La vida

«Costa molt acceptar que estàs boja»

El suïcidi és un pensament més: he de comprar fideus, he de fer la bugada i m'he de suïcidar

| 27/02/2019 a les 01:29h
Especial: La vida
Arxivat a: Sala d'estar, Maria Manonelles, La vida


Entre els 15 i 16 anys vaig començar a identificar símptomes d'ansietat, sobretot socialment. Em costava molt relacionar-me amb persones desconegudes i em requeria molta energia estar envoltada de més de tres persones alhora. Em produïa pànic fer trucades telefòniques: havia d'elaborar un mapa previ escrivint tot el que havia de dir, les possibles respostes de l'altra persona i les respostes que faria a les preguntes que m'havia imaginat. El que més desitjava era que ningú agafés el telèfon i la majoria de trucades no les responia. Anar al lavabo en llocs públics o en cases desconegudes m'era simplement impossible. Llavors estudiava batxillerat a l'Escola d'Arts i Oficis d'Eivissa (vaig néixer en aquesta illa el 1996). Havia aconseguit treure les millors notes de la meva promoció però això, en comptes de produir-me satisfacció, em produïa horror. Tenia la idea constant que tothom esperava més de mi i que no els podia decebre. Com millors eren les notes que treia, pitjor em sentia perquè hauria de mantenir-les o superar-les, i plorava cada dia per una pressió que m'havia imposat jo mateixa.


Perdre's

Se'm va diagnosticar agorafòbia perquè no vaig ser capaç d'explicar res més enllà de la por que tenia a les aglomeracions de persones. Per tant, la teràpia que vaig rebre no va ser l'adequada. Tenia molta por d'explicar els meus problemes familiars perquè estava convençuda que el meu pare em podia escoltar des de la sala d'espera. Sabia que alguna cosa anava malament al meu cap, però com que no ho podia comunicar, va quedar a l'aire fins que vaig tornar a decaure uns quatre anys després.
 

"Crisi"



20 anys, canvi de vida

Estudiava il·lustració mentre treballava a jornada completa. Sortia de casa a les set del matí i no tornava fins a les nou del vespre, per posar-me a treballar en el meu projecte final fins a les onze de la nit. No tenia temps ni per parar per dinar. El que sí que tenia era una ansietat desmesurada, una majoria de familiars amb depressió diagnosticada, que em garantien un factor hereditari inevitable, i una estabilitat emocional de pena. Als vint anys em van ingressar al psiquiàtric de l'Hospital del Mar. El meu cervell anava de mal en pitjor i em van dir que com a molt en tres dies en podria sortir. Hi vaig estar ingressada un mes sencer.


El dia a dia al psiquiàtric 

Ens llevàvem a les vuit, ens dutxàvem si tocava i si l'auxiliar de torn s'adonava que potser feia dies que no ho feies. Esmorzàvem, i aquest era l'únic àpat comestible del dia. Preníem les pastilles del matí i esperàvem el torn a la sala comuna per poder parlar amb el nostre psiquiatre els únics deu minuts al dia que ens dedicava. Menjàvem pipes mirant el mar, pintàvem mandales o jugàvem al dominó fins a l'hora de dinar. La sal cobrava un valor equivalent al de l'antiguitat, era probablement el més bo de tot l'àpat (que per desgràcia era abundant). Els àpats al psiquiàtric no porten sal, cosa que els fa encara més fastigosos. Sempre que agafava un sobre de sal n'agafava un altre i me'l guardava d'amagat, pel dia que s'acabessin els sobres. Es van arribar a acabar (probablement per culpa meva) i es va muntar un follón que no sabe ni en dónde se ha metío. Ehem, va ser un drama per a alguns, però per sort jo en tenia el meu arsenal secret.

