Tast editorial

Si només em quedés una hora de vida

M'he tret de sobre un munt de projectes, de preocupacions, d'inquietuds, d'obligacions

| 31/12/2018 a les 15:58h
Especial: Tast editorial
Arxivat a: Biblioteca, Roger-Pol Droit, tast editorial, Si només em quedés una hora de vida
Què faries? A qui trucaries? A qui aniries a buscar? Què et quedaria per fer, per dir, per ser? Estaries en pau amb tu mateix? El filòsof Roger-Pol Droit (París, 1949), al llibre Si sólo me quedara una hora de vida, fa (i ens convida a fer) l'exercici de creure'ns que només ens queden 60 minuts en aquest món. És així com ens proposa apreciar el valor d'estar vius, aprofitar-ho i plantejar-nos quin sentit estem donant al nostre present.
 

Foto: Nick Page



1. No sabem ni el dia ni l'hora en què morim. Sense saber com, sense proposar-nos-ho, sense dir res, per un accident, per un infart, per un atac vascular cerebral, a l'autobús, tant és. Sense avisar, el fil es talla de cop, en un moment o per una llarga malaltia. Declinant per etapes, perdent les esperances pas a pas, en un esglaó rere l'altre, caiem sense haver recapitulat ni una sola vegada. Això és, precisament, el que no vull. 

2. Si només em quedés una hora de vida, la mort, ara tan propera, no hauria de ser la meva preocupació principal. Seria important comprendre, per començar, què és el que ha canviat. La vida, limitada a una hora, ja no té les mateixes característiques. Segueixo tenint un passat, un present, però ja no hi ha futur. M'he tret de sobre un munt de projectes, de preocupacions, d'inquietuds, d'obligacions.

3. Ja no necessito preocupar-me per la salut, és inútil fer musculació, sotmetre'm a règim, vigilar el pes, la tensió, el que tinc d'això o el que em falta d'allò altre es converteixen en preocupacions ridícules. Hauria d'acabar tal com soc, sense tenir temps per a res, ni d'engreixar-me ni d'aprimar-me, ni de curar-me ni d'emmalaltir, tampoc tinc temps de fer-me ric o pobre, de canviar de situació, d'estat, d'estatus. La sort està repartida per a tot, o gairebé per a tot: només queda un marge escàs, que es va fent estret a cada segon que passa. 

4. A la vida sabem que el temps que tenim disminueix, que el nostre futur cada any es va reduint. Per molt que comprenguem, amb més o menys mesura, que deixem de ser joves, sempre ens queda una ignorància feliç que ens permet fer moltes coses: seguir, esperar, obstinar-nos a fer projectes, explicar-nos futurs, jugar amb les coses fortuïtes que ens passen, sospesar oportunitats, somiar atzars... tot això ara sembla descartat.  

5. Ja no tindria res a perdre. Si només em quedés una hora de vida, per què no em llanço de cap a tot el que mai he fet? A allò que no m'he atrevit, per decència o per por. Per què no m'envio a mi mateix a l'altre barri amb una primera i última col·locada inconcebible, fruit de totes les pols blanques, de tots els fongs, de tots els èxtasis químics possibles, per morir de sobredosi abans d'una hora, o cagar-me en alguns dels éssers humans que odio, [...] o bé atracar una joieria, perquè sí, per plaer, i buidar les prestatgeries, o perdre'm en una orgia paroxística.

6. Com que ja no existiria l'endemà, ja que serien els últims instants i no n'hi haurà d'altres, valdria la pena transgredir, engegar-ho tot a pastar fang, els bons costums i els valors i l'ètica i tota la resta, i, per descomptat, la prudència, la mesura, la temprança, les bones maneres, totes les estupideses que serveixen per als altres dies, per a les hores normals, però no per a l'última. 

7. Ni desgràcia integral ni felicitat absoluta. Dir «sí» a la vida, estimar-la, acceptar-la, desitjar-la, patir-la, experimentar-la de debò, implica dir «sí» a tot, «sí» a la brossa, al llot, a la por, a la tristesa, a l'horror, igual que a la bellesa, a la tendresa, al goig, a la calma, a la serenitat, a l'ajuda mútua, perquè no és possible separar-los de manera definitiva i radical. [...]. Tot es barreja. 

