“Aquest vers trencat ens sobta, se’ns fica al cos, ens corprèn, perquè hi trobam un trencament que sorgeix de dins”, escriu Gabriel de la S. T. Sampol al pròleg de Fred als ulls (Eumo Editorial) d’Antònia Vicens (Santanyí, 1941). Diu que la poeta mostra la complexitat “d’un món que coneixem pels ulls i on s’ha de viure malgrat el fred”. En llegim cinc poemes.
Foto: Catorze
1.
moltes de les coses que abans no vas gosar
fer ara sí que tens prou coratge
de fer-les però no pots a la sang
ja no t’hi creixen lliris camines arrossegant
amb les sabates
enfilalls de sols petits que no
encalenteixen
2.
la primera vegada t’escarrufa arreplegar
amb la pala i la granera una rata morta vulguis o no
els seus ulls diminuts transmeten
la soledat d’un desert
de gel la segona vegada
al damunt de la rata hi llances
fullaraca i t’oblides del fred
3.
és que a vegades a un pescador
se li romp
el fil i et quedes al fons de
la mar
amb l’ham clavat
a les genives
4.
sents que et desfàs com
aquells jerseis de punt de
mitja que feia la padrina estiraves un fil
i en un no res del jersei
només quedava el coll o el puny
d’una màniga ara tu
igual d’inconsistent
t’aferres a una rosa
5.
si bé vas deixar dit que et volies endur a la tomba
el jardí i les estisores de
podar només
hi ha cabut l’hiverN
Foto: Esteve Plantada
