Vista d’una instal·lació feta amb envasos de plàstic. Foto: Museu de la Vida Rural
L’ampolla de xampú, el tub de pasta de dents, la pinta, el film amb què tenia mitja poma embolicada a la nevera, els prestatges de la nevera, la bossa de la brossa, el cistellet dels coberts del rentaplats, l’embellidor de l’endoll, la cadira on sec a prendre el cafè. Tot això en només trenta minuts d’un matí qualsevol, d’una rutina qualsevol en una casa qualsevol. Plàstic, tot aquest plàstic. Hi és cada dia en tot el que fem i en el que ens envolta, i hi serà per molt més temps que no nosaltres.
Sobre això, sobre el plàstic i la relació que hi tenim els humans, el Museu de la Vida Rural ha construït la seva nova gran exposició Plàstic. Genial o pervers?, que es pot visitar, a canvi d’un objecte de plàstic que serveix d’import de l’entrada, fins al 5 de gener de 2020 a l’Espluga de Francolí. La proposta de l’exposició, que comissaria la dissenyadora gràfica i directora d’art Núria Vila, és una panoràmica sobre la història i els usos d’aquest material sintètic, barat i perdurable que hem –el nostre ús– convertit en una petjada humana de dimensions monstruoses sobre el planeta. Hi ha denúncia, molt plàstica en tots els sentits del terme, com es pot veure a Birthplace, de Sean Lin, en què un home balla sota l’aigua amb un animal marí que no és altra cosa que un esquelet fet de residus que l’empaita i l’engoleix, com Jonàs va ser engolit per la balena, o la col·lecció d’objectes recollida per Sophie Thomas a Kamilo Point, a Hawaii, que arriben periòdicament a l’anomenada “platja de les escombraries”, menats pels corrents des de l’illa de plàstic de l’oceà Pacífic, residu flotant de les nostres vides de cada dia.
Però la denúncia en si mateixa no és l’objecte de la mostra, perquè malgrat que l’hem convertit en un problema per a la nostra durabilitat com a espècie i per la de l’únic planeta on de moment vivim, el plàstic és un material amb virtuts. El primer àmbit de l’exposició fa un repàs de la seva història, una cronologia del naixement de, en paraules de la comissària Núria Vila, “un material meravellós, tant, que no desapareix mai”, que ha propiciat avenços mèdics i canvis culturals socials fonamentals. Una d’aquestes virtuts és la durabilitat i és estúpid i paradoxal que haguem convertit un material quasi etern en la matèria primera principal dels objectes d’un sol ús, d’una vida tan limitada.
La dualitat que proposa la pregunta del títol, –genial o pervers– fa d’acompanyament a tot el recorregut, explícit de vegades, com al díptic que acara dues fotografies semblants amb significats oposats: un plàstic preserva de la decadència i el pas del temps una escultura, una dona obre un estrip al plàstic que la podria ofegar.
Fotografies d’Ivana Larrosa i Silvia Conde
A cada àmbit de l’exposició el visitant s’enfronta a una pregunta que pot respondre situant una peça de lego –plàstic– en un gràfic en tres dimensions que s’anirà construint amb el temps a partir de les reflexions del públic –es pretén honest–, que s’ha de declarar optimista o pessimista, confessar els seus hàbits d’ús o plasmar els prejudicis alimentats per campanyes a favor del reciclatge carregades de dits acusadors. La mostra no dona respostes, no pretén alliçonar, fa una exposició plàstica i variada d’objectes de reflexió i, amb confessió de la valoració o sense ella, situa cadascú en un examen de consciència que va més enllà de l’ecologia o la sostenibilitat. És un trajecte per la bellesa de les virtuts i els pecats del plàstic i, com a pares i usuaris que en som, també els dels humans.
Foto: Museu Vida Rural
Exposició Plàstic. Genial o pervers?
Fins al 5 de gener de 2020 al Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí.
La segona gran exposició que produeix íntegrament el Museu de la Vida Rural vol interpel·lar el visitant i fomentar la reflexió sobre la sostenibilitat a través de diferents llenguatges i propostes artístiques.
Foto: Aleksey Kondratyev
