Educació

Prohibit equivocar-te

De qui és culpa que hi hagi tants nens acomplexats i covards?

| 30/01/2019 a les 16:01h
Especial: Educació
Arxivat a: Sala d'estar, educació

Maria Freire



Nens de deu anys plorant desesperadament perquè han suspès un examen. Que es bloquegen quan s'equivoquen i llavors no saben què fer. Que estan pendents del judici de fora: excel·lent, suspès, vals, no vals. Que no pugen a l'arbre perquè els han dit que en cauran. Que cada vegada dibuixen menys perquè els ha quedat clar que no serveixen per dibuixar. Que no canvien de carrera perquè, és clar, ja han fet un any i el perdrien, i potser dedicant-se a allò altre no trobarien feina. Que es rendeixen a la segona. De qui és culpa que hi hagi nens acomplexats i covards? Que no sàpiguen en què són bons però sí en què són dolents? Que de tanta pressió amb què se'ls mira els espanti fer un pas en fals? Ho penso mentre passejo per l'exposició Transitar. Orientar-se en un món canviant de la Diputació de Barcelona. 


La mentida de la seguretat

A sisè: estudia per a l'ESO. A l'ESO: prepara't per al batxillerat. Al primer dia de primer de batxillerat: la selectivitat. La nota que et cal per entrar a la universitat. El futur. El teu futur. I veus un camí recte i t'imagines fent una carrera que no saps ben bé si és la que volies i treballant deu mil anys d'allò. Enmig d'aquest embut on van passant els "bons" i queden apartats els "dolents", qui ens pregunta si allò que estudiem és realment el que ens omple? Qui ens avisa que estudiar i tenir una carrera amb sortides no et garanteix ser feliç? Que pot ser que tinguis tres màsters i no trobis feina? Qui ens permet ser més coses de les que som? Qui ens ensenya, de petits, a reinventar-nos més que a assegurar-nos? A experimentar la vida en comptes de pretendre programar-la? Qui ens diu que perseguir disciplinadament el camí de la seguretat no ens garanteix cap mena de seguretat?


Més empentes i menys drames

No estic convocant el passotisme ni la falta de responsabilitat ni encara menys de preparació. No: les coses val la pena fer-les si ens hi aboquem en cos i ànima i tan bé com sabem. Però perquè això passi cal trobar-hi un sentit. Que puguem dir: ostres, això va amb mi, m'hi vull implicar, vull que surti bé. Tampoc parlo de l'optimisme frívol, sinó de l'optimisme conscient: de no fer persones resignades, que segueixen un full de ruta que ni els ve ni els va però és el que toca, sinó despertes i atentes. Que vegin que qualsevol error, a part de ser relatiu, forma part del camí: que si no ens el permetéssim, per començar, no hauríem après mai a parlar ni caminar ni anar en bici ni sumar ni llegir. I davant el "no ho sabré fer, no soc prou bo, he suspès l'examen i s'ha acabat el món", m'agradaria reivindicar els genolls pelats i viscuts. 


Mai tornarem a ser qui som

El canvi és inevitable: no som qui érem amb deu anys ni amb vint ni el desembre passat. La vida ens impacta, amb el previsible i l'imprevisible, i ens anem transformant i, amb més o menys destresa, adaptant i, amb més o menys coherència, decidint. Arriscant, si cal. Per molt que vulguem construir-nos una bombolla, tard o d'hora petarà: els amics canvien, les persones que estimem moren, i fins i tot allò que ens feia brillar els ulls ahir potser demà passat, no. Amb això vull dir que la vida varia, com varia el riu (a vegades ple d'aigua i de peixos, a vegades sec, només amb pedres) i els arbres (amb l'arribada de la primavera o amb la duresa de l'hivern), i ens dona l'oportunitat d'agafar i de deixar anar i, vet aquí el repte, de permetre'ns (a nosaltres i als altres) ser qui som ara.


Algú que confiï en tu

La mirada que els altres tenen de tu determina la manera com et mires a tu mateix: si diuen a un nen que és bo llegint, alçarà la mà per llegir en veu alta l'enunciat. Si li diuen que llegeix massa lent per l'edat que té, potser això dels llibres no s'ho sentirà gaire seu. I au: comencem a tancar portes. Som així: necessitem ordenar les persones en calaixos, i, davant d'això, no se m'acut un exercici més intel·ligent que veure què hi ha més enllà del segell que estampem en cada persona que passa pel davant nostre. I aquest és precisament l'exercici més important d'un mestre. És imprescindible, per obrir-te camí, tenir algú que s'adreci a tu amb to de possibilitat. Algú que vegi i t'ensenyi allò en què brilles quan no detectes ni la mínima llum dins teu. 


