Foto: dawolf-
No és important però demà fas anys. L’absurda suma de trenta-quatre, quan en realitat estàs convençuda que en tens cinquanta exactes o vint-i-tres, en el seu defecte. Escrius això mentre el teu pis minúscul fa fortor del caliquenyo del paleta que porta el dia fent malesa per la terrassa en contra de la teua voluntat. Et preguntes com pots començar l’any d’aquesta manera tan incòmoda i com t’ho faràs per acabar abans de dimecres tots els informes i tota la pesca, amb tant de rebombori i tanta pols com es dessagna entre les finestres que tanquen malament.
No et pots creure que hagin passat trenta anys des de les primeres coses que recordes, que fa quatre dies demanaves a ta mare que volies una germaneta i en fa dos que no sabies què posar-te per anar a la festa de final de batxillerat i ara et mires a l’espill i veus que ja tens els dos primers cabells blancs i la part que en té cinquanta se n’alegra, la punyetera, i la que en té vint-i-tres troba que estàs desmillorada. (I una altra cosa: deu passar a tothom o el teu cervell és especialment tràgic, que recordes d’una manera més nítida els moments tristos que els alegres?)
Però també recordes noms propis. Perquè cada època té un nom propi que hi predomina. Com la infància i adolescència, que es van dir Míriam, la teua amiga de l’ànima inseparable durant els anys en què vau anar drogades per hormonació natural i no recordes haver rigut mai amb més ganes que quan vos estàveu fent grandetes i vos feien mal los pits i tot vos feia riure, no sabíeu per què.
I la joventut es va dir Marina, Sofia, Marta, i la vida adulta primera va dur el nom d’un home i la vida adulta segona et sembla que comença ara, que tens cinquanta anys o vint-i-tres, no ho tens clar, però trenta-quatre, no.
Escrius això com d’esma, com contant-li a algú que enyores, a la pantalla de l’ordinador petit mentre a la pantalla de l’ordinador gran de la mateixa taula es passeja un informe que sap que no t’agrada i de fons contemples la regatera suada del cul del manobre i es gaudeix, ara mateix, a casa teua, de tanta borinor i fum de caliquenyo que han marxat fins i tot les mosques de la fruita i les plantes et miren com dient-te i natros no marxem perquè no podem volar, tocina (les plantes parlen ebrenc com tu).
Tant és. Tens ganes d’escriure encara una cosa més sobre el fet de fer anys sense tenir clar del tot, no et pensis, on has deixat l’urna que conté les cendres de tots els anys que has cremat sense saber ben bé en què els has invertit ni per què. Ni quin nom portarà l’època dels cabells blancs, dels carrers habitats per pluja, de les nits de vent de dalt i els matins de sol de diumenge. Quin nom. Descobreixes ara com la modèstia d’un plat de caldo de brick amb pastanagues bullides per sopar pot contenir tanta tendresa. Ara que tot just aquesta època començava a portar el teu nom. Ara que ets tan conscient del pas del temps que fins i tot l’escoltes cremar en el brunzit de cada calada que fa aquell home estrany de la terrassa.