"Habitació 2"



12 pastilles al dia

Això era un fiestón en tota regla, un fiestón d'adormir-me a l'hora que fos, de veure com la mateixa psiquiatra que me les receptava em preguntava per què dormia tant. De fet, prenia pastilles per trastorns que no m'havien ni diagnosticat. Per exemple el liti, per al trastorn de bipolaritat. Que jo no en tenia, però ja que el meu avi sí, doncs... per què no? El vaig seguir prenent durant uns quants mesos després de sortir de l'hospital, fins que la meva psiquiatra externa es va llegir la meva història, va mirar la recepta, va veure com amb la mà dreta m'havia d'aguantar l'esquerra per poder dibuixar de tant que em tremolava i va dir "WTF". I em va dir que aquestes pastilles no les prengués més. 
 
Les pastilles són una arma de doble tall: amb les mateixes que ets capaç de llevar-te cada dia, te'n pots prendre una sobredosi i xapar-la. Està en mans dels professionals (psiquiatres) determinar quan i com convé receptar-les. Cada cas és diferent i no sempre es pot saber del cert a qui es pot receptar què. La combinació perfecta de pastilles és molt difícil d'aconseguir, per arribar a les set pastilles diàries que prenc ara he passat per Déu sap quants tipus de pastilles i situacions abans. Mentre ets al psiquiàtric, però, utilitzen les pastilles egoistament: el que volen és tranquil·litat i és ben cert que, amb la dosi suficient de calmants, en tindràs (encara que no sigui ni de lluny la que realment necessites). Ara tinc diagnosticat un trastorn ansiodepressiu i trastorn de personalitat amb trets de l'esquizotípic i d'evitació (tipus C). Se m'ha diagnosticat també agorafòbia però ho considero més aviat una mala diagnosi per falta d'informació. Tinc un còctel de pastilles que em va molt bé, i si dono les gràcies d'alguna cosa a la vida és de la mirtazapina: el darrer antidepressiu que em van receptar i que m'ha funcionat millor que qualsevol teràpia. Però cada persona és un món, és qüestió de prova i error i amb sort s'arriba a una solució adient per a cadascú.

Així doncs, preníem les pastilles del migdia. Fèiem el mateix que al matí, mentre esperàvem les dues hores de visites externes. Llavors ens visitaven familiars o amics, i si teníem permisos, podíem sortir a fora amb ells. A mi em van treure els permisos i les visites perquè m'havia "adaptat massa amenament al meu entorn" (als bojos). I pretenien que aïllant-me em repensés si realment valia la pena haver fet amics (bojos) després de tres setmanes a la unitat. Sopàvem, si se'n podia dir així. La nit es feia més agradable, l'hora d'anar a dormir es podia allargar fins a les onze, que és quan et donaven les pastilles de la nit amb suc per rebaixar la impressió d'haver-te pres dotze pastilles en un sol dia. Després d'això eres lliure de dormir si tenies la sort de no compartir habitació amb algú que, a les quatre de la matinada, et volgués canviar els sostenidors per un rellotge.
 

"Passadís"



La vida dins del psiquiàtric

No era ni de lluny l'única jove a la unitat. El psiquiàtric és com la vida real, només que és més petit i amb la tranquil·litat de saber del cert que tothom és boig i, de cara a les relacions que es creen a dintre, això és el menys important. Als altres pacients els veia bé, amb una mica d'astigmatisme, però bé. Depenia òbviament de la persona, però com que eren molt diferents, el que realment vaig aprendre va ser a tenir una tolerància com un temple.

Recordo amb molt d'amor les estones que passava amb l'Emma, una noia jove. Va ser realment la revolució del psiquiàtric, ho va animar tot, almenys per a mi. Em feia pentinats superbonics, venia d'amagat a la meva habitació amb roba seva per conjuntar-la amb la meva agafant un esparadrap. Em maquillava i em deixava fantàstica. Escoltàvem música juntes i ens ho passàvem bé en un entorn més aviat negatiu. Sempre em sorprendrà la força i l'actitud increïbles que tenia, malgrat estar passant-les canutes amb els seus trastorns i el tracte de l'equip mèdic cap a ella. Una crac.

