Quan arriba el juliol, sense poder evitar-ho, agafo vacances mentals. Els adults que no som mestres acostumem a tenir-ne només un mes però crec que pocs hem perdut la reminiscència dels tres mesos sense obligacions que un dia vam tenir.
Per a mi, l’estiu és Calafell. Hi teníem una casa i així que acabàvem l’escola, ma mare, ma germana i jo ens instal·làvem allà per passar-hi l’estiu. Mon pare hi pujava els caps de setmana i tot l’agost. Des de Sant Joan fins al setembre l’única obligació que teníem era acabar un quadern d’estiu i passar-nos-ho bé amb la colla d’amics. Sense horaris estrictes, amb el dinar a taula cada dia, amb un bosc al cantó de casa que ens permetia tenir amagatalls secrets, com Els Cinc. Teníem fins i tot una casa abandonada i un castell en runes. I piscina, és clar. Si ho penso, no se m’acut un lloc millor perquè un nen passi l’estiu que la casa de Calafell.
Jo era la gran i, per tant, manava bastant. Alhora, havia llegit prou novel·les infantils com per copiar idees i dinamitzar l’estiu de la colla. Els meus amics eren perfectes per posar en pràctica les festes de mitjanit de les Bessones O’Sullivan, per muntar empreses sense èxit com El Club de les Cangurs, per intentar que hi hagués misteris per investigar com la Puck o per muntar una sucursal del Club dels Patatetes. Fins i tot, muntar un Zoo d’en Pitus, molt justet.
Els dies se’ns feien curts. Descobríem coses, jugàvem sense parar. Ens barallàvem de tant en tant, ens fèiem rascades dia sí dia no, teníem una colla rival amb qui competir en coses absurdes, anàvem a buscar cargols si plovia, ens passàvem el dia corrent amunt i avall i quan arribava l’hora, dormíem plans.
Vaig saber que em feia gran quan em van passar les ganes de jugar. I si ho penso ara sona ben trist. No sé si això ho fa la nostàlgia, perquè en aquell moment m’encantava fer-me gran. Preferia baixar al poble, anar al cine amb els grans, a la platja o a menjar un gelat pel passeig marítim. Gens imaginatiu, tot molt adolescent. Les bicis havien deixat de servir per fer curses i ara només ens portaven d’un lloc a l’altre.
És possible que tots ens fem grans a l’estiu? És només una hipòtesi, però em fa aquest efecte. Potser perquè l’estiu fa aquesta treva d’obligacions, permet que passin coses que et fan adonar-te que has tancat una etapa vital. O potser només som capaços de veure-ho a posteriori, amb aquella sensació de paradís perdut, d’Arcàdia.
Cada cop que escolto el tema que la Cindy Lauper va fer per als Goonies recordo els estius a Calafell. La colla de l’estiu, la importància que donàvem a les coses petites i la sensació que res no era perillós, que tot era possible i que teníem per davant tot el temps del món.
Pagaria per tornar-hi una estona, veure en quin punt exacte em va caure la infantesa i, dissimuladament, recollir-ne una mica.
Foto: Oriol Gascón i Cabestany
Cançó: The Gonnies ‘R’ Good Enough
Autor: Cyndi Lauper
Disc: Live in Paris, 1988
1
0
