Foto: Lucélia Ribeiro
Hi ha un imperi que ha conquerit les nostres llars i que ja està arrelant a les aules: internet. Però, quins reptes suposa l’entrada de les competències digitals a l’escola? Hi estem preparats? Encara hi ha professors que en són reticents? Per què? El CosmoCaixa, en una taula rodona de les jornades educatives TAC, organitzades per la Fundació Educativa Flos i Calcat, s’ho pregunta i ens ho pregunta. I és que aquest desafiament, com tot fet desconegut, genera incertesa i, encara, en els pitjors dels casos, por.
“No ens hem d’espantar, sinó mirar-ho com una oportunitat”, diu la professora Alice Keeler. La por al que és inexplorat fa que el canvi no sempre sigui ben rebut. Miquel Àngel Prats, pedagog i professor de la Universitat Ramon Llull, explica com alguns professors, davant possibles problemes amb les tecnologies digitals (ja sigui perquè no entenen el programa que han de fer servir o perquè l’ordinador no funciona bé) es paralitzen i opten per no deixar-les entrar a les seves classes. Una reacció que hauria de revertir en una actitud que els cinc ponents que hi participen defineixen com a “curiosa i positiva”: no es tracta d’ignorar el canvi, sinó de donar-li la benvinguda, oferir la nostra mà i provar de ser amics.
Aquesta resistència al procés digital és la conseqüència, també, de considerar el professor com un simple reproductor dels continguts d’Internet. “No s’ha d’ensenyar allò que hi ha a la xarxa, sinó que s’ha d’ampliar” defensa Montserrat Guitert, professora de la UOC. I si el director de l’escola Thau, Agustí Olivares, parla de la importància que l’alumne hi participi activament, Mar Camacho, professora de la Universitat Rovira i Virgili, referint-se a la competència digital, recorda un altre fonament imprescindible: les famílies, que, entrant en aquest nou món, podran acompanyar millor els seus fills en el camí d’aprendre.
Vivim en un context en què la tecnologia ha passat a ser una eina essencial en el dia a dia: “Hem aconseguit apropar allò que està lluny, però també allunyar allò que està a prop”, afirma Olivares. Les competències digitals persegueixen l’augment de la inclusió i la participació de l’alumnat, però també tenen el risc de ser un inconvenient. “La tecnologia ha de servir per donar un valor afegit i no ha de ser utilitzada perquè sí”, alerta Camacho. I tots els projectes tecnològics que es desenvolupin a les aules han de contribuir, segons Olivares, “a la millora de la societat”.
I arriben les conclusions: les noves tecnologies han d’incorporar i no apartar. No han de ser exclusió sinó convivència. És a dir: val més la pena treure’n partit que donar-li l’esquena. Però també val la pena veure que aquesta és una oportunitat per preguntar-nos quin ús donem a les eines que el món d’avui ens ofereix, com conclou Prats: “la tecnologia posa en evidència models obsolets. Els professors demanem cada any el mateix treball i els alumnes van al Rincón del Vago. Ens hem de plantejar qui és més mandrós”.