El psiquiàtric se suposa que és com la UVI (Unitat de Vigilància Intensiva) de la salut mental. Però tot el que reps són deu minuts diaris amb un especialista que, en comptes d'ajudar-te, et restringirà les visites i sortides perquè has fet amics bojos. I suposadament això no pot ser perquè no és normal. Pregunto jo: si no és bo estar en un entorn de bojos literal, per què collons hi foteu a ningú? Si aquest és el màxim d'ajuda que podem rebre, estem ben fotuts.
Acceptació

Em va costar molt arribar a entendre que estava malalta. El meu pare, els pocs cops que vaig atrevir-me a parlar-li de possibles problemes amb la meva salut mental, em contestava sempre que ho deia per cridar l'atenció. Òbviament, la necessitava, estava demanant ajuda. Però la seva resposta va provocar que jo mateixa em fes sabotatge, dient-me que no n'hi havia per tant i que si ho deia, estaria molestant les persones del meu voltant. Havia estat molt difícil tenir el valor de dir-li-ho i encara ho va ser més rebre una resposta així. Vaig interioritzar un sentiment de culpa que faria que en futurs indicis de depressió i ansietat no els acceptés, i acabés fins al punt d'autolesionar-me sense dir res. Per sort, la meva mare va reaccionar contràriament i em va animar a visitar el metge tan aviat com va veure que la situació no era bona.


La culpa

"Has de provar les flors de Bach. Fer ioga t'aniria tan bé. No necessites pastilles, tot això és un pla del les farmacèutiques i els illumimati. Què són aquestes marques??? T'autolesiones??? HAHAHAHAHAHAHA. Però no et suïcidis que ets molt jove i tens molta vida per davant! Tots tenim dies dolents."

Em va costar molt arribar a acceptar que estava boja. I més persones de les que m'hauria agradat em van fer sentir malament per una cosa que no controlo. Per sort, però, també m'envoltava de molta gent amb un mínim de seny, i em van ajudar tant com van poder per fer-me entendre que no era culpa meva tenir tres o quatre trastorns mentals.

Sovint em deien "però no estiguis així, si tens molta vida per davant!" quan aquest era exactament el meu problema principal. Més que estar mal vist segons l'edat, és el fet de no tenir informació sobre la depressió i fer comentaris més aviat desafortunats al voltant de les persones amb problemes. No costa res obrir la Wikipèdia i llegir quatre línies o demanar informació a la persona malalta (en un moment de calma, i no enmig d'una crisi d'ansietat). La informació és fonamental i NO recomanar fer ioga o prendre flors de Bach, també.
 

Mirar-se al mirall

I tant que em reconeixia! Amb la depressió et sents com una merda. Després d'una setmana sense dutxar-te i havent perdut vint quilos, et veus exactament com una merda. I no enyorava res, tinc trastorns de personalitat així que per començar no tinc ni clar qui ni com soc jo realment.


Llevar-se cada dia

​A dins del psiquiàtric qui em despertava i m'obria la persiana era l'auxiliar. A fora del psiquiàtric, ningú: podia passar-me cinc dies seguits al llit fins que em feia mal al cap per la pressió del crani contra el coixí. No és broma. Depenia de l'energia que tingués, hi havia dies que intentava ser feliç però en altres era completament impossible. Al final la via més senzilla era quedar-me al llit i llestos.
 

Dibuixos que salven

Més que res, dibuixava per fer alguna cosa, i ja que soc il·lustradora, era probablement el més accessible per a mi. No podia tenir maquineta de fer punta i havia de demanar als infermers, que estaven tancats als seu despatxos, que siusplau em fessin punta cada cop que se m'acabava. Dibuixava els pacients, les vistes, la unitat i les coses que somiava a la nit. Com que em van ingressar mentre estava fent el meu projecte final d'il·lustració, vaig haver de cancel·lar-lo i, el recull de dibuixos que vaig fer a la unitat juntament amb un text, va acabar sent el que em va fer il·lustradora del tot. I més endavant, vaig publicar el meu primer llibre, Dormo molt.
 