8. Val més acabar amb l'obsessió de comprendre-ho tot, amb el desig  permanent de saber, amb la convicció que si sabéssim una mica més, una mica millor, necessàriament seríem més lliures, més amos de nosaltres mateixos i de l'univers. És una convicció vergonyosa de la qual seria útil desfer-se'n. El saber, com la felicitat, és necessàriament sempre incomplet, impur, està incrustat d'ignoràncies. 

9. Només m'agradaria escriure. [...] Si d'aquí menys d'una hora desaparegués del món, malgrat tot, les paraules que estic escrivint perdurarien. 

10. L'amor és aquell enigma que ho inverteix tot, és el contrari del dubte, de la ignorància, de la raó. Qui estima està en l'evidència. La vida donada, ningú sap com ni per què, simplement està posada allà, com l'única forma de no morir. 

11. Cal viure sense oblidar l'odi. [...] El gran error és creure que podem ignorar per sempre l'odi, o simplement menysprear-lo, dir que és dolent en totes les circumstàncies en què es manifesta. Cal admetre que existeixen alegries de l'odi com hi ha alegries de l'amor. El goig de la destrucció forma part, també, de les nostres fibres, habita en el nostre ser més íntim. [...] "Sentim un plaer pervers, però beatífic, en ser dolents, perquè és una font de satisfacció que no s'esgota mai", William Hazlitt, El plaer d'odiar

12. Cultivar una mirada atenta als contraris, als contrastos, a la tensió permanent del món. Pensar contínuament que el que veiem «ple» pot veure's «buit», que el que considerem «bé» pot considerar-se «malament», que el plaer i el dolor es barregen, com la riquesa i la pobresa, el valor i la covardia, l'amor i l'odi. Aquests oposats no habiten mai a regions estranyes. Qui és bo, valent, alegre i clar també resulta, quan descendim el camí, dolent, covard, trist i ombrívol. Cal cultivar aquesta mirada doble per tenir de la vida i del món una visió exacta, amb relleu. 

13. Escollir la vida, sempre i amb totes les parts. Malgrat el no-res, la mort propera, la impossibilitat d'assegurar-nos res. Fer-ho amb amor i amb altres forces és l'única sortida. Un dia, amb uns amics filòsofs, vaig fer un joc suposant que cadascú pogués viure la seva vida exactament igual a la que havia conegut. [...] Si vaig respondre «sí» és perquè el fet de viure sempre m'ha semblat desitjable, increïblement miraculós, un regal. [...] Ignoro si el balanç de la meva vida és «globalment positiu», però aquesta vida, com totes, encarna una gana que en té prou amb ella mateixa, que no pot sinó desitjar, esforçar-se per recomençar, continuar, seguir, indefinidament. 

14. Cadascú de nosaltres mor per primera i per última vegada, sense saber abans com serà. Em fan riure els filòsofs, amb aquell projecte vell i absurd d'«aprendre a morir». Com si fos possible aprendre el que no es repeteix. 


 

 Si sólo me quedara una hora de vida

  
 © Roger-Pol Droit
 © Paidós

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La Fundació Carulla convoca entitats i monitors a presentar projectes de transformació social
Imatge il·lustrativa
Helena Tornero dirigeix «El futur», a la Sala Tallers del TNC
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural dedica una jornada a l'ecologisme
Imatge il·lustrativa
El Macba proposa una jornada plena d'activitats familiars
Imatge il·lustrativa
El festival Kosmopolis reunirà més de 130 autors en la seva desena edició
Imatge il·lustrativa
Una animació mostra l'amor que fa mal
Imatge il·lustrativa
14 propostes per gaudir de «La Quinzena metropolitana de dansa»
Imatge il·lustrativa
El nazisme sobreviu al Teatre Lliure amb l'obra «Davant la jubilació», de Thomas Bernhard