Fer de mestres

“Sempre s’ha insistit que fer de mestre o mestra és dir, proposar, manar, organitzar, programar, explicar, controlar, dinamitzar, preparar… […] caldria parlar del mestre o la mestra que escolta, que mira atentament, que espera pacientment, que observa.”

De maneres de ser mestre no n’hi ha només una, i encara menys n’hi ha una que sigui l’exemplar, la millor, la que tothom hagi d’imitar. Si no existeix un manual d’instruccions aplicable a tots els infants, tampoc n’hi ha un per als qui es dediquen a educar. Però hi ha idees que val la pena compartir i practicar dins l’aula, perquè van a favor dels infants i ens poden fer de brúixola als adults. En llegim 14 proposades per Mar Esteve Ràfols, doctora en pedagogia i directora de l’escola Epiqueia de Mediona, al llibre Aventures d’aprenentatge (Eumo Editorial).

Foto: Catorze

1. El mestre o la mestra no només diu i fa; també calla i mira. No només proposa i empeny; també espera i dona temps.

2. La sensibilitat pedagògica és la virtut o la capacitat de mirar atentament els infants i les situacions pedagògiques –la paraula, el gest, els ulls, el cos, les distàncies i les proximitats, els fets, les accions, les reaccions; també els silencis, les quietuds, el malestar, la inactivitat… Aquesta mirada ha de ser oberta, desposseïda; ha de permetre la manifestació de l’alteritat i de la seva singularitat.

3. Però aquesta mirada també ha de ser intencional; s’ha de voler mirar bé, s’ha de desitjar percebre el que hi ha i se’ns manifesta. Si es mira bé, si es parteix de la sensibilitat pedagògica, l’acció pedagògica serà respectuosa, responsable i reeixida. Quan es percep amb prou claredat la situació de l’educand –i de la comunitat–, s’actua amb respecte perquè se’l tracta des del que ell mateix reclama, i quan ens adonem amb prou lucidesa –que mai no és total ni definitiva– de què necessita algú per aprendre i créixer, ens sentim amb la responsabilitat de fer-ho possible.

4. La nostra feina és tan activa, tan plena, tan diària, tan immediata, que hi ha el perill que ens quedem en l’acció sense fer reflexió, és a dir, que fem sense pensar sobre el que fem amb profunditat. […] Un mestre o una mestra que reflexiona, que torna a la seva acció per pensar-la, remirar-la, és un mestre o una mestra que va creixent amb l’experiència, que va madurant una saviesa, que adquireix un gruix.

5. En general, es dedica molt més temps a programar i a organitzar que a reflexionar –que no és el mateix que avaluar o recopilar evidències; és quelcom més profund. A mi em sembla que ens convé treballar en la cultura dels mestres i les mestres reflexius –i no tant en la dels mestres i les mestres productius. Quan s’entra en aquesta cultura de l’acció-reflexió i, sobretot, de la reflexió compartida, la feina de mestre té més profunditat i esdevé molt més apassionant.

6. La imaginació és una capacitat imprescindible en qualsevol activitat artística, creativa –com ho és l’educació. La imaginació ens permet albirar: que hi ha més del que es veu a primera vista, que hi ha més que l’ara i aquí, que hi ha altres maneres de mirar les coses, que hi ha un «no lloc» o utopia. Així, aquesta actitud vital imaginativa ens permet alliberar-nos de quatre possibles tiranies que poden ofegar-nos en alguns moments: la tirania del que és tangible, la del present, la de la visió unilateral de les coses i la del que és real.

7. La imaginació és el gran motor del canvi –no del canvi pel canvi; vivim en la dèria de la innovació!–, sinó del canvi que denuncia i anuncia –que deia Freire–; denunciar, que vol dir penetrar críticament en la realitat de les estructures i pràctiques pedagògiques que no són adequades, i anunciar, que vol dir descobrir, a través de la pràctica, camins reeixits en l’educació dels infants. És més important que els mestres i els equips de mestres tinguem aquesta actitud imaginativa que no pas que anem amb la llengua fora darrere de les últimes innovacions tecnològiques, metodològiques i terminològiques.

8. Joan Triadú deia en un article que un mestre no ha de ser un especialista en res –deia que això de l’especialització no és bona cosa per al mestre–, sinó que ha de ser una persona amb una bona cultura general i alguna dèria. Em va agradar molt aquesta idea perquè una persona amb una bona cultura general és una persona oberta al món, desitjosa d’entendre i de comprendre, i una persona amb una dèria –la música, l’art, les màquines, les matemàtiques o el teatre– és una persona apassionada i creativa.

9. El saber dels mestres i les mestres ha de ser un saber viscut; no podem transmetre res que no sigui significatiu per a nosaltres, el que transmetem ha d’haver estat vivificat per la nostra implicació i el nostre testimoniatge.

10. És preocupant que alguns mestres i algunes mestres no tinguin el cuquet del desig de saber, de conèixer, d’entendre, de comprendre, d’aprofundir. El que ensenyem és, sobretot, una actitud –i només es poden ensenyar actituds si es personifiquen. I no parlo, és clar, d’un saber acumulatiu, d’una erudició de compendi; parlo d’un tipus de connexió amb el món i amb la vida.

11. No hi pot haver educació dels infants sense alegria de viure. Sense l’alegria –que és confiança de fons, que és aposta de sentit– no es pot fer créixer res. L’alegria no és sinònim de gresca, de positivisme superficial o d’ingenuïtat. Hi ha moltes coses que poden minar l’alegria, però els mestres i les mestres hem d’intentar mantenir-la. Som constructors d’un sentit que no només ve del cap; ve del cor i de les entranyes. A mi em sembla que no hem de ser sants ni herois, però hem d’intentar no defallir en l’alegria –una força que no només és curativa, sinó que és transformadora.

12. El nucli de l’educació és la relació pedagògica; una relació intersubjectiva, amb un altre ésser humà que té una manera de ser, que pensa, que té idees, que és creatiu: un altre ésser humà com nosaltres. Però és una relació asimètrica; l’adult –el mestre o la mestra– té més poder i més responsabilitat en la relació. Per això no hem d’esperar una relació simètrica i recíproca en què se’ns torna el que donem. És una relació de donació, gratuïta.

13. Això, el tracte humà generós, compromès i gratuït, no es pot donar sense afecte. Molts grans pedagogs i pedagogues han dit que no es pot educar sense estimar els infants. Sabem que hi ha molts tipus d’amor i que la relació que tenim amb els nostres alumnes no és –ni ha de ser– la mateixa que tenim amb els nostres fills, parelles, pares o germans. Però, d’alguna manera o altra, fer de mestre suposa deixar-se afectar per la situació dels altres i respondre a aquesta afectació. Així, sense alguna modalitat d’amor, de vincle afectiu, de solidaritat, no es pot fer de mestre; en canvi, des del vincle, des de la relació afectiva i de confiança, es poden produir petits miracles.

14. També és un mestre o una mestra que sap què és important i què és més secundari, i que té el talent d’aprofitar les situacions per posar a l’abast coses valuoses i per convidar a accions enriquidores […] És un mestre o una mestra que té la capacitat de veure com aprenen les criatures i quin camí fan, que fa una lectura profunda dels processos individuals i socials d’aprenentatge; però, alhora, és un mestre o una mestra que assumeix la responsabilitat d’ensenyar: que té quelcom a dir i a oferir –i no es diu només amb paraules–, que sap que l’educació té un moviment que va de dins cap a fora, però que també en té un altre que va de fora cap a dins.