“Amb una perspectiva àmplia, nosaltres som com unes papallones de dia, molt àgils, molt boniques, però que van néixer fa unes hores i que no arribaran a demà”. En el llibre El cerebro del rey, el neuròleg Nolasc Acarín (Barcelona, 28 de març de 1941) explica com l’espècie humana, tot i els nostres aires de grandesa, no és més que el fruit de l’atzar, d’unes circumstàncies favorables que van fer que avui existim, i que siguem un punt petit de l’evolució de la Terra, que es va formar fa 5.000.000.000 d’anys. Davant d’aquesta àmplia perpectiva diu, també, que el fet que una persona es pregunti quin sentit té la seva vida és tan absurd com si s’ho plantegés una alzina. Parlem del cervell, d’aquest òrgan d’un quilo i mig que ens serveix per caminar, pensar, estimar, odiar, fer la digestió, controlar el ritme del cor, estar tristos o ser feliços.
Aquesta conversa està feta amb la col·laboració del celler Jané Ventura.
Podríem perfectament no ser-hi.
El que seria normal és que no hi fóssim. Que hi siguem és una anormalitat. La prova és que fa temps que la humanitat persegueix senyals de vida fora del planeta i no en troba. Som una excepció. La Terra estava amb un cultiu i una temperatura favorables, es van formar unes cadenes de proteïnes i aquí va començar la història. Això va ser per casualitat.
Pensem que som els reis del planeta i que tot està al nostre servei.
Perquè tenim la tendència a ser antropocèntrics: les coses existeixen en funció de nosaltres. Fins fa quatre dies, al segle XV-XVI, es pensava que la Terra era el centre de l’univers. Es donava per fet que els gats i els conills i les gallines estaven al nostre servei. I encara ara: tot això existeix perquè ho puguem gaudir. Existeix per a nosaltres.
És una actitud perillosa.
Absolutament, perquè ens porta al caos i a la destrucció del planeta: l’equilibri es trenca i es destrueix i si tot és per a nosaltres, fem el que ens dona la gana.
Em sembla que el cervell ens enganya: puc recordar una cosa del passat, però cada vegada més infladíssima, fins que no té res a veure amb el que va passar.
Un dia, aprofitant que feia guàrdia a la Vall d’Hebron, em vaig entretenir a mirar, a la sala d’espera d’urgències de traumatologia, els que havien tingut un accident. No hi havia els malalts, que els estaven operant, sinó els familiars. Llavors cadascú tenia la seva versió de la història: “El cotxe va venir per la dreta!”. “No, que va ser un camió que va venir pel darrere”. l el problema els tenien els de la guàrdia urbana, quan venien per intentar aclarir-ho, perquè si hi havia sis persones, hi havia sis versions diferents. Tots ens hem de construir una història que, en la mesura possible, sigui coherent. Els humans necessitem tenir una explicació versemblant de tot. Això és l’origen de la màgia, si les coses no es poden explicar de forma racional, fem aparèixer un Déu, un àngel, un sant, un miracle.
Costa creure’ns que ens acabem.
Els nens sempre volen que tot lligui: és una expressió força clara del que necessitem tots els humans. Necessitem una explicació de tot, perquè si no, no estem tranquils.
Retocar els records és una forma de protegir-nos?
Sí, però aquí hi ha dos factors: d’una banda seria això, i d’altra banda, que la memòria no és tan perfecta. No sempre recordem bé el que va passar, i, aleshores, ens n’hem de crear una nova versió. A més a més, si ja descendim a una història familiar, aquesta versió pot estar refeta una o diverses vegades i alimentada amb vídeos, fotografies o el que et vagin explicant els altres. I al final dius: això va anar així o és la versió que t’has creat? Necessitem tenir explicacions lògiques, però la vida no acostuma a tenir gaire lògica, llavors ho reconvertim.
És possible que una informació el cervell te la vagi repartint a mesura que estiguis preparat per pair-la? Per exemple, algú que queda en cadira de rodes primer està pendent del dolor físic i després es fa al càrrec de com li canviarà la vida.
El cervell t’ajuda a no sentir-te culpable. Si vas tenir l’accident perquè corries massa, aquesta informació es subvalora. No n’hi havia per tant, era una recta, es podia córrer. No acostumem a acceptar que les coses puguin ser per culpa nostra, millor que sigui per culpa d’un altre: és que no mirava, no va fer l’stop.