"Pandes"


La bogeria

Definitivament gairebé tothom ha pogut tenir símptomes de trastorns mentals puntualment en la seva vida. Cal, però, saber diferenciar una persona que lluita diàriament per encaixar en una societat de persones sanes, i la majoria de privilegiats que poden decaure només un parell de cops a l'any.

No vull dir que tingui menys importància un atac d'ansietat puntual que un d'una persona que n'ha pogut tenir tres en l'última setmana. Es passa horrible en els dos casos. Però està en la mà de professionals determinar si una persona està sana o no. Probablement hi ha més bojos dels que es diagnostiquen, però no deixem de ser una minoria i no deixem de ser minoritzats en una societat construïda per i per a persones sanes.


El pou

El sentiment més desagradable que he arrossegat ha estat el de voler-me suïcidar, per raons òbvies. És molt molt difícil treure's del cap aquesta idea. Sovint em donava tranquil·litat saber que em moriria aviat, i això treia pes a les coses. Aquesta idea està sempre al darrere de tot, no se'n va. I si em marxa durant uns mesos, torna per raons estúpides com ara perquè un matí no funciona la torradora i penso doncs em suïcido. Encara ara, malgrat estar millor segueixo tornant als pensaments de suïcidi. No sempre són dolents, m'he arribat a divertir buscant hotels amb banyeres maques on matar-me. Forma part del dia a dia d'una persona amb depressió greu, és un pensament més: "He de comprar fideus, he de fer la bugada i m'he de suïcidar". Encara no hi he trobat solució, a part de mantenir-me ocupada fent altres coses.
 


Aprenentatges 

És dur dir-ho però el que he après és que la vida no és ni de lluny tan bona com ens la pinten. Ens la pinten de cara a una salut mental pressuposada que, tot i tenir-la, no garanteix aconseguir un benestar estable, així que és encara més difícil per a les persones amb malalties mentals. I que molts cops no val la pena esforçar-te, tenint present la lentitud i la desestabilitat dels resultats. El que he après de moment és que tot és força més complicat del que sembla.
 


Qui es creu els bojos?

El problema de les persones amb problemes de salut mental és que no tenim veu. Ningú ens concedeix un espai on parlar sobre els problemes que hem d'afrontar diàriament i socialment. I encara que el tinguéssim no se'ns donaria crèdit perquè les persones boges són boges i, per tant, tot el que diem, en oïdes d'altres, és invàlid, ja que serem sempre vistos com a bojos abans que persones. Cal primer de tot, donar-nos un espai per poder parlar dels problemes que afrontem i que se'ns escolti. Per aquesta mateixa raó agraeixo entrevistes com aquesta a Catorze. Tant de bo se'ns donés més visibilitat i poguéssim expressar el que sentim i el que passem sense por d'una mala resposta. Tant de bo els professionals tinguessin unes condicions de feina humanes per poder tractar els pacients bé. Tant de bo deixéssim de ser una molèstia cap a la societat i poguéssim tenir-hi el nostre espai adaptat. Tant de bo la gent estigués més informada de cara els problemes de salut mental. Tant de bo.


El pes de la vergonya

Encara ara, fins i tot després d'autopublicar el meu llibre (Dormo molt), segueixo sentint vergonya per la meva estada al psiquiàtric. En una entrevista de feina amb una editorial, em va ajudar molt poder explicar que havia fet una edició petita del meu llibre. Tot fantàstic fins que em pregunten de què va el llibre. Em vaig quedar en blanc, l'últim que volia era que em rebutgessin per la meva inestabilitat mental, no em vaig atrevir a dir que havia estat un mes al psiquiàtric perquè m'hi podia jugar el lloc de treball.


