys no toleren fallar, adolescents que exigeixen que els pares estiguin sempre al seu servei, i adults que manipulen, exploten i maltracten els altres per treure’n profit.
S’acostuma a creure que els narcisistes són persones amb molta autoestima, quan es ben bé el contrari: tenen una inseguretat immensa (qui té una autoestima alta no necessita sentir-se superiors als altres). Aquesta conducta és nociva i perillosíssima tant per a qui la té com per als qui l’envolten: pot conduir al bullying o al masclisme. El biòleg i psicòleg Julio Rodríguez, al llibre Prevenir el narcisismo (Plataforma Editorial), ens dona les eines per detectar-ne qualsevol petit indici, reconduir-lo i formar persones capaces d’establir relacions profundes, sanes i plenes de respecte.
Foto: Francisco Luco
1. L’error dels pares: l’elogi desmesurat
Com a pares tendim a pensar –perquè així ens ho van inculcar d’una manera errònia– que si al nen el premiem contínuament, li diem que és el millor, el més guapo, el més llest, etcètera, estem beneficiant-lo, però això no és del tot correcte. Ho fem per intentar potenciar les seves qualitats, o fer que se senti feliç i orgullós dels seus mèrits, però precisament provoquem l’efecte contrari.
2. Hi ha moltes maneres de manifestar el reforç
–Descrivint el que ha fet, amb frases com: “Veig que has dibuixat un dinosaure de color rosa amb ales blaves, molt bé!” o “Avui has fet tres cistelles triples! Enhorabona!”.
–La manera incorrecta seria: “Quin dibuix més bonic, ets el millor pintor de l’escola” o “Que bon jugador ets, has sigut el millor del teu equip, el que ha fet més triples”. Aquí estem donant més importància a la persona que a l’activitat. Amb aquestes frases, si un altre dia el nen no aconsegueix fer cap cistella, o encara que sí que les faci, no percep en nosaltres la mateixa felicitat, se sentirà decebut encara que el que hagi fet sigui extraordinari: tal com passa amb la droga, el cervell del nen s’haurà acostumat a l’elogi rutinari i sempre buscarà l’aplaudiment més efusiu, més extraordinari, més impressionant, i acabarà fent aquelles accions no perquè li agradin o el satisfacin, sinó per impressionar els altres.
3. Aprenguem a elogiar
L’elogi no ha de generar-se a partir de l’objectiu aconseguit, sinó per haver fet un esforç per aconseguir-lo. De la mateixa manera, no s’ha de castigar per no haver aconseguit un èxit, ja que s’ha de tenir present tota la feina que ha suposat intentar-ho. Si només premiem la consecució de l’objectiu, i a més castiguem no aconseguir-lo, estarem creant un addicte als aplaudiments i un temerós dels fracassos.
Un nen així restringirà els seus interessos únicament i exclusivament a allò que domina a la perfecció, i no s’atrevirà a provar coses noves ni a expandir el seu coneixement per por de no aconseguir sempre els elogis. D’aquesta manera, els nostres fills deixaran d’intentar fer accions que no dominen i sentiran una por terrible al canvi i a les noves situacions o pràctiques en què no tinguin assegurat l’èxit. Això limitarà moltíssim els seus progressos i frenarà el seu aprenentatge i, com a conseqüència, la seva intel·ligència.
I el pitjor encara ha d’arribar, perquè quan aparegui algú que els superi en allò en què ells n’eren els experts –sempre passa, el món és molt gran i el temps vola–, simplement n’abandonaran la pràctica, posant alguna excusa per intentar protegir el seu ego, quan la realitat és que deixaran de fer coses i cauran en el desànim, la frustració, la ira, la ràbia i la depressió.