A no fer-nos responsables?
Exacte. Això té a veure amb el sentiment de culpa. La millor manera de no tenir sentiment de culpa és no tenir culpa.
Veus tothom estressat. Com afecta al cervell?
Sense estrès no hi hauria vida. La vida és estrès, això és una frase de Hans Selye, que era un metge hongarès que vivia al Canadà i que va publicar el primer treball sobre l’estrès.
És curiós que digui això, quan sembla ben bé el contrari, que amb estrès no hi hagi vida.
L’estrès altera el plegament de les cadenes de proteïnes, de manera que l’estrès pot desencadenar una llaga d’estómac, pot estar en l’origen del càncer d’estómac, de les malalties autoimmunes, de l’esclerosi múltiple, de l’artritis reumatoide, de trastorns de la pell. L’estrès està en l’origen de molts trastorns i finalment ens acaba matant quan som vells.
El filòsof Byung-Chul Han diu que som esclaus de nosaltres mateixos.
Tu per què et vas dedicar a fer el que estàs fent?
Perquè m’agrada aprendre.
Això és una activitat molt sana: satisfer la teva curiositat. Això és una de les activitats humanes més interessants.
Una manera de protegir-nos de l’estrès seria fer el que ens agrada?
Sí, està ben dit. He tingut la sort de fer el que m’agrada i guanyar-me la vida. Però no tothom pot fer això. Aquests paletes que estan aquí arreglant la façana [som a casa de Nolasc Acarín], creus que estan gaudint molt? S’estan guanyant la vida, però no crec que gaudeixin picant.
Com ens podem protegir més de l’estrès, i que no ens desenvolupi aquestes malalties?
Acceptant la realitat, no volent adaptar la realitat a les nostres necessitats. Acceptar les coses com són, que no sempre és fàcil.
No és el mateix acceptar que resignar-te.
A vegades, sí. Si s’ha mort algú que estimes, hauràs d’acceptar-ho.
Per tant, acceptar les coses com són i intentar fer el que et fa feliç?
Sí, a tu què et fa feliç?
José Antonio Marina diu que una de les condicions de la felicitat és veure que creixes i evoluciones en el que fas, encara que sigui fent una truita. Per mi això i estar tranquil·la em fa feliç.
Aquest és un senyal de saviesa, no demanar massa. No exigir massa a la vida ni als altres.
A vegades tinc tantes coses al cap que quan les vaig a fer m’oblido de què anava a fer.
Anem una mica atabalats, hem de posar més ordre del que posem: anotar coses. Saber prioritzar i veure no només què és el primer i segon, sinó què és important i què és accessori.
Què em recomanaria per tenir un cervell sa?
En primer lloc, que la fisiologia funcioni bé: que vagis ben alimentada, no tinguis obesitat, ni la pressió arterial alta, ni colesterol, que facis exercici físic regular. Són tres exercicis: físic, mental i social. Has de tenir el cos que estigui bé, sense malalties. Tenir amics de confiança, amb qui puguis parlar de tot i que evitin que et trobis sola.
Quin és el sentiment més nociu per al cervell?
La tristesa és el que va pitjor per al cervell. Amb la tristesa es viu malament. Per exemple, si se’t mor un pare o una mare o un germà o un cosí de la teva edat, t’hi identifiques. La mort d’un avi, encara que no tingués una edat gaire gran, està a la llista del que és esperable, perquè s’ha de morir abans ell que el pare o el net. El drama és quan és al revés. T’envaeix la tristesa i ho passes malament, perquè la tristesa no et deixa veure bé les coses.
Les persones que són d’una determinada manera viuen més?
Les persones que viuen anys no tenen factors de risc vascular: hipertensió, obesitat, sedentarisme, tabac, alcohol, i, sí, tenen possibilitat de viure més.
El caràcter pot influir?
Si tens un caràcter tranquil, et prens bé la vida i estàs còmode amb el que tens, és a dir, no vols tenir massa coses, és possible que visquis més. El que és fàcil és confondre-ho amb acceptar les coses com estan. Però no, perquè si estan malament, s’han de canviar. Més aviat seria entendre que les coses són com són.
