Foto: isorepublic
De vegades em passa que quan em trasllado d’un lloc a un altre, amb un mitjà de transport o corrents (excepte si vaig en metro, que llavors no em passa), tinc l’estranya sensació de fugir del passat. D’allunyar-me no només d’un lloc sinó també d’un moment. De molts moments. De fet, de tots els moments del passat, cada metre una mica més lluny de mi i de les coses viscudes. No us ho recomano. No ho feu, no ho penseu, és superangoixant. Només explico que a mi em passa; i llavors començo a pensar en totes les èpoques ben delimitades que he viscut i que he deixat enrere i no em fa pena; em sembla bé; hi estic d’acord; en tot. El que m’angoixa és pensar que les èpoques vinents també les cremaré. Fins i tot aquesta d’ara, que encara no sé si l’és o la serà, una època. Tant de bo. Perquè si un període de temps determinat no arriba a època, que mediocre.
L’altre dia, però, la metàfora va cobrar vida i em va passar de veritat. M’explico. Vaig sortir a córrer. Pel camí, més endavant, hi havia un home i una nena, tots dos en bicicleta. Quan els vaig agafar (anaven molt lents) em vaig adonar que eren qui va ser el meu primer gran amor i la seva filla. Després de saludar-los, vaig continuar corrent i els vaig deixar enrere. I així m’allunyava, cada cop més, de la vida que no, d’ell i dels altres, i de tots els camins que no he agafat. I corria sense adornar-me que el camí pel qual em resumia també tindria un final.
El meu trastorn i jo et trobem perfecte, et vaig dir l’altra tarda, i vas trobar que era una frase enginyosa i vas riure i la vas repetir un parell de vegades de la gràcia que et va fer i, mentre reies, a mi em va tornar a passar, de voler aturar el temps en aquell moment. I no te’n vaig dir res, però en aquell instant em vaig preguntar de nou si això d’ara, si la vida d’ara, d’aquests últims mesos i potser dels que vindran en un futur immediat l’hauré de recordar un dia. Perquè no vull. Perquè no em ve de gust haver de parlar de tu en passat, de deixar-te també a tu enrere, i d’explicar, potser a gent nova que formarà part de noves èpoques que vindran, que va haver-hi un temps en què totes les pel·lícules d’amor parlaven de nosaltres i dels plans que no ens vam atrevir a fer.
