Va ser el primer mort de la meva vida. Era un 21 de juliol, jo tenia quinze anys, en faltaven dos perquè es morís la meva cosina. L’avi –que es moriria, ell també, al cap de vuit anys– em va explicar al passeig de Palamós que en Xesco s’havia tirat a la via del tren, o que a en Xesco l’havia atropellat un tren, i em va semblar que el cel em cauria al damunt i m’atropellaria a mi. Em va caldre veure la notícia per la tele per acabar de pair les paraules de l’avi.
Aquell estiu del 1984 vaig rellegir un llibre que m’havia recomanat personalment en Xesco Boix a la llibreria Ona de la Gran Via de Barcelona: Sadako vol viure, de Karl Bruckner. La història d’una nena víctima de les radiacions d’Hiroshima que es proposa fer mil ocells de paper per espantar la leucèmia que l’acabarà apartant del món de forma prematura.
En Xesco volia viure com la Sadako, per això em va costar tant d’entendre que hagués triat morir. L’estupefacció m’acompanyava encara el desembre d’aquell any, quan vaig escriure-li un text des del Festival de la Infància. La carta me la va publicar l’Avui i l’he recuperada gràcies al servei de premsa digitalitzada de l’Ajuntament de Girona.
Très dècades llargues després, els teus nens ens hem fet grans. Et recordem amb un gràcies i un somriure. I encara plorem per tu.
0
0