Japó

Fa uns mesos vam trobar una combinació de pastilles que, amb la incorporació de la mirtazapina, em van fer notar un canvi brutal. Tornava a tenir il·lusió de fer coses, començava i acabava projectes nous, vaig guanyar els vint quilos que havia perdut... I entre tota aquesta festa vaig decidir complir un somni: anar al Japó (a treballar). El meu pare em va dir que no, que estava massa malalta per fer-ho (és clar, quan li interessava sí que ho estava, de malalta), el vaig enviar a cagar i ara estic treballant al Japó durant uns mesos. He tingut recaigudes però no hi ha ni un punt de comparació amb com estava abans de començar a prendre la mirtazapina.


Viure, malgrat tot

No sé si em trobo en el punt adequat per treure conclusions positives de la meva experiència, ja que no penso que ho tingui superat, malgrat que hagi millorat molt. Tant de bo que no hagi de conviure-hi tota la vida. Però la realitat és la que és i la meva depressió em dicta que serà així per sempre en major o menor mesura. Tant de bo m'equivoqui. Però vull deixar constància de com costa passar per una malaltia mental i de com ha de canviar la societat i el sistema sanitari perquè hi hagi un futur millor per als bojos. Si soc feliç? Encara no sé ni si hi sóc del tot. 
 

COMENTARIS

Ets un sol
Anònim, 27/02/2019 a les 02:14
+16
-0
No cal dir, que persones com tu, no esteu malaltes en el sentit social peyoratiu, no. Sou diferents i no se us entén i se us discrimina per no ser dins dels "normals". S'ha fet una construcció social i pseudocientífica prou penosa. Cal tenir en compte que el menys "normal" és la societat que té un concepte d"humanitat" inactiu o molt poc actiu. I que la majoria dels trastorns mentals el "sistema" hi té màxima responsabilitat per negligència.
[email protected]
Gràcies
Anònim, 27/02/2019 a les 08:12
+10
-0
Bon dia,
Fa mitja horeta que m'he despertat i és el primer article que llegeixo a dia d'avui. Gràcies per compartir la teva experiència, les sensacions i estats en què et trobes. Jo també he passat 4 episodis depressius amb 4 anys i comprenc tot el que dius i com et sents. Actualment, a l'haver-ho passat tants cops, he après a acceptar la malaltia, conviure amb ella quan hi és present (que dura uns 5 mesos apox.) i amb la medicació, el temps, la paciència i l'esperança em vaig recuperant cada vegada i passo uns mesos bé, contenta i gaudint del present. He après molt, a viure en l'ara. A conèixer una part de mi que desconeixia i conviure en solitud durant un cert període de temps, perquè per moltes persones que tinguis al costat, aquest sentiment no te'l treu ningú perquè només tu pots treure la força de seguir endavant. Jo també dono gràcies a la medicació ajustada per poder viure tranquila. Ets molt valenta, especial i única. Gràcies i sempre que puguis viatja, per mi a sigut sempre la terapia de recuperació, encara que no estigués al 100%. Una forta abraçada carregada d'energia bonica :)
La vida
Anònim, 27/02/2019 a les 09:59
+6
-1
Tu esperiencia es una enseñanza. GRAN LUCHADORA
Valenta!
Anònim, 27/02/2019 a les 10:38
+3
-1
Gràcies per explicar-te.
Em sembla que vas per bon camí.
Aprofita el que t'agrada.
T'envio una pila d'abraçades no invasores.
Pensaré en tu positivament.
Estima't!!! T'ho mereixes. I ho necessites.
Ets tot un referen...
Anònim, 27/02/2019 a les 10:58
+2
-0
Felicitats per ser com ets.
Com dic, ets tot un referen per las persones que per molt menys ens queixem.
Abraçada.
Valentía
Anònim, 27/02/2019 a les 11:40
+1
-1
ETS MOLT VALENTA.
TAMBÉ UNA ARTISTA.
LA GENT QUE D'EXPLICA COM TÚ SENSE CAP MENA DE POR PER EL QUE DIRÀN, ES ADMIRABLE.
CREC QUE NI HAN DE PITJORS. SOBRE TOT ELS QUE ET JUTJEN.
UNA ABRAÇADA
Moltes gràcies
Anònim, 27/02/2019 a les 12:23
+3
-0
Ànims lluitadora!!! Quin relat més sincer. Ets molt gran!!! Una abraçada
Admiracio
Spe, 27/02/2019 a les 15:57
+2
-0
Molt ben expresat ,molta sort
Una ayuda/aportación personal
Anònim, 27/02/2019 a les 16:48
+0
-10
Estaría muy feliz de saber, que si esta chica existe realmente y no es un supuesto caso para ilustrar un problema muy corriente en estos dias, estaria feliz si sé que puede leer mi comentario y dirigirse a la web que le apunto y es más, contactar con su fundador el Psiquiatra Dr. Javier Alvárez.

