Cada dia, cap als volts de les nou,
mentre el poble es treu la son,
ella surt de casa sense fer soroll,
esquivant els gats que li estripen els mitjons.
Jo m’espero, sense poder dormir,
i l’espio, des del llit,
tot comptant les hores que queden per tenir
el moment pel qual vull que arribi ja la nit.
Quan des del campanar sonen els quarts
sempre empaitant les dotze,
ella des del quarto estant
un breu instant em mira i plora.
Parla amb mi, noia de vidre.
Parla amb mi, digue’m què vols.
Donaria el que fos per saber què m’amagues
quan et quedes tota sola a casa.
Ja fa mesos, des de que va arribar
a la casa del davant,
si ens trobem, fa veure que no sap ni qui sóc.
Però a la nit és meva durant aquells segons.
Quan des del campanar sonen els quarts
sempre empaitant les dotze,
ella des del quarto estant
un breu instant em mira i plora.
Parla amb mi, noia de vidre.
Parla amb mi, digue’m què vols.
Donaria el que fos per saber què m’amagues
quan et quedes tota sola a casa.
Quan des del campanar sonen els quarts
sempre empaitant les dotze,
ella des del quarto estant
un breu instant em mira i plora.
Parla amb mi, noia de vidre.
Parla amb mi, digue’m què vols.
Donaria el que fos per saber què m’amagues
quan et quedes tota sola a casa.
Parla amb mi, noia de vidre.
Parla amb mi, digue’m què vols.
Donaria el que fos per saber què m’amagues
quan et quedes tota sola a casa.
Noia de vidre, digue’m què vols.
Noia de vidre.
Foto: Angelo Amboldi