No enfadar-te amb la vida?
Sí.
Els corcons i amargats en surten perjudicats?
Els que s’amarguen la vida moren abans. Una dona que viu amargada té més possibilitats de fer una malaltia d’Alzheimer. En primer lloc, perquè les dones tenen més possibilitats de fer una malaltia d’Alzheimer i, en segon, perquè viure amargada, que en castellà hi ha la paraula despechada, cosa que passa sovint en les dones en crisis matrimonials, s’entra en una situació d’insatisfacció i de malestar. I llavors tenen més possibilitats de fer una malaltia d’Alzheimer.
Al llibre expliques que la simpatia l’hem desenvolupada genèticament per sobreviure: ens permetia no anar per lliure, sinó organitzar-nos en tribus i viure millor.
No oblidis que ja va ser Darwin qui va dir quer les tribus que viuen més felices viuen més i es reprodueixen més.
Com ens afecta el fet de no tenir vincles: la solitud trobada, no la buscada?
La solitud no és bona perquè som éssers socials. D’aquí ens ve aquesta necessitat de tenir animals de companyia: els nens volen un hàmster, els vellets surten a passejar el gos i li parlen.
Sentir-se estimat és una necessitat genètica?
Sí, tot és genètic. Tot ve codificat per determinades proteïnes. I més que necessitat d’amor diria d’afecte, sentir-se apreciat.
Al cervell conservem les reaccions reptilianes.
Al llarg de la nostra evolució hem anat afegint etapes al cervell, de tal manera que les parts més antigues, genèticament parlant, són similars a les del cervell dels rèptils. Després van sorgint unes capes superiors fins arribar al neocòrtex, que és el que ens permet l’anàlisi, treballar per la lògica, treure conclusions, el que ens pot fer savis. Del nostre cervell només en fem servir una petita part. Per això sempre podem aprendre coses.
Això que diuen que el saber no ocupa lugar és veritat o mentida?
És mentida. El saber ocupa lugar, hi ha unes fotos al llibre en què tallant un cervell i tenyint-ne les cèl·lules veus la quantitat de cèl·lules que hi ha en diferents edats. Si es talla a un nen poc després de néixer veus pràcticament les mateixes cèl·lules que de gran, el que canvia són les connexions entre les cèl·lules.
Hi ha un moment que el cervell ja no fa més connexions?
Això només pot arribar a l’envelliment o en un trastorn degeneratiu del cervell com l’Alzheimer.
Al cervell a vegades projectem pors o obsessions i comencem a donar tombs tombs tombs i perdem el món de vista.
És un dels perills dels trastorns mentals: quan comences a entrar en espiral en un pensament obsessiu i no pots deixar de pensar en allò.
La falta de comunicació és la base de molts problemes?
La falta de comunicació pot ser un desencadenant, com les drogues, l’alcohol, de trastorns mentals. Però, com diuen, la suerte está echada al nacer. Hi ha cervells que es compliquen la vida i cervells que no. No sabem gaire bé a nivell molecular què passa, però sí que es veu que aquell que es complica la vida quan té 30 o 40 anys, abans ja feia coses estranyes, o a la família hi ha altres persones amb conductes estranyes.
És per herència o per imitació?
Avui dia ningú dubta que l’esquizofrènia és fruit d’una alteració genètica i, a més a més, amb possibilitats de ser hereditària de forma esporàdica: que les persones complicades no es casin amb persones complicades, perquè el fill pot sortir psicòtic.
Les emocions provoquen malalties?
La manera de viure les emocions de cadascú forma part de la idiosincràsia de cadascú i a vegades és malaltissa i a vegades no.
La depressió és el gran tabú, però la gran realitat.
La depressió ha existit sempre i avui dia és la primera causa de mortalitat entre la gent jove, la segona són els traumatismes dels accidents. I ningú fa res. No sé si això es podria evitar o no, però si als instituts se’n tingués més cura, probablement es podria reduir.
La manera de viure hi influeix?
