Cada any la Fundació Vila Casas convoca, de forma rotativa, els premis de pintura, fotografia i escultura, per promoure l’art català contemporani. Aquest any, la disciplina protagonista serà la pintura, les obres es podran presentar des del 28 de maig fins al 18 de juny i ja se’n poden consultar les bases. L’obra premiada rebrà 12.000 €, se li dedicarà una exposició a Can Framis i passarà a ser propietat del fons de la Fundació Vila Casas. Recuperem la conversa amb Jordi Díaz Alamà (Granollers, 1986) quan, havent guanyat el premi de pintura del 2016, li van dedicar l’exposició Clásicos Desollados.
Foto: Amanda López
Què t’ha passat, amb aquest rampell?
El premi em va arribar en un moment idoni. Feia vuit mesos que estava centrat en un quadre grandiós de factura molt tradicional, amb més de quaranta figures, per a l’església dels Dolors de Vic, i ara tenia ganes d’experimentar amb altres tècniques. Gràcies al premi m’he pogut centrar durant sis mesos en aquesta feina. Va ser l’oportunitat perfecta per fer un clic. Aquesta exposició és el resultat d’aquest trencament amb la pintura clàssica que he fet fins ara.
L’exposició, però, parteix d’un quadre molt tradicional.
Sí, és amb l’obra que em vaig graduar, a l’Acadèmia d’Art de Florència, i està feta a la manera que es pintava abans, tal com ho feien Velázquez, Ingrés, Sorolla… És el punt de partida a tota la meva carrera.
De la carrera artística i de la professional, perquè després vas muntar una escola similar a Barcelona i ja en tens dues seus.
Sí, és la Barcelona Academy of Art, que és un projecte molt ambiciós amb alumnes d’arreu del món.
Suposo que no és fàcil proposar un art del segle XVIII al segle XXI. Se t’haurà acusat mil vegades de fer pintura morta.
Sí i no. L’art figuratiu es critica quan es repeteix el passat. Jo reivindico que no ha passat de moda i no hi passarà mai perquè està transmetent un missatge que tothom reconeix. Hi ha molta crítica de cara a la pintura figurativa, però tot això està canviant perquè cada vegada hi ha més gent que hi té interès. Això és com un pèndol. Passa igual amb la música: hem passat per unes produccions molt industrials i ara tornem a buscar l’artesania. Això també prova l’èxit de l’escola: la gent que es vol dedicar a la pintura entén que s’ha de formar amb una bona base i després ja farà el que vulgui. Així entenc jo el camí de l’artista. Jo he partit de la pintura figurativa i, per interessos personals i, pel que sigui, he anat ara cap a l’abstracció.
Ui, aquest “pel que sigui” amaga alguna cosa important.
No és res de concret. És una qüestió d’evolució personal que no ve marcada per cap exigència exterior. Quan tu ja controles el que saps fer, vols alguna altra cosa. Defenso el fet d’innovar perquè si no m’avorreixo. No és per cap imposició del mercat i així ha de ser. Jo tinc la fortuna de poder pintar sense la necessitat de vendre perquè tinc la feina de dirigir l’escola. Permetre’t aquest risc és molt necessari, perquè si no ets un esclau del mercat. Ja he tingut experiències amb galeristes que, quan funciona alguna cosa, t’insisteixen perquè vagis en aquella línia.
Amb Clásicos desollados t’has llençat de ple a l’experimentació.
Sí, es podria dir que aquests quadres són divertimentos en el sentit que m’han permès fer provatures.
De fet, has anat cap a l’antagonisme. Abans feies un quadre figuratiu que semblava un retrat del XIX i ens sorprenies amb una bossa del McDonald’s en un racó. Ara ens fas un quadre abstracte i ens sorprens amb una Menina que hi treu el nas.
Exacte. L’inici de la mostra vol deixar clar que és fruit de la meva decisió de no voler pintar de forma correcta, d’acabar-ho tot. El quadre de graduació és una prova que el pintor ho pot fer i el següent ens diu que no ho vol fer. És una manera de trencar la línia que portava, agafant-me encara a una presència figurativa.
Parles molt de tècnica (com tots els pintors), però l’actitud davant de l’obra també ha variat?
Sí, volia passar-m’ho bé. De fet, no m’ho he passat tan bé perquè la producció ha estat molta durant poc temps. Ara suposo que m’ho començaré a passar realment bé. Vull anar cap a aquesta línia, però aplicant el meu univers de pintura al natural.
Aquí encara ens trobem amb el contrast entre clàssic i contemporani.
Aquests quadres estan recoberts d’una pintura blanca que fa uns plecs i em permet crear una dualitat entre l’art contemporani, representat de forma blanca, neta, buida, i l’art clàssic. És una batalla entre la tradició i la contemporaneïtat, però el que vull representar és que poden estar unides en una mateixa obra. El que és curiós és que els ulls ens van cap a la figuració. He volgut respectar els clàssics i tornar-los a ensenyar com a referents. Tècnicament m’agrada el que he trobat amb aquesta pintura sobreposada perquè és com una obra gairebé escultòrica, amb petits relleus que eleven l’obra a un altre pla. M’agrada que hi hagi una zona feta amb pinzell petit i una altra a ditades. El més difícil ha estat com conjugar una part amb l’altra.
Tu entres en diàleg amb el clàssic i cadascú et deu demanar una cosa diferent.
Sí, sí. Són complicats de fer, aquests quadres, perquè tampoc pots destrossar el clàssic, la gent l’ha de reconèixer. Jo em sentia amb una posició compromesa: “T’estic tocant, però ho he de fer amb delicadesa i deixar veure qui ets tu. Jo no em puc posar a sobre teu”.
Per sobreviure en el món de l’art s’ha de funcionar com una empresa?
Has de conèixer les lleis de mercat. Jo provinc d’una família d’empresa i tinc aquest vessant, però també tinc l’altre, el sensible. S’ha de trobar un equilibri entre els dos. Si ets massa d’empresa, no dius res, ets hermètic; i si ets massa sensible, no vens.
També t’has de dedicar molt a l’autobombo amb les xarxes socials. Com ho portes?
Soc conscient que necessitem estar en el món i, per poc que pugui, sempre faig un post, però no amb la freqüència que ho hauria de fer dins els paràmetres d’empresa. Sóc bastant desastre i també per una falta de temps.
Doncs ara, ja ho saps, et tocarà retuitejar l’entrevista de Catorze.
