Basorèxia

Fer com si res

I potser sí que al final tindran una mica de raó aquests que fan segons com olor d’encens

| 05/02/2019 a les 09:41h
Especial: Basorèxia
Arxivat a: Cambres pròpies, Maria Climent, Basorèxia

Foto: isorepublic


Aprendre a ignorar el soroll de la màquina perforadora dels paletes durant vuit hores al dia hauria de convalidar amb primer de mindfulness. Fer com si res. Continuar treballant bo i ometent que, com una criatura pesada i aliena, hi ha un rebombori que t’estira de la màniga mentre escrius.
 
Intento aprofitar-ho. Aprendre a fer-ho extensible a la remor de les frases suades que pronuncia la gent amb grandiloqüència: la vida ens posa a prova. Hauries de sortir de la zona de confort. De vegades se'ns trenca el cor en mil bocins però hem de seguir lluitant. No hi ha mal que per bé no vingui –en podria dir més: només importa l'aquí i l'ara. Tot passa per alguna cosa. Ara el que has de fer és una cosa nova.
 
Fer com si res davant la censura del color groc als camps de futbol, a les presons, a la sopa de pollastre de corral. Fer com si res quan engarjolen la gent que hem votat perquè ens representin. Màxim, si ballem sardanes enrabiats. Fer com si res amb la calamitat de les morts al Mediterrani. Fer com si res davant les maniobres orquestrades per poderosos per controlar el petroli de països aliens. Ignorar la remor igual que ignorem els consells ben intencionats dels qui ens envolten només perquè són poc originals, perquè ens distreuen, ens cansen o ens molesten, com em molesta a mi ara i aquí el trepant del paleta que ens perfora les terrasses mentre m'entra un sol preciós de febrer i una amiga m'escriu per preguntar-me què vol dir, precisament, the subtil art of not giving a fuck.
 
És cert que ens sentim insegurs quan hem de fer coses que no hem fet mai abans. I que s'hi està bé, fent com si res, per què ens hem de d'enganyar, dintre del perímetre de les coses conegudes, de les cares conegudes, de la rutina i els carrers de sempre i de la indolència.
 
I potser sí que al final tindran una mica de raó aquests que fan segons com olor d'encens i afirmen que vivim projectant-nos al futur o recordant el passat i que el present mal representa un parèntesi continu on tot és provisional, un ser i un no ser alhora. I que l'única manera de viure és fent que valgui la pena (donem sentit a la vida a través de traduccions d'eslògans publicitaris: make it worth, think different, just do it).
 
I fa ràbia que ens ho diguin, justament aquells a qui sembla que la vida els vagi bé, sí: fes una cosa nova, surt en bicicleta, ves a la muntanya, al mar. Projecta la veu. Camina sola. Fes llistes. Comença a escriure un diari. Parla de coses transcendentals amb un desconegut. Fa ràbia i per això fem com si res. Fem com si no estigués passant, però saps què? A l'hora greu, sigues valenta i enamora't, aquest cop, d'algú que toqui el piano, o que plori, si cal, davant la bellesa d'un moment, o digues prou i planta't contra la injustícia d'una vegada per totes i deixa d'ignorar la remor.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La novel·la de Marc Artigau ha sigut guardonada amb el Premi Josep Pla 2019
Imatge il·lustrativa
Vic anticipa la diada convidant una quarantena d'escriptors i il·lustradors
Imatge il·lustrativa
La Universitat de Barcelona organitza una festa per apropar dues ciències a tots els públics
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural ofereix activitats en família per gaudir i aprendre durant els dies de vacances
Imatge il·lustrativa
Un anunci ens recorda perquè val la pena que els homes de demà aprenguin a cuidar joguines
Imatge il·lustrativa
El prolífic cineasta Sidney Pollack va morir fa vuit anys
Imatge il·lustrativa
Revivim el capítol de la sèrie en què arriba l'estiu en forma de musical
Imatge il·lustrativa
Una curt animat sobre la lluita per mantenir-nos desperts