Foto: alejandro bustamante campillo
–Jo no sé on haurien d’anar, Giuseppe, però aquí no hi caben. No hi caben.
L’home parla amb vehemència. Mou les mans i camina amunt i avall de la fusteria. Amb la mirada busca els ulls del Giuseppe, però ell segueix concentrat en una taula vella, de fusta de pi, que s’obre per la meitat i deixa sortir dues peces que s’obren, com les ales d’una papallona, per fer lloc per a dos comensals més. En algun punt les peces s’encallen, i el Giuseppe poleix els cantells perquè tot encaixi.
–Ara els posen en aquell casalot. I després? –pren aire, deixa anar un estossec, enrogallat–. Mira, el Salvini, què vols que et digui. Algú hi havia de posar ordre.
És un home cepat, d’uns setanta anys. Sembla més alt que el Giuseppe, eternament encorbat. Li queden quatre cabells blancs que es pentina enrere, amb dignitat. El fuster aixeca el cap un moment, se’l mira. En el fons dels seus ulls marrons i aigualits, sembla que s’hi encén una espurna. L’altre obre les mans i aixeca els palmells.
–Ja m’entens, no dic que siguin les maneres. Però mira que ha passat a Riace. Què, eh? Què? Ja els en sobren i ens els envien cap aquí. Ja no tenen ni alcalde. El Mimmo prou feina té per salvar el cul com per preocupar-se del seu poble!
El Giuseppe obre la boca, per dir alguna cosa, però primer ha d’estossegar. Tos de serradures i polsim de fusta tallada. Després de tossir, torna a acotar el cap sense dir res. Els seus dits, encarcarats però encara destres, repassen el mecanisme de la taula. L’obre i el tanca, sembla que ja encaixa. L’home, que havia callat, esperant una resposta, interpreta que ja pot continuar.
–Jo fa temps que ho dic, que això s’ha d’aturar. Que cada dia en vindran més i han d’entendre que no hi caben, aquí. Que a mi tampoc m’agrada que es mori gent al mar, és clar. Però què hem de fer?
El Giuseppe li fa un gest assenyalant la taula i, entre els dos, l’aixequen i la deixen al costat de la porta.
–Gràcies, Mauro.
–De res, home. Amb aquests mobles grans no t’hi hauries de barallar. Si el Paolo hagués volgut continuar treballant a casa, ja se n’encarregaria ell –el Mauro deixa anar una riallada ronca i sorollosa–. Ton fill no en vol saber res, ni de la fusta ni de Stignano.
–Deixa’l estar, el Paolo. Ell és més de llibres que de fustes –i somriu. Els ulls se li tornen a encendre–. I els d’aquí ja se’ls havia llegit tots.
El Mauro també somriu. El fuster repassa el taulell de la taula amb la punta dels dits. Hi ha algunes esquerdes que ha reomplert abans. Alguna altra no l’ha pogut tapar. Fa una ganyota. Amb el paper de vidre que porta a la butxaca de la camisa, rasca un parell de punts. El Mauro se’l mira amb els braços encreuats i amb posat seriós, com si li revisés la feina. Mira cap a fora, per la vidriera per on s’escola el sol del matí. S’escura el coll.
–Quan el problema el tenen els altres, tot és molt fàcil. Però a aquests nois tan pesats que reparteixen paperots a la plaça els hi dic, poseu-vos-els a casa vostra! Que no us fan tanta llàstima?
El Giuseppe fa un moviment molt vague amb el cap, que podria anar dirigit al Mauro o a la taula. Passa el palmell per sobre la fusta i li dona dos copets. Aixeca la mirada i es fixa en un racó de la fusteria, on s’acumula una pila informe de mobles vells. S’hi acosta. El Mauro queda a la seva esquena però segueix parlant.
–D’on treuen temps per fer tantes pancartes? Valdria més que treballessin. Mira… potser no està bé dir-ho, ja sé que el Paolo és un noi treballador, però…
Ha obert els braços i mou les mans com si busqués la paraula encertada que se li escapa d’entre els dits. El Giuseppe s’ha girat quan ha sentit el nom del seu fill, però segueix remenant entre la pila de mobles. N’aparta un parell de cadires. El Mauro segueix empaitant paraules com qui caça mosques.
