Propostes

Una òpera o un assaig?

«L’enigma di Lea», salvat pels cantants i la música

| 11/02/2019 a les 15:38h
Especial: Propostes
Arxivat a: El piano, òpera, propostes, Gran Teatre del Liceu, L'enigma di Lea

Foto: A. Bofill


Era un repte, tant per al compositor com per a l’autor del text. Compondre de bell nou una òpera no és a casa nostra un exercici gaire habitual, per no dir del tot inusual. Per començar, doncs, cal subratllar que l’estrena de L’enigma di Lea al Gran Teatre del Liceu ha estat tot un esdeveniment cultural, la qual cosa diu molt de la precarietat musical del país. Dit això, ha estat –tal com van explicar els dos responsables, el compositor Benet Casablancas, i el filòsof i escriptor Rafael Argullol, autor del text– un treball d’anys en què els dos creadors han col·laborat estretament per donar forma a una obra d’art total, en què música, text, imatge i dansa es confonen. Argullol, com no podia ser d’una altra manera, coneixent la seva fascinació pel moviment romàntic i el concepte de sublim, ha creat una història d’amor apassionada i violenta, una trama embolicada que transita entre el terreny mitològic i el terrenal i que parteix d’una premissa força inversemblant: que Déu viola una noia, que és la bellesa personificada. A partir d’aquí, Lea (Lilith?) està condemnada a vagar per un món guardant el secret de la creació perfecta, de la bellesa absoluta, cobejat per tots els creadors.
 
El món és un manicomi (en això ho ha clavat) i entre els seus interns hi ha la sofrent i marginal Lea. El seu director, el Dr. Schicksal, antic amo d’un circ i psicòleg, organitza, com en Els mestres Cantaires de Nürenberg, un concurs per veure qui aconsegueix  guanyar-se el favor de la bella: Michele, Lorenzo i Augusto, que representen tres grans noms de l’art, Michel Angel, Lorenzo Bernini i Aguste Rodin, es baten en un duel de paraules. Però res, Lea només té ulls per a un home que vaga com un fantasma, Ram, i que fa pensar en Frankenstein. De fet, és Prometeu, el primer home, i només per a ell, el valent, guarda el seu secret.
 

Foto: A. Bofill

 
La història es desenvolupa en un clima apocalíptic i en un entorn industrial, a base de capses metàl·liques que entren i surten d’escena, una concepció força convencional de Carme Portaceli. En el segon i tercer acte se suposa que la trama transcorre en l’actualitat, però el tall entre un temps mitològic i el present no queda clar i tot sembla passar en un núvol distòpic. Alguns detalls, com ara interns que s’arrosseguen per terra com cucs en moviments espasmòdics i persistents, o les projeccions de detalls de les cares dels personatges, de Miquel Àngel Raió, aconsegueixen crear, tanmateix, un clima claustrofòbic i hostil amb aires de Gran Hermano.
 
La trama avança per moments amb moltes repeticions, sobretot pel que fa a la desgràcia primigènia de Lea, que és titllada de "puta de Déu", però en canvi no es resol el seu vincle amb Ram, que ha vist la Mort banyant-se en el riu del Temps, una clara referència a Heràclit. Per moments se la mostra, a ella, com un Jesucrist que ha de redimir la humanitat a través del seu suplici. A banda, hi ha dos personatges obscurs, representats com a àngels negres, que no deixen en pau la noia en el seu desesperat vagar, mentre que tres "dames de la frontera", com a ànimes benignes, faciliten la trobada entre Lea i Ram.  Segurament en els passatges de les dames és on emergeix amb força la vena poètica d’Argullol, amb un text que adopta el punt de vista infinit de Nietzsche per mostrar els humans en tota la misèria dels seus somnis i quimeres, i també apunten els perills del llenguatge que fàcilment pot desembocar en un totalitarisme, no importa de quin signe sigui. Això ho veiem cada dia amb les fake news.
 

Foto: A. Bofill

 
La part més original de l’obra, però que no acaba d’encaixar en el conjunt, és l’aparició final del públic representat pel cor. Se’l mostra com un ramat d’ovelles que, conformista, s’oposa a la unió de Lea i Ram perquè, alienat, li han fet creure que és perillós. Els espectadors estan "lligats a allò útil", és a dir, tot el contrari del que cerquen els artistes. Absurdament, el Dr. Destí, que no és més que un cínic mestre de cerimònies, els esperona a ser lliures i a pensar per ells mateixos. El desenllaç de l’obra no acaba de funcionar quan tots es treuen la camisa blanca, una mena d’uniforme, i cadascun dels membres del cor duu una samarreta d’un color diferent, però –atenció!– res de groc, deduïm que el color no hi és (en canvi sí l'ocre i el taronja) perquè no volen que ningú s’ofengui. Estan parlant, doncs, de la necessitat de ser inconformistes, i veiem una mostra clara i sorprenent d’autocensura. Com es menja això?
La reflexió inicial sobre el misteri de l’art, tan gastat d’altra banda, i sobre la immortalitat que persegueix el creador, deriva en una reflexió existencialista sobre el lliure albir i el destí, per tancar-se en un apoteòsic "només la fe salva l’home del seu naufragi". Ras i curt, és un batibull d’idees que no s’acaba d’articular amb claredat i que deixa l’espectador –el de debò– confós i preguntant-se: és un assaig o una òpera, això? Certament hi ha òperes d’alt contingut teòric, com ara Els mestres cantaires de Wagner o el Capriccio, de Strauss, en què també s’analitza l’obra artística en si mateixa, però aquí es volen tractar massa temes i se sembra la confusió. També és cert que, més que donar respostes, Argullol llença diversos fils per poder estirar el pensament i que cadascú mediti què li ha suggerit l’obra.
 

