Còmic

Memòria viva de la superxeria

Pedro Porcel ha escombrat el racons més foscos de la cultura i la supervivència populars

| 01/07/2015 a les 00:04h
Especial: Còmic
Arxivat a: Biblioteca
Hi ha una sèrie d’homenots de la historieta que ens la salven. Són gent que ho sap tot, que ho remena tot, que s’ho estima tot. Capaços d’identificar una pàgina que ningú sap que va existir, el nombre de quaderns que van formar aquella estranya col·lecció, o el nom d’aquell dibuixant que va sortir de l’editorial Bruguera per la finestra al segon dia després de deixar una, només una, plana entintada. Parlant de la factoria que van enlairar els germans Pantaleón i Francisco Bruguera, el savi per excel·lència, l’arxiu vivent, el calaix de sastre metòdic es diu Vicent Palomares. Hi va entrar l’any 1965 i va compaginar la seva activa presència en l’editorial amb tota mena de feines i responsabilitats periodístiques externes. Palomares s’estimava Bruguera amb frenesia. Va convertir dedicació en obsessió. Assegura que en algun moment li van encarregar escriure una crònica diària de tot el que s’hi coïa. Ho va fer. Quan Bruguera va tancar i ell es va jubilar repetia a tothom que preparava, de la manera més exhaustiva possible, una enciclopèdia amb totes les dades que, amorosament i convulsa, havia anat reunint. L’enciclopèdia no s’ha publicat, però Vicent Palomares ha omplert de línies i d’amor centenars de quartilles. El dia que aquests papers arriben a l’abast d’experts i públics tothom n’acceptarà la grandesa.  

És una referència, el nom de Vicent Palomares, de la memòria total de l’editorial Bruguera. La de Josep Maria Cadena n’és una altra. En el seu cas, de dibuix, pintura i il·lustració catalans des de sempre. Cadena, Vuididoncs, savi entre savis, tendre entre tendres, eternament endormiscat, sobretot després del segon àpat, sempre té una paraula amable i la dada exacta per respondre a qualsevol pregunta per inversemblant que sembli. Què no sap el mestre Vuididoncs? Ho sap tot, Josep Maria. És el pou enmig del desert on han d’anar a beure necessàriament tots els altres mortals que tinguin un dubte sobre paper entintat amb origen o rúbrica catalans.
 
Cal apuntar un tercer nom. El de Pedro Porcel, que, en paraules pròpies, “porta més de cinquanta anys naufragat entre oceans de paper, somnis, legions de fotogrames i cel·luloides rancis: tot allò que compon l’humus de la nostra cultura popular, mil i una voltes al món del gènere”. El tebeo clàssic espanyol –entenent per “espanyol” també el que va nàixer als tallers de les editorials valencianes o catalanes– és el seu món, on es rebolca amb deliri i amb la màxima eficàcia. Amb el seu germà Andrés, va desplegar la monumental Historia del tebeo valenciano, que el diari Levante va facilitar als seus lectors al llarg de l’any 1992 en forma de serial fascicular. Com mana la tradició de Don Vicente Blasco Ibáñez. Aquella primera aproximació va enlluernar propis i estranys. Els Porcel van traçar la història de l’editorial de vinyetes senyera de la postguerra immediata amb una meticulositat desconcertant. Digna de Vicente Palomares, de Josep Maria Cadena o de Joan Navarro.
 