–…quin xaval d’aquests vol treballar a Stignano? Tots volen marxar, cap al nord, com mons fills. Tu hauràs de tancar la fusteria, jo vaig tancar la carnisseria. Aquest poble quedarà mort. I ells, en lloc de treballar, es preocupen pels forasters. M’entens oi, Giuseppe?
El mormol del Giuseppe podria voler dir qualsevol cosa, però el Mauro es dona per satisfet. El fuster arrossega les cadires fins al costat de la taula. S’aparta una mica per examinar-les. Una para torta. Torna a acostar-se a la pila i en treu un parell de llistons de fusta polida. Els aixeca per buscar la llum del sol mandrós del carrer i se’ls mira, com faria un enòleg amb una copa de vi per examinar-ne el color. N’escull un. Acosta la cadira al banc de treball. La hi recolza perquè pari recta i pren el llistó. El posa al costat d’una de les potes i l’amida. Amb un llapis gruixut hi fa una marca. El posa sobre el banc, pren una serra i comença a escurçar-lo. La seva mà és ferma. La serra talla de pressa i arrenca serradures de la fusta. El Mauro s’ho mira en silenci. L’habilitat amb què el fuster mou les mans arrugades té un punt hipnòtic. Amb gestos precisos, desclava la pota de la cadira i hi enganxa el llistó. Se la mira. Assenteix. S’hi acosta i s’hi asseu. Creua els braços i es mira el Mauro. Ell fa que sí amb el cap, convençut.
–No es nota gens el pedaç –arronsa les espatlles i fa una ganyota–. I mira que aquests mobles estaven per llençar.
–M’ajudes a carregar la furgoneta?
Aixequen la taula entre els dos i se l’enduen cap al carrer. El Giuseppe obre la porta amb el colze. Amb pas feixuc, enfilen el carrer, costerut i estret. La furgoneta és un parell de portals més amunt. S’han d’apartar per esquivar una moto que baixa esverada. El Mauro es gira per insultar la família dels dos marrecs que la conduïen.
Deixen la taula al costat de la furgoneta. Esbufeguen. El Giuseppe li diu que s’esperi un segon que va a buscar les cadires. El Mauro fa que sí amb el cap, estossega i encén una cigarreta. Fuma i tus, amb calma, mentre el fuster carreteja les cadires. Entre els dos entaforen els mobles a la furgoneta. El Giuseppe torna a esbufegar, clava un cop de palmell a l’espatlla al Mauro i li dona les gràcies.
–De res, home. Hauries d’anar pensant a canviar la furgoneta!
El Giuseppe somriu, s’acomiada amb un cop de cap. La furgoneta engega i remunta el carrer amb penes i treballs. El Mauro se la mira mentre fuma amb parsimònia. Uns metres més amunt, quan ja no el pot veure, el Giuseppe trenca a la dreta i, per carrerons tortuosos, davalla fins al peu del turó en què està encimbellat el nucli antic del poble. A partir d’allí el carrer es fa més ample i es converteix en una carretera precària, que no és gran cosa més que un camí asfaltat. Condueix un parell de quilòmetres, entre camps descuidats d’oliveres centenàries, fins que trenca per un camí que el duu a una antiga masia. Aparca davant la portalada de ferro. Darrere, un jardí desordenat mig amaga les parets escrostonades del casalot. Algunes finestres tenen els vidres trencats. Al balcó, algú hi ha construït una barana provisional de fusta. Una noia rossa amb samarreta de tires i un mocador al coll i dos nois prims, de rostre bru, s’acosten al Giuseppe. Ell aixeca una mà tremolosa, tots li somriuen. Entre els tres l’ajuden a descarregar la furgoneta. Els nois s’enduen la taula i la noia carrega les cadires.
–Aquesta cadira ballava una mica. Crec que ara ha quedat bé.
–Estarà perfecta, Giuseppe –un somriure lluminós li omple la cara. Els nois fan que sí amb el cap i li donen les gràcies, amb una mà al pit–. Gràcies per tot, ens has ajudat molt.
–Fem el que podem –fa ell, acotant el cap. Els ulls li han tornat a brillar.
Fas més del que caldria.
–No, no fem prou –i estossega, amb el cap cot.