Foto: A. Bofill

 
Pel que fa a la música de Casablancas, d’una riquesa orquestral exuberant, està totalment fusionada amb el text i el potencia. Alguns encerts són la identificació de Lea amb la sensual flauta, amb passatges que recorden l’impressionisme d’un Debussy, mentre que personatges foscos com Milboques i Milulls, amb la tuba, el fagot i el corn anglès. Ram, per la seva banda, s’acorda amb la trompa. La partitura mostra una gran coherència compositiva, fent lluir les veus dels personatges i posant-se a la seva disposició. De fet, els cantants van ser els grans protagonistes la nit de l’estrena, començant per Allison Cook en el paper de Lea, una mezzosoprano que ja vam poder gaudir a Quartett, la temporada 16/17. Pel que fa a José Antonio López, un solvent Ram, era la primera vegada que se’l podia veure al Liceu en una obra escenificada, i potser li falta justament més teatralitat en la seva actuació. Fantàstic Xavier Sabata, que no actuava al Liceu des de L’incoronazione di Poppea la temporada 2008/09, amb una gran presència en escena i un domini vocal admirables. No passa sovint que tinguem una òpera amb un repartiment de casa tan extens, amb noms com la deliciosa Sara Blanch, i també les seves companyes Anaïs Masllorens i Marta Infante com a Dames de la Frontera, sense oblidar el precís David Alegret en el paper de Michele. La parella formada per Felipe Bou i Sonia de Munck (Milulls i Milboques) va aportar un escreix de qualitat a l’obra. L’orquestra, sota la batuta del savi mestre Josep Pons, va demostrar que havia fet feina, i que pot respondre airós al repte de l’exigent registre contemporani. Musicalment, va ser especialment subjugador el Nocturn amorós, en la tercera part, la trobada final entre Lea i Ram, en què un grup de ballarins entren a escena i emboliquen de moviment l’abraçada dels dos enamorats. Això sí, tota la gestualitat en general dels cantants va ser molt continguda i pudorosa, i més tenint en compte que es tracta d’una història de sensualitat i passió. 
 

Foto: A. Bofill

 
Què passarà amb L’enigma di Lea? És un enigma en sí mateix. Es podrà veure al Teatro Real? El seu director, Joan Matabosch, no es va perdre l’estrena... Sigui com vulgui, és una llàstima que òperes en què es canta en català, com aquí el cor, ja que els personatges ho fan en italià per ser, segons els creadors, "la llengua franca de l’òpera", només es programin un cop i després caiguin en l’oblit. Què passa amb obres com ara Babel46, de Montsalvatge, que es va poder veure només un sol cop la temporada 2003/2004, o la darrera que es va fer, fa una dècada, Gaudí, del recentment desaparegut Joan Guinjoan? 

És cert que els programadors poden argumentar que, amb propostes contemporànies i autòctones, el teatre no s’omple. I això també s’ha vist amb aquest L’enigma di Lea, que mostrava, sobretot pels pisos superiors, força butaques buides. Però és un peix que es menja la cua: si no s’ofereixen estrenes pròpies amb regularitat, mai es podrà crear un públic i mai s’aconseguirà anar més enllà de La Traviata (amb tots els respectes per aquest gran clàssic). I, com sempre, en el fons és una qüestió de política cultural, d’apostar realment per la cultura pel que fa als pressupostos. En tot cas, esperem que el nou director artístic, Víctor García de Gomar, respecti més el contracte-programa del teatre pel que fa a la partida de nova creació catalana.

L'enigma di Lea, de Benet Casablancas i Rafael Argullol

Dirigida per Josep Pons

Fins al 13 de febrer al Gran Teatre del Liceu

Funcions: 
9 de febrer (dissabte) a les 18:00.
10 de febrer (diumenge) a les 17:00.
12 de febrer (dimarts) a les 20:00.
13 de febrer (dimecres) a les 20:00.

Durada total aproximada: 1 h i 45 min.
Primer acte 40 min, segon acte 35 min, tercer acte 30 min.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La novel·la de Marc Artigau ha sigut guardonada amb el Premi Josep Pla 2019
Imatge il·lustrativa
Vic anticipa la diada convidant una quarantena d'escriptors i il·lustradors
Imatge il·lustrativa
La Universitat de Barcelona organitza una festa per apropar dues ciències a tots els públics
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural ofereix activitats en família per gaudir i aprendre durant els dies de vacances
Imatge il·lustrativa
Revivim el capítol de la sèrie en què arriba l'estiu en forma de musical
Imatge il·lustrativa
Una curt animat sobre la lluita per mantenir-nos desperts
Imatge il·lustrativa
14 reflexions de l'escriptor, que diu que «es pot estimar malament i també es pot llegir malament»
Imatge il·lustrativa
Katharine Hepburn llegeix la nota que va escriure a l'actor 18 anys després de la seva mort