Creo, podría ser un punto de inflección en su vida.

Con todo mi mejor deseo.



Som
Sila Vell, 27/02/2019 a les 18:10
+4
-1
Visc en un cervell com el teu. Fa anys que la vergonya va madurar, es va pansir, i va caure tota soleta.
Es pot tirar endavant, però res és obligatori. Aprèn a ser lliure.
Una abraçada.
Gràcies
Anònim, 27/02/2019 a les 18:45
+4
-0
Moltes gràcies per compsrtir. Que tinguis molt d'èxit com a il.lustradora.
Leeré tu libro
Anònim, 27/02/2019 a les 21:44
+3
-0
Creo te hace bien escribir y haces bien a otros. Sigue. Eres buena escribiendo. Me ha encantado tu sinceridad. Salut
Mil gràcies!
Anònim, 27/02/2019 a les 21:57
+3
-0
Espectacularment ben explicat. Especialment d'acord en "la informació és imprescindible i no recomanar ioga i flors de Bach també". No costa tant anar a la Viquipèdia... Ets molt forta!! I admirable
Ni Flors de Bach ni webs miraculoses
Anònim, 27/02/2019 a les 22:14
+3
-0
Maria,
un gran repte el que afrontes. La teva gran feina i la dels teus terapeutes amb tu són el que cal. Enhorabona!

Y ahora, a la aportación, a ese punto de "inflección":
Lo último que recomendaría: ustedes. Cuánto daño hacen a los pacientes y a los profesionales que trabajamos con ellos!

INDECENTE ENGATUSAR CON ESTAS PUBLICACIONES:
Anònim, 27/02/2019 a les 16:48
+0 -1
Estaría muy feliz de saber, que si esta chica existe realmente y no es un supuesto caso para ilustrar un problema muy corriente en estos dias, estaria feliz si sé que puede leer mi comentario y dirigirse a la web que le apunto y es más, contactar con su fundador el Psiquiatra Dr. Javier Alvárez.
Creo, podría ser un punto de inflección en su vida.
Con todo mi mejor deseo.