4. Poca tolerància a la frustració
Als nens narcisistes els aterra la possibilitat de fallar; si veuen que algú és millor que ells en alguna afició, l’abandonaran immediatament. Davant del risc de perdre, per exemple, en un joc de taula amb altres nens, poden fer trampes per guanyar, o fins i tot llançar-ho tot a terra i esguerrar la partida. No els afectarà gens ni mica el malestar que han causat als altres, només donaran valor al fet d’haver-se sortit amb la seva: no perdre.
5. La mentida
És un dels primers trets que criden l’atenció en el nen narcisista. Mentirà per beneficiar-se. Mentirà per culpar els altres. Mentirà per enaltir la seva figura. Mentirà per cridar l’atenció. Mentirà per protegir-se dels que l’acusin de mentir… I, a més, no li importaran les conseqüències de les seves mentides.
6. Ni vosaltres sou els seus criats ni ells són uns privilegiats
Som aquí per ajudar i ensenyar als nostres fills, però no per atendre totes les seves demandes a totes hores i immediatament, i els altres, tampoc.
Si el nen creix en un ambient en què totes les seves peticions, tant d’objectes materials com de serveis –”Dona’m aigua”, “No vull ous, fes-me patates”, “Vine a buscar-me”, etcètera–, són satisfetes sense que importi què demani, acabarà fent-se la idea que és algú especial i privilegiat a qui tots han d’atendre amb eficàcia i immediatesa com si fossin els seus criats.
Haurem d’escoltar les seves demandes i raonar amb ells tant les maneres que fan servir a l’hora de fer-les –és molt comú que aquests nens ordenin, en comptes de demanar–, com el seu sentit, coherència i necessitat real.
7. Al nen narcisista li serà impossible gaudir en solitud
El narcisista rep el «combustible» que necessita tant de les adulacions com del fet de dominar i aixafar els altres, i si aquestes persones a qui derrota les té en alta consideració, això suposarà un bonus extra, un plus de pseudofelicitat estèril, que pot desaparèixer aviat. Estar en solitud li resulta insuportable i inconcebible, perquè vol dir que no rep cap input sobre qui és, com es comporta o cap a on dirigeix els seus objectius.
[…]
Que el narcisista no tindrà una vida social sana no vol dir que no tindrà amics, és clar que en tindrà, i molts, però seran amistats de postal. El narcisista cosifica les persones, que poden ser per a ell:
–Aduladors.
–Gent a qui explotar, fer servir i manipular.
–Persones a qui «vèncer» i dominar.
8. Un narcisista mai posarà en pràctica el lema “viu i deixa viure”
Els altres no signifiquen res per al narcisista, si no és que pot fer-los servir per suplir les seves necessitats de dominació admiració i grandiositat. Si ell té un problema, el farà pagar a tots els altres, ja que per una part els farà responsables i, per l’altra, si ell no pot ser feliç, intentarà per tots els mitjans que els altres tampoc ho siguin.
9. Tarannà exageradament competitiu
Que els nostres fills siguin competitius està bé, no hi ha res dolent en ser-ho i en voler millorar, o fins i tot en sentir-se malament per perdre, això no ens ha de preocupar.
En canvi, sí que és un senyal d’alarma que els nostres fills vulguin guanyar sempre i a qualsevol preu, i que facin trampes per aconseguir-ho, utilitzant després la posició de vencedors per humiliar i menysprear els perdedors.
Per al nen narcisista el fi justifica qualsevol mitjà. Es consideren éssers especials a qui les normes no els afecten, per això se les saltaran per aconseguir situar-se per damunt dels altres o per aconseguir el que ells consideren que és correcte.
10. Ser capaç no implica ser “especial”
És molt important transmetre la idea que la perfecció no existeix, i en el cas d’aconseguir alguna cosa semblant, no és res més que això, un assoliment puntual i efímer que no atorga cap privilegi especial. Per això la perfecció no ha d’obsessionar el nen ni frenar-lo en el seu intent de fer coses noves; han d’aprendre que el gaudi rau en l’acció, en el camí, en la participació i en el procés de creació.