Sentir que creixes en allò que fas

José Antonio Marina en una entrevista em va dir que una de les condicions de la felicitat és aquesta: "Necessitem un motiu per viure i sentir que millorem en el que sigui: fent una truita, jugant al tenis, escrivint. Tenim una mena de necessitat de sentir que no estem estancats." És a dir, progressar. I potser davant d'això val la pena preguntar-nos quin sentit té el que fem cada dilluns dimarts dimecres dijous divendres dissabte i diumenge. Ens omple? Als nens que teniu a prop: els omple? O hem entrat a la roda del fer per fer i ahir era Nadal i demà l'estiu i anem girant calendaris fins que un dia qualsevol deixem d'existir?


Vigilem amb el que diem, amb el que fem i amb com ens frenem els uns als altres. Vigilem amb les comparacions i amb les competicions. Cadascú parteix d'una família diferent, d'unes qualitats i d'unes adversitats que sovint ens passen per alt. Vigilem amb com ens anem etiquetant i empetitint, i amb com entenem l'error: si com a part del camí o com el final del camí. Què hauríem de fer amb el lema "prohibit equivocar-se"? D'entrada, prohibir-lo. 
 

Guille Manchado


L'exposició itinerant Transitar, dissenyada i impulsada per la Diputació de Barcelona, a través del testimoni de persones que s'han hagut de reinventar al llarg de la vida, reflexiona de temes tan humans i propers com què vol dir èxit i fracàs, qui ens orienta, quines frustracions o il·lusions tenim i com ens anem formant. Es podrà visitar del 20 al 24 de març al saló de l'ensenyament. 

COMENTARIS

Tant per fer
Jose Capitán, 01/02/2019 a les 00:58
+8
-1
Hola,

Novament, coincideixo en tot el que dius i admiro la teva empatia i delicadesa a l'hora de tractar les pors i les frustracions, els sentiments aliens.

Per desgracia, crec que la solució, encara que absurdament senzilla, mai arribarà a terme. I no arribarà perquè aquells que sabotegen i ensorren la il·lusió dels que comencen també pertanyen al grup de persones traumatitzades a l'infantesa i el rancor els empeny a aplicar el mateix correctiu —més fort encara, amb la màxima virulència possible— que el que ells van patir.

Aquestes persones, arrogants de tenir la seva petita parcel·la de poder —al voltant de la qual gira la seva existència— on poder determinar qui és bó de qui mereix càstig, qui mereix ser feliç i qui viure sotmès a la frustració infinita, són psicòpates sense curar productors de psicòpates sense remei. El peix es mossega la cua i així ho farà ad eternum.

La solució ja l'has donada tu mateixa: cuidar el que diem, com ho fem i prestar atenció a la personeta que tenim davant. Que el nostre nen maltractat no aboqui la seva ira en l'infant que l'únic que vol és aprendre, experimentar, créixer; no és culpable de res, no mereix tanta crueltat.

Tot i el to derrotista del que escric, sempre hi ha una llum d'il·lusió als meus ulls gràcies a textos com els firmes. Arribarà el dia que la bondat dominarà el món. Segur.

Salut.
Sumarissim sense defensa
Eduard Nicolàs, 01/02/2019 a les 14:53
+0
-0
Es ben cert, la experiència vital i frustacions (mal resolotes) dels ensenyants té molt a veure amb les capacitats per conduir objectivament qualsevol actitud. Podria tenir uns principis deformats.
Si el seu entorn familiar es de "faquirs" podria admetre que es jugues amd foc o mestegar vidre.
Accedir al circuit de Magisteri es quelcom més que la menystinguda nota d'accés.
Et jugues el futur
John Mackay, 04/02/2019 a les 19:41
+3
-0
No han passat ni quatre mesos de primer d ESO q a la meva filla ja li han l important q és el curs, q es juga el seu futur i ha hagut de fer un munt de tests!
Esgarrifós! Horaris demostrats científicament contraproduents per la canalla, currículums enfocats a exàmens, inspectors obsessionats amb els nivells segons les mitjanes i carretejant mes de 14quilos de llibres i un ordinador. Mentre a Finlàndia tenen horaris respectuosos amb l essència de cada noi i noia, no hi ha deures per casa etc i acaben tenint els millors resultats del món.
Pq fer q l escola sigui un centre ballat entre murs amb aulesbsobrepoblades, sorolloses, cadires dures i prohibit xerrar, riure, especular, descobrir, aixecar se i estirar el braços, badallar, canviar de lloc, anar al lavabo prohibit tot a nonser que et dongui permís l autoritat.
Esgarrifós, trist

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La companyia La Virgueria porta el seu espectacle a l'Arnau Itinerant
Imatge il·lustrativa
El monestir de Poblet acollirà un concert nadalenc
Imatge il·lustrativa
Una exposició mostra com el canvi climàtic afecta un bé tan preuat i explora solucions al problema
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural organitza un seminari impartit per l'artista Ivana Larrosa
Imatge il·lustrativa
Un anunci de Nadal reflexiona sobre la necessitat d'acollir i conviure amb la diferència
Imatge il·lustrativa
Un anunci mostra que els millors regals són els inesperats
Imatge il·lustrativa
L'anunci nadalenc d'una petita botiga de Gal·les ens empeny a retrobar l'infant que vam ser
Imatge il·lustrativa
Un anunci ens anima a ser generosos