Valenta!
Júlia Ribas. , 27/02/2019 a les 22:47
+3
-0
Valenta, real, de carn i ossos.
Artista que ho portes també en la sang, igual que es güelu.
T' estim!
Gràcies!!!
Que valenta!
Ibainar, 27/02/2019 a les 23:28
+1
-0
M,encanten els teus dibuixos i m, encanta com has plasmat els teus sentiments i vivències en paraules, et felicito i et desitgo que segueixis en aquest camí de millora!
Supervivent
Anònim, 28/02/2019 a les 06:31
+2
-0
Moltes felicitats per la feina que estás fent amb tú mateixa. És molt duur tot el que has passat, estás passant i que passaràs.... Tens la valentia de tirar endavant, de no decaure, no perdis mai l'esperança!!!! I si és amb un somriure a la cara, molt millor.
Bojos tancats en psiquiàtrics.... Si ni ha milers i milers al carrer. Ho dic pq els veig cada dia.... Treballo de cara al públic. En realitat tots ho som,(en aquest món tant subrealista que ens ha tocat viure) el que passa és que tots ho expressem de maneres diferents.
No decaigui, creu amb tú i surt a buscar el teu tresor.
😘😘😘😘 Una abraçada enorme.
Gracias!
Anònim, 28/02/2019 a les 09:44
+1
-0
Gracias, enganchada hasta el final.
Posa sal a la vida
Anònim, 28/02/2019 a les 12:36
+1
-0
M'agrada veure que les persones com tu i com molts ...expliquin la seva història...ens fan comprendre molt millor tot el que ens passa per la ment...dir-te que ets una valenta i que
pots fer la bugada...comprar fideus i fer una bona fideuá... amb la sal justa...i a viure....gràcies bonica...
Testimoni valent
Anònim, 28/02/2019 a les 19:17
+0
-0
Hola Maria!
Quin relat més ben escrit. T'encoratjo a que continuis per aquesta linea, escriure, dibuixar....la creativitat ens ajuda a sommiar i tirar endavant. Gràcies a aquestes paraules pots ajudar a moltes persones que poden està passant per aquestes moments.
Una abraçada molt forta. I aprofita els moments de felicitat !!!
Confia en tu.
Anònim, 01/03/2019 a les 00:59
+1
-0
Hola! Gran testimoni. T'animo a que creguis en tu mateixa en general, només per expressar d'aquests manera tan tangible i propera per a qualsevol persona que ho llegeixi. Poc a poc aniràs trobant noves estratègies que segur et faran travessar millor aquests moments. La medicació és fonamental no deixis de pendre-la sense la pauta adequada. En quant a lo de ser boja, és normal que no ho acceptis mai, doncs cursar amb malatia mental no significa ser-ho. Boig/boja és un concepte que al llarg de pas del temps s'ha seguit utilitzant unicament perquè no hi havia el coneixements de les malalties mentals i de la mateixa manera que les malalties mentals al llarg del temps, canviarà el seu referent. La forma en com ens referim a nosaltres mateixos a part d'influir a nivell personal ens autoestigma i fa que els demés ens estigmatitzin. Utilitza aquesta força interior que es reflexa en aquest escrit per a canviar aquesta situació encara que sigui en petites coses, t'empoderarà a tu i de la malaltia. El meu motor és aquest i tenint aquests creença t'ajuda a lluitar però amb una espassa.
Felicitat
Lluís Urpí, 03/03/2019 a les 11:57
+1
-0
He començat a llegir sense saber de què anava i no he pogut aturar-me fins el final. És el relat de "bojos" més sensat que mai he llegit. M'ha colpit tant! Voldria transmetre't, Maria, el meu respecte i admiració per la teva supervivència diària.
En quant a la felicitat, des del meu punt de vista, no es tracta d'un estat al que s'arriba i es gaudeix ja per sempre. Per a mi, la felicitat es troba en aquells moments que vivim/gaudim intensa i conscientment, sense interferències, com pot ser respirant un raig de sol, evocant una cançó, olorant les pàgines d'un llibre... Cadascú amb allò què li agradi, en el moment adequat.
Et desitjo molta sort. Iterekimàs.
Gràcies per donar veu a tantes persones invisibles
Muriel 7, 03/03/2019 a les 12:13
+1
-0
Preciós i sincer article!
La teva experiència dóna llum a tantes i tantes persones q conviuen amb la depressió diàriament. Com expliques, tot el que es refereix a malaltia mental, li fa por a la societat i no és ben vist. Tothom estem exposats a tenir una malaltia mental però hi ha poques persones q siguin conscients d'això. Tots podem sentir.nos bojos en algún moment de la nostra vida...i no voler reconèixer.ho és el problema. Les persones podem passar per moltes crisis durant la nostra existència...i això no és cap signe de debilitat...si no el contrari. Jo mateixa vaig estar ingressada en un centre...i vaig sentir moltes coses com les que has descrit. Per això crec q ets molt valenta i una artista amb molta sensibilitat. Me n'alegro que hagis pogut marxar al Japó a treballar...i que et sentis molt millor amb tu mateixa!! T'has superat a tu mateixa...i mereixes gaudir plenament d'aquesta bonica etapa!!
Jo tb voldria dir.li al "senyor psiquiatre" que s'ho faci mirar....sobren professionals com vostè...el seu comentari està molt fora de lloc...entre tots li recomanem que no cal q ens ofereixi la seva ajuda....no la volem!!

