Foto: Lydia Brooks
Aquest cap d’any va tornar a tocar karaoke. Se m’acuden unes quantes formes de tortura a les quals m’estimaria més sotmetre’m (una marató d’anuncis de colònia, per exemple, o un dinar amb Rahola i Pérez-Reverte), però en vista que l’equip prestat amb el qual vam karaokar l’any passat ha estat substituït enguany per un de nou adquirit en propietat per l’amfitrió, val més que m’hi vagi acostumant si vull continuar celebrant el cap d’any amb els amics (i amb la dona). Podria plantejar-me canviar una de les dues companyies –no em feu dir quina–, però no estic preparat per prescindir de totes dues alhora.
I no és que no m’agradi la música, ben al contrari, m’encanta, precisament per això pateixo tant en una sessió de karaoke. Això no vol dir que em negui a participar-hi, a partir d’un percentatge determinat d’alcohol a la sang –no em feu dir quant– puc atrevir-me a atemptar sense manies contra qualsevol clàssic intemporal. Però aquest cap d’any no ho vaig fer.
Encara ressonava la dotzena campanada i l’espectacle ja havia començat. Aviones plateados (desorden en campaña, ahora se que me engaña, pas mal), donava el tret de sortida. A partir d’aquí la cosa només podia degenerar, que en aquests casos sol voler dir millorar. Vaig aprofitar el Sufre mamón (le he quemado su jersey, se ha comprado cinco o seis) per fugir cap a la cuina i fer companyia al Pere mentre preparava la primera ronda de caipirinhas. Des d’allà vaig sentir com el duo teloner bramulava Agüita amarilla (juega con las medusas y con las merluzas) i com la casa començava a tremolar amb les versions corals de Resistiré (soy como el junco que se dobla, pero siempre sigue en pie, no hauríeu pensat pas que seria la de Barón Rojo?) y Un beso y una flor (es ligero equipaje, para un tan largo viaje) amb tota la colla desbocada.
Tot i que, gràcies a Déu, el Pere es pren això de preparar caipirinhes a consciència, al final no vaig poder demorar més el moment de tornar al menjador/sala de festes. Així vaig poder gaudir en viu de versions que no oblidaré mai de Háblame de ti (crees que existe el amor a primera vista, la verdad yo sí, supera-ho) i Pega la vuelta (¿Quién es? Soy yo, ¿Qué vienes a buscar? A ti) que va suposar la sorpresa de la nit en descobrir que hi havia algú entre tots nosaltres que era capaç de cantar sense desafinar. I jo m’ho mirava tot assegut a primera fila, ben aferrat a la meva caipirinha, incapaç de participar de la festa.
No era que el Pere fes servir cachaça sense alcohol, era jo: el meu estat d’ànim no donava per a més. Ja em sol passar en aquesta mena de festes que pressuposen l’obligació de passar-t’ho de conya (i en d’altres també, ves que el problema no siguin les festes). Aviat vaig veure que per més licor de canya que trascolés la cosa no canviaria gaire; era un d’aquells dies en què gaudeixes d’una lucidesa poc freqüent, tan precisa i honesta que no et permet enganyar-te com ho fas habitualment. Vaig arrepapar-me a la cadira disposat a donar-li més feina al Pere i observar les actuacions dels meus companys.
Entre els esgarips i les rialles vaig començar a notar una sensació estranya, una mena de placidesa tan poc freqüent, o més, que la lucidesa. Veure riure els teus amics (i la dona), veure’ls cantar, o intentar-ho, ballar, passar-s’ho bé, resulta agradable. I així vaig passar la nit, gaudint de la felicitat de la gent que estimo, i vaig estar tan a gust que no em vaig alterar ni quan dos d’ells van massacrar sense compassió Bohemian Rhapsody; ni tan sols quan la dona, amb un art que JLo ja voldria, va rematar la seva memorable interpretació etzibant-me un Y el anillo pa cuando? que encara no sé interpretar.
0
0
