Propostes

Olors del jo

El Museu Can Mario acull una exploració col·lectiva sobre la identitat

| 25/01/2019 a les 10:23h
Especial: Propostes
Arxivat a: Passadís, exposició, Fundació Vila Casas, Museu Can Mario, propostes

Kira Leskinen. Sabroso. 2016. Impressió de tintes antigues. Diasec. 32 x 27 cm


Aquests darrers dies hem sigut testimonis del que s'ha anomenat #10yearschallenge (#reptedels10anys), un moviment espurna en què la gent ha compartit a les xarxes retrats propis separats per una dècada, un abans i ara públic tacat de la nostàlgia barata que ens encanta. Sembla que també servirà de mar de pesca de dades gratuïtes –El Dorado d'avui per a les empreses d'internet que les manegaran cap a la millora del reconeixement facial, pel que n'han dit algunes veus amb la dosi justa de senderi i paranoia. L'atzar, segur, ha fet que aquest repte construït amb les nostres cares coincidís amb la inauguració de l'exposició La identitat perduda. El rostre, colección olorVISUAL, que es pot visitar al Museu Can Mario de la Fundació Vila Casas a Palafrugell fins al 19 de maig de 2019.

L'ús del retrat com a vehicle d'expressió de la identitat no és pas una cosa nova, és evident, però el marc i la narrativa de la mostra són el que fan d'aquest lloc comú artístic una visió o exploració particular. La cara, el jo vist des de diferents disciplines artístiques, es casa amb el sentit de l'olfacte, les olors i els records que n'emanen i que acaben per construir la memòria i d'aquesta manera la identitat. D'entrada costa imaginar vista i olfacte treballant plegats, però la proposta pren més sentit tenint en compte que l'exposició que comissarien Natàlia Chocarro i Cristina Agàpito, és una selecció del fons olorVISUAL, que indaga en la memòria olfactiva en relació a l'art, reunit des dels anys vuitanta pel mestre perfumista Ernesto Ventós. 
 

Pep Carrió. Cabeza lastrada (detall). 2010. Tècnica mixta. 35 x 20 cm


L'exposició vertebra la cinquantena d'obres que la conformen a través de tres eixos: memòria, ocultació i dissolució, i a tots tres conceptes paraigua els acompanya una olor concreta preparada per Ventós. Directament ho enllaço amb les tres fases olfactives dels perfums, sortida, cos i fons, però en sentit invers, perquè el primer espai és el dedicat a la memòria el fons, un calaix que fa olor de flor metàl·lica en què les obres parlen d'arrelar, de la vellesa i de la serenitat de la mort. Aquest espai de memòria gravita, per mi, al voltant de l'obra de Hanna Hänninen, el vídeo titulat Meditation Practices II. Trying to be a better me, en que la superposició de la mateixa cara amb els ulls tancats i en silenci causa un efecte hipnòtic.

Totes les obres tenen l'acompanyament d'un text breu, de vegades del mateix artista, de vegades d'algú altre que fa d'intèrpret, que relaciona d'alguna manera l'objecte, el concepte de cada creació, amb el món de les olors en una interpretació força lliure del fil conductor de la mostra. Descripcions, al·legories o breus poemes acabats amb punts suspensius procuren afinar el sentit de cada obra. 
 

Lola Guerrera. Rostro marchito. 2012. Còpia sobre paper Hahnemühle. 90 x 67,5 cm


Les obres que suggereixen l'ocultació el cos d'un perfum són potser les més literals amb l'enunciat. Són cares tapades, amagades, mutilades que porten a reflexionar sobre les aparences, la manipulació i la construcció del jo a partir d'elements externs. Un flascó ple de l'olor fumada preparada per Ventós acompanya versions dels cèlebres retrats d'Arcimboldo fets amb pedres o pètals vells que han perdut la fragància. Un dels elements més potents d'aquest eix és el diàleg silenciós amb l'observador que proposa Douglas Gordon, premi Turner de 1996 i Biennal de Venècia de 1997, a través d'una combinació aparentment senzilla entre el retrat cremat d'una dona que ha quedat amb els ulls i part de la cara foradats i el mirall que li fa de fons. Fa caure la persona que se'l mira a dins de l'obra i ser els ulls de l'obra mateixa, si l'alçada de tots dos coincideix. Va ser el meu cas.

Si la fase més volàtil d'un perfum és la primera, la sortida, l'exposició s'agafa a aquest eterisme en el seu últim eix per desconcentrar la identitat. La dissolució l'il·lustra l'olor d'ozó que ha dissenyat el perfumista i suggereix absència, desconnexió en temps d'hiperconnectivitat. Una dona es confon amb el seu entorn estampat de flors al treball de Cecilia Paredes i Roger Ballen retrata una fi del món lluny de la natura. L'última peça de la mostra és la de Bianca Beck, sense títol, un oli sobre tela cremada que remet a l'absència de rostre i, d'alguna manera, em fa pensar en l'absència d'humanitat.

La varietat i quantitat de les obres de l'exposició la fan treballar com un perfum en l'observador. En la fase primera, la més immediata i lleugera, la pot percebre com un bombardeig potent de visions sobre el jo. Al cos, la segona fase, però, s'hi assenta el discurs de les obres amb què més ha connectat per identificació –els meus ulls reflectits de fons per una cara cremada és una imatge que em torna insistent– i, al fons, l'última fase, comença la digestió d'aquest emmirallament plena, personalment, de preguntes sense resposta i de dubtes sobre qui som realment.
 

Bianca Beck. Sense títol. 2009. Oli sobre tela cremada. 50,8 x 40,64 cm


Exposició La identitat perduda. El rostre, colección olorVISUAL

Fins al 19 de maig de 2019 al Museu Can Mario de la Fundació Vila Casas, a Palafrugell.

Un recorregut per una cinquantena d'obres d’artistes nacionals i internacionals relacionades amb l'olfacte i al voltant del concepte d'identitat.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural acull la conferència «La tenora i la barítona»
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural exposa l'obra de l'artista Lourdes Fisa
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural impulsa la setena edició del festival RUSC
Imatge il·lustrativa
L'Arxiu Fotogràfic de Barcelona mostra com era la ciutat abans de l'obertura de la Via Laietana
Imatge il·lustrativa
L'actriu Anna Bertran dirigeix i protagonitza un curt sobre un moment cabdal de la vida d'una dona
Imatge il·lustrativa
14 reflexions de l'humorista, que deia que «el matrimoni és la principal causa del divorci»
Imatge il·lustrativa
La paraula preferida de l'actor és «sfumatura», que en italià vol dir matís
Imatge il·lustrativa
Una animació sobre el valor de l'esforç i de la paciència