Et lleves al matí i a fora estan a deu sota zero però a dins tens calefacció, a la dutxa hi ha aigua calenta, a la nevera hi ha un iogurt. Què més vols? Els teus besavis no ho tenien, això: es dutxaven (o no) amb aigua freda i el iogurt si no se’l feien ells, no se’l menjaven. Mai hem viscut tan bé com ara. El que pot tenir a veure és que determinades condicions de vida poden desencadenar alteracions de l’estat d’ànim, com la depressió, però que es desencadena a través d’una estructura personal que ja era malaltissa i això ve determinat genèticament.
Per als que s’estan fent vells, quina és l’activitat mental que els pot protegir de malalties?
El millor és la socialització i, en la mesura que sigui possible, al marge de la família. Veure’s regularment amb amics.
També recomanes que tinguin amics més joves.
Sí, perquè et fan tocar de peus de terra i et mostren com va canviant la realitat. Amb la família normalment les relacions són de molta confiança, per tant, si estàs en un dinar familiar i la conversa no t’interessa, et distreus i ja està. Si estàs amb amics, ni que sigui per educació, has de prestar atenció, has de contestar, has de preguntar, t’hi has d’interessar. Per tant, el cervell funciona millor. El millor és tenir grups d’amics amb cita periòdica, l’ideal és tenir tres cites setmanals, tres dinars, o quedar a les tardes.
Evitar que es vagin tancant en ells mateixos a casa seva.
Sí, això s’ha d’evitar.
Estem més atents a viure molts anys que a viure’ls bé?
Volem viure molts anys però no tenim clar què hem de fer per viure’ls bé.
Què hem de fer per viure’ls bé?
No complicar-nos la vida.
Però si som experts en això.
Tens tota la raó.
Afrontem la mort de la manera com afrontem la vida?
Sí. No m’he mort cap vegada, però sí que he vist morir els altres. Més que morir-se, que es para el cor i el cervell es queda sense circulació i és mort cerebral i ja està, el que veus és l’aproximació dels altres a la mort. La gent s’aproxima a la mort de la manera com ha viscut: si és una persona ansiosa, o depressiva, o que ho vol tenir tot previst…
Què em diries, amb tot el que has après, que hem vingut a fer aquí.
No res. És una casualitat. Ets fruit d’un intercanvi sexual entre un pare i una mare. Potser has intentat esbrinar alguna cosa sobre com era la relació entre els teus pares quan et van fer. Ho has intentat?
No.
Veus? Hi ha molta gent que sí.
Val la pena fer-ho?
No ho sé, hi ha a qui això li ha creat malestar. Però en tot cas veuràs que no té cap sentit: volien tenir un fill perquè estaven sols, o perquè eren molt feliços i volien compartir-ho amb un fill, o al revés, perquè no els hi anava bé i pensaven que amb un fill potser els aniria millor. Això es feia força, fins i tot ho deien els metges: tinguin un fill i ja els hi passarà. I encara ho complicaven més.
Diries que, entre els milions de possibilitats que hi ha de no ser-hi, és una sort ser-hi?
Un pensador diria que el millor és la no-existència. A mi, probablement, ja em semblaria bé: perquè si no existeixes, no pateixes. No?
Però la vida també es pot entendre com un regal.
Altres persones no ho diran, que és un regal, perquè són paraplègics, tenen una malaltia hereditària, tenen un càncer, i diuen: per això, no val la pena. Tu vius bé, ets feliç, et sents ben acompanyada i per tant dius: això de la vida és un regal, està molt bé. Però si no és això? A part, quan va bé sempre hi ha el risc que comenci a anar malament: que se’t mori un parent o un amic, que et diagnostiquin una malaltia…
Però també podem anar de malament a bo.
Però tothom s’acaba morint, eh? Poques certeses tenim tan clares com la mort.
I, tot i això, vivim.
Perquè ens hi han posat: els teus pares et van demanar permís per existir?
Mor algú que estimes i al final te n’acabes oblidant: el cervell ens programa per no pensar en la mort?
Sí, no podríem viure pensant en la mort, per tant, ho hem d’apartar, ja ens preocuparem de veure quina hora és, a quina hora dinarem, què farem a la tarda, demà, l’any que ve. Un bon sistema per morir és recordar que som un punt petitíssim i que quan passem de la fase d’existir a la de no existir no passa res. Ens ploraran unes hores, uns dies, i ja està.
Aquesta conversa ha estat feta amb la col·laboració del celler Jané Ventura.
5
1