Pedro Porcel va seguir carrera després en solitari. Emparat per Paco Camarasa i les seves Edicions de Ponent. En aquella casa, tan desconcertant com el món a què es dedica, Porcel ha publicat dues obres mestres en el record i la recerca: Clásicos en Jauja. La historia del tebeo valenciano, una actualització, amb més saviesa acumulada, de la Historia publicada un anys enrere al diari Levante, i Tragados por abismo. La historieta de aventuras en España, la recopilació definitiva sobre aquest subgènere infame. Tot aquest material, altament inflamable, salva per a la memòria i la nostàlgia sèries, tebeos, personatges, dibuixants, guionistes, revistes i tota mena d’artefactes i monstres relacionats amb la subcultura més digna que ha produït mai aquest país. Si el lector d’aquesta sèrie d’articlets té una infància a recuperar, una dignitat a reivindicar, uns somnis a reconstruir, un vici a completar, no pot deixar de llegir aquests dos baguls de la cultura dita popular. Si no en té prou, si la seva malaltia arriba a cotes insignes, pot completar encara més tota la informació desgranada en tantes i tantes pàgines de paper al blog www.eldesvandelabuelito.wordpress.com, on Porcel se submergeix encara més en el deliri que el captiva. Indescriptible.
 
Conseqüència insòlita i derivada de les hores que Pedro Porcel ha dedicat al món del tebeo del primer mig segle vint ha estat un nou llibre, que també ha perpetrat amb bon gust Edicions de Ponent: Superhombres Ibéricos. L’autor el defineix de manera irrepetible: “Un banquet col·lectiu, amb assistents gloriosos i coratjosos, emmascarats, bicèfals, supermans graciosos, senyors de frac, xinesos unglallargs, artistes pobres i jovenetes espurnejants. Un estudi plaent dels superherois, aquelles criatures improbables i un pèl prepotents que tot el món pren per nord-americans. I que no obstant això han arrelat tant en aquesta Pell de Brau des que va començar el segle XX  atribolat i etern”. Així escriu Pedro Porcel. Una barreja desconcertant entre Góngora i Manuel Gago.
 
Superhombres Ibéricos no és només la història d’una farsa gloriosa: la d’aquells guionistes i dibuixants que a Espanya van avançar-se als clàssics nord-americans o la dels que els van imitar de la manera més maldestra possible. És també un catàleg de superxeries, criatures infames i literatura de cordill. De malsons autòctons que van omplir el cap a les criatures i els adults al llarg d’unes dècades autàrquiques. Pedro Porcel s’ha estacat en la insensatesa que va omplir quioscos, paradetes i sales de cinema de barri des del final del segle XIX fins a ben passada la dècada dels setanta del segle XX.  Res de llibreries o sales d’art i assaig. Brossa d’ahir. La seva recerca fanàtica, febril i desorbitada, l’ha portat a móns estranys que recrea amb la paciència d’un forense i l’entusiasme d’un devot. Mirem, si no, el títol d’alguns dels seus capítols: Fills del fulletó, Superherois rancis, Intermedi pulp, Robocop és espanyol, Del pijama al cel·luloide, Gats, conills i senyors amb bigoti, Minifaldes i tardofranquisme...
 
Pedro Porcel ha escombrat el racons més foscos de la cultura i la supervivència populars, s’ha submergit en la demència dels pobres, ha regirat els calaixos més bèsties del nostre deliri. I, com Palomares, n’ha alçat acta. Si ha sobreviscut a l’intent, és perquè els déus són magnànims amb els seus fills audaços. Els déus menors. Qui no s’atreveixi a seguir-lo, que després no es queixi si va al cel. L’infern és de Porcel. I dels valents. I és ple de superherois ibèrics.

Edicions de Ponent

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El TNC ofereix abonaments per a la temporada 2019-2020 amb molts avantatges
Imatge il·lustrativa
La Universitat de Barcelona organitza el cicle de concerts «Els Vespres»
Imatge il·lustrativa
El festival d'estiu porta els millors muntatges teatrals, musicals i de dansa a Barcelona
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural proposa una jornada sobre astronomia i contaminació lumínica
Imatge il·lustrativa
Una campanya vol conscienciar els turistes que visiten les Illes Balears sobre el consum d'aigua
Imatge il·lustrativa
La guionista deia que «si la sabata no et va bé a la sabateria, no t'anirà bé mai»
Imatge il·lustrativa
El segon vídeo de la campanya d'Estrella Damm mostra la feina dels qui protegeixen el Mediterrani
Imatge il·lustrativa
La ballarina diu que «estem massa desconnectats del cos»