Anunci lluminós de la pel·lícula de Scorsese. Foto: Sigfrid Lundberg
Un dels factors que aconsegueixen que una pel·lícula m’arribi al moll de l’os és l’empatia no amb els protagonistes, sinó més aviat amb la manera que tenen els protagonistes d’afrontar la temàtica. No aconsegueixo connectar amb personatges el món (o la idiosincràsia) dels quals no m’interessa, malgrat el director/a del film s’esmeri a fer-me’ls atractius o, si més no, a tractar-los des d’un punt de vista personal o innovador (em vénen al cap, ara mateix, Shame, Steve McQueen 2011, o Nymphomaniac, Lars Von Trier 2013).
Igual que les pel·lis d’humor nòrdiques no em solen fer gràcia, les protagonitzades per persones a qui no m’acostaria ni en broma i que no m’agradaria conèixer, em deixen indiferent. Alerta: potser no m’acostaria massa a Hannibal Lecter, però com a personatge em resulta fascinant. Voldria saber d’ell. Voldria veure’l respirar. M’agradaria escoltar-lo i que em donés una lliçó de vida (o de mort).
Tot això ve al cas d’una de les pel·lis que més m’ha agradat darrerament i, paradoxes de la vida, va d’un paio obsessionat pels calés, enganxat a les drogues fins a la medul·la i sense un pam de commiseració pels seus conciutadans. L’element en qüestió existeix en realitat. Es diu Jordan Belfort i fou un broker americà que creà la seva pròpia agència i triomfà utilitzant mètodes que mai podrien justificar el fi. El film de Scorsese, però, no és un biopic. The Wolf of Wall Street és la visió del seu director sobre el món d’aquest personatge real. Si, d’entrada, el paio no em desperta ni l’interés ni la simpatia, sí que m’enlluerna la manera com me la presenta el director.
En l’article anterior parlava de Fellini. Bé, Scorsese, igual que Fellini, té grans aptituds per presentar-me mons que s’adiuen amb allò que entenc com a ficció. Partir d’una realitat, passar pel sedàs d’una personal visió i concepció d’aquella realitat i, finalment, esdevenir una realitat alternativa més lliure, més fantasiosa, però concreta i tangible, en forma, en aquest cas, de pel·lícula. Com vaig sentir dir un cop a Vargas Llosa, les bones obres de ficció són realitats a les quals ens podem apropar; hi podem accedir, hi podem transitar, perquè tenen forma concreta.
Les ficcions de Scorsese, a més a més d’un ritme narratiu endimoniat, precís i resolutiu, es construeixen per mitjà de les interaccions dels seus molts personatges. Les seves millors escenes són sempre les corals, les de “mogollón”, que diu una amiga. És una de les claus del seu estil, sens dubte, i en això s’assemblen a les proeses que Berlanga i Azcona van perpetrar en moltes de les pel·lis que van fer junts. De tots ells, de l’admiració reverent que sento quan veig els seus films, ha sorgit la meva manera personal d’estructurar les novel·les.
Scorsese (com el tàndem Berlanga/Azcona) té la facultat d’explicar-se molt bé en plans plens de gent. Fa entenedores escenes caòtiques. Planifica (coreografia, gairebé) perquè l’escena llueixi sense que l’espectador perdi el fil del que s’hi diu o s’hi fa. Al contrari: la narració s’enriqueix en els plans bigarrats i complexos. Hi ha molts moments brillants a The Wolf of Wall Street, a banda de la seva estructura general: quan Di Caprio dóna una lliçó tàctica de gran broker als afeccionats de Star Brokers a Long Island; quan el pare (quina troballa, Rob Reiner! Un homenatge al millor Woody Allen!) discuteix amb Di Caprio i els seus socis sobre les despeses desorbitades de l’empresa en putes i drogues; les festes; el dia a dia al món laboral dels corredors de borsa… N’hi ha un fotimer.
En tots ells impacten els elements surrealistes, allò inesperat que apareix de cop i volta, desubicat i extemporani (el mico, les majorettes i la banda de música en roba interior; les excentricitats amb l’helicòpter, amb els estupefaents i el sexe) i que fascina aquell que mira embadalit, com quan eres petit i et duien al circ. Davant dels teus ulls es materialitzava un món de l’impossible en una màgica combinació de sorpresa, irrealitat i meravella. Tarantino també ho aconsegueix (Tarantino, a més a més, resol perfectament les escenes amb pocs personatges, perquè hi inclou un deix poètic que en Scorsese és car de trobar), però és més artificiós: les seves coreografies són més plàstiques i no tan reals ni amb el punt d’improvisació que tenen les d’Scorsese.
The Wolf of Wall Street avança impertorbable i segura gràcies a un muntatge àgil i efectista, i unes interpretacions de categoria. Sempre m’agrada veure treballar Leonardo di Caprio, i en aquesta pel·li està fantàstic. El director li deu haver dit: “Diverteix-te! Treu la teva part incontrolable! No et quedis mai curt ni et tallis! No pensis en l’home real de qui parlem, sinó en l’home eixelebrat que series tu en situacions eixelebrades com les que ell va viure!”
Veure’l fotent-se’n per telèfon, aparentment proper però sense misericòrdia, dels pobres diables a qui estafa (envoltat pels seus col·legues admiradors) en una escena; o enfadar-se amb la seva dona provant de rebatre inútilment, histèric, les seves sospites d’infidelitat en una altra, són demolidores.
Aquestes dues escenes representen la gran farsa de la vida de Belfort. La contradicció amb potes que és el personatge, i la voluntat del director d’enfrontar-lo amb l’espectador (de fet, ho fa des del començament: el protagonista sempre es dirigeix a qui l’observa). Un titella? Un exemple del que no ha de ser mai un home honrat, o, al contrari, un exemple a seguir per a algú ambiciós?. Scorsese fa un retrat fascinant del no-res. Omple la buidor (d’esperit, d’objectius) amb accions, diàlegs i personatges que hi donen voltes desesperadament, fins al paroxisme. La societat consumista, els engranatges del capitalisme més devastador, prenen cos i ànima en la figura de Belfort/Di Caprio (la seva monstruositat, el seu inexistent humanisme o empatia amb el proïsme).
A l’escena final, en la qual el Belfort real hi fa un cameo, l’espectador, desconcertat, no pot menys que preguntar-se per la societat en què viu (la que li han dit que és l’única possible) quan Di Caprio mostra un boli als assistents a un seminari a Nova Zelanda (som nosaltres; el darrer pla de la pel·li ens representa a tots aquells a qui se’ns ha dirigit des de l’inici) i els demana, un per un, “provi de vendrem aquest bolígraf”, i no ho fan bé. S’equivoquen. No encerten la manera de fer-ho, com sí ho havien fet els seus maleïts companys sense escrúpols en els inicis de la seva carrera a la borsa. Els pobres diables que havien iniciat amb ell l’espiral d’ambició sense prejudicis que Scorsese ha bastit com a escenografia d’un món malalt. Ficció superlativa d’un altre món de debò del qual, malauradament, no acabem de desempallegar-nos mai.