11. Virtuts, limitacions i conseqüències
Els nens han d’aprendre a acceptar les seves limitacions, els seus errors i les conseqüències dels seus mals comportaments. Buscar excuses externes i fins i tot mentides és el pitjor que es pot fer. I uns pares que fomentin aquesta actitud –és molt típic: “El meu fill és molt llest, però és que el seu professor li té mania”– no fa més que empitjorar la situació, ja que no hem d’oblidar que nosaltres som el model per als nostres fills.
Si es falla, doncs es falla, s’analitza perquè ha passat i s’intenta arreglar. Si sempre donem la cara per ells i els rescatem, mai aprendran ni sabran valer-se per ells mateixos. A part, integraran la informació que realment no són responsables del que passi, i que no hi ha cap mena de problema perquè els seus pares sempre “els trauran les castanyes del foc”. Això els crea un sentiment de passivitat, de privilegi i de despreniment de la realitat. Tant és el que facin, en el seu món de fantasia sempre vindrà la mama a alliberar-los.
El que és correcte és que entenguin que són responsables dels seus actes i dels seus errors, tant d’aprovar un examen com de trencar una joguina durant una marranada, i que, per tant, han de solucionar-los, ja sigui esforçant-se més o recollint els trossos del que han espatllat.
12. Tolerància zero amb l’abús
És molt comú que el narcisista, com a conseqüència del seu sentiment de superioritat, falta d’empatia i necessitat d’estar sempre situat per damunt dels altres jeràrquicament, adopti un comportament arrogant, abusador, manipulador, explotador i menyspreador amb els seus companys, sobretot amb els que tenen algun punt dèbil. Els primers signes d’aquesta conducta seran lleus i inconscients, per això hem d’estar atents i no deixar el seu comportament en un simple “són coses de nens”.
Els nens han d’integrar la informació que totes les persones han de ser tractades amb el mateix respecte, i de no fer als altres el que no els agradaria que els fessin a ells.
13. Mètode educatiu cognitivoemocional
Uns pares narcisistes, permissius o excessivament aduladors poden crear nens narcisistes. Si s’educa el nen en el respecte als altres, l’empatia, la compassió, la sinceritat, la justícia i la igualtat, és molt difícil que la seva personalitat es torni narcisista. Animem els nostres fills a expressar les seves emocions des de molt petits. Hem d’explicar-los-hi i parlar-ne sense cap mena de problema; preguntar-los sovint com se senten i indicar-los els motius pels quals es poden sentir d’aquella manera.
[…]
Hi ha una cosa que mai falla i que en teoria és molt senzill, encara que a la pràctica sempre es complica: escoltem atentament i callats el que els nostres fills ens expliquin sobre els seus problemes. No restem importància ni ens distraguem –apaguem els mòbils!– perquè el que per a un adult pot semblar insignificant, per a un nen, per al seu món, pot tenir una importància vital. Això ajudarà els nostres fills a no tenir por de reconèixer i afrontar els seus sentiments i emocions, i així es podran conèixer millor.
14. L’amor és estable, passi el que passi
La clau d’una personalitat sòlida i estable, que formarà els fonaments sobre els quals es construirà la catedral de la felicitat, de l’autoestima segura, del benestar psicològic i del desenvolupament de tot el potencial intel·lectual, creatiu, personal i professional dels vostres fills és la seguretat. […]
Podran ser bons o dolents, llestos o menys llestos, esportistes o no esportistes, tímids o extravertits, destres o sapastres, creatius o analítics, aprovar o suspendre, guanyar o perdre… Tant és, ells han de percebre que poden fallar mil vegades, i que això no modifica gens l’afecte dels seus pares. L’amor és el millor benefici educatiu que els podem donar. A partir d’aquí, en vindran tots els altres.
Prevenir el narcisismo
© Julio Rodríguez
© Plataforma Actual, 2018
