Basorèxia

Existir

És bonic sorprendre’s en la llum suau d’un matí fresc i haver rigut mentre dormíem

| 21/01/2019 a les 20:54h
Especial: Basorèxia
Arxivat a: Cambres pròpies, Basorèxia, Maria Climent

Foto: isorepublic



"it is a serious thing
just to be alive
on this fresh morning
 in this broken world."
 
Mary Oliver, Red Bird
 

Fa uns quants anys, quan l’ansietat i la por prenien formes genuïnes, una bona amiga em deia torna a l’ara: ara no està passant res, ara estàs aquí, ara estàs bé, ara existeixes.
 
Un deixa d’existir en qüestió d’un instant. Ara hi ets, ara ja no. Ara ets present, ara ets passat. Un últim cop que respires i després ja no inspires més. Ja està, adeu. Per sempre. Per mai més. És colpidor. Un concepte inabastable com el fons del fons del mar, o com la pròpia decrepitud. Com passa un de ser present a ser record i quin mecanisme no dissol els òrgans de qui ho ha d’assimilar.
 
La setmana passada es va morir Mary Oliver, una autora que assegurava que val la pena tan sols estar viu ("aquest matí fresc / en aquest món romput"), que "hi ha encara en algun racó profund de tu una fera que crida [...] t’hagis o no atrevit a ser feliç", que paris atenció, que et meravellis, que ho diguis. Que et guardis un racó del cor per a coses inimaginables. Ella, que estimava estar viva, ho sabia, que mentre existeixes ho tens tot: els sons del carrer, la veu de la mare a l’altra banda del telèfon, el sopar al foc.
 
Avui he rigut recordant l’última nit en què vam riure. Tu tornaves de mirar el darrer eclipsi total de lluna i jo dormia però vas decidir explicar-m’ho i jo et vaig haver de dir que m’estàs pegant lo baldo, rei, i que bonic, riure enmig d’un parèntesi nocturn i existir encara i no saber fins a quin punt se'ns està acabant el temps o encara no. 
 
No saber res més que ara i aquí existim com existeixen els xops, els eucaliptus o l’aufàbiga o aquell balneari abandonat sobre una roca on té lloc un espectacle diari de llum fantasmagòrica que mai no mira ningú i tot així existeix. I la música que toca de lluny en la penombra un pianista en un piano amb quatre tecles trencades i és tot ell un poema, que també existeix.
 
És bonic sorprendre’s en la llum suau d'un matí fresc i haver rigut mentre dormíem. I també és bonic saber que no ho farem per sempre i tot i així encara existim, ens estiguem o no atrevint a viure.

COMENTARIS

Sí.. Sí
Gemmaxx, 23/01/2019 a les 08:06
+8
-1
Sí, quina gran veritat expressada amb fresques paraules de matí. Tempus fugit, cal viure i existir en l'ara i aquí... I si pot ser.. Haver rigut mentre dormiem.
Gràcies!

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural acull la conferència «La tenora i la barítona»
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural exposa l'obra de l'artista Lourdes Fisa
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural impulsa la setena edició del festival RUSC
Imatge il·lustrativa
L'Arxiu Fotogràfic de Barcelona mostra com era la ciutat abans de l'obertura de la Via Laietana
Imatge il·lustrativa
14 reflexions de l'humorista, que deia que «el matrimoni és la principal causa del divorci»
Imatge il·lustrativa
La paraula preferida de l'actor és «sfumatura», que en italià vol dir matís
Imatge il·lustrativa
Una animació sobre el valor de l'esforç i de la paciència
Imatge il·lustrativa
Un vídeo sobre una història d'amor viscuda entre pensaments