Una abraçada bonica! I molta, molta llum!!
Volem donar veu als trastorns
Anònim, 05/03/2019 a les 18:59
+2
-0
Hola Maria,

Primer dir-te moltes gràcies per fer aquest escrit. No s'acostuma a veure tanta sinceritat i realitat sobre aquests temes.

Jo sóc guionista i a partir de diferents trobades amb amics que pateixen trastorns i no saber com actuar davant d'aquests, vaig decidir crear una sèrie que tractés de quatre noies amb diferents trastorns mentals. Actualment estem treballant amb una productora per tirar endavant el projecte i encara estem treballant en el guió. El nostre objectiu principal és crear un espai audiovisual per donar veu a aqiesta realitat que viuen moltes personeu i crear un diàleg dins la societat. I per fer-ho ens agradaria ser el més propers possibles a la realitat d'aquestes persones.

Agraïriem moltíssim poder parlar amb tu per poder-te explicar el projecte i ens ajudéssis a aportar-li realitat. Podria ser? Si estàs interessada o saps d'algú amb qui poguem parlar, estaria encantada.

Aquí et deixo el meu mail.
[email protected]

Moltes gràcies altre cop.
Cervell covard
Anònim, 22/03/2019 a les 18:00
+0
-0
Fa com any i mig que hem trobat la meva combinació. 5 pastilles i alguna s/p, cada volta més aïllada.
Gràcies a les teves paraules m'he sentit per primer cop entesa i acompanyada.
Seguim.
(No deixis de veure al menys una sortida del Sol a Japó.)
gracies per explicar-ho
Anònim, 23/03/2019 a les 11:16
+0
-0
Jo no tinc cap situació com la teva en el meu entorn, però llegint em poso a la pell dels teus pares. No se què faria. Pel que expliques intentaria fer-ho millor, però no estem preparats, ni informats, ni tenim ajuda per fer de pares en casos com aquest o semblants. Llegir-te m'ha fet pensar que si un dia m'hi trobés és millor declarar-te ignorant i fer-te costat.
Et desitjo el millor, i dibuixant tant bé com ho fas et recomano que dibuixis molt, que això et surt molt bé.
Boja, sí, i què?
Pasifae, 03/06/2019 a les 22:06
+0
-0
Maria, m'ha agradat molt llegir-te, m'he reconegut en el teu escrit i m'he animat a compartir els meus pensaments, potser per allò de "mal de muchos, consuelo de tontos". És molt trist, malauradament el número de persones afectades per un trastorn mental va augmentat vertiginosament i, en canvi, cada vegada hi ha més "il·luminats" que tenen el remei màgic: has de posar de la teva part, anima't, surt, has de ser fort, flors de Bach, reiki, ioga, relaxació...justament tot el que el teu cervell no et permet fer...I no és que no ho intentis...senzillament no pots, el trastorn no et deixa, no ets tu...Me n'alegro que hagis pogut reduir la medicació, jo cada vegada que ho hem provat (amb pautes establertes per la psiquiatra) he fet un dalt a baix i he empitjorat. Penso que m'hauré de medicar tota la vida, però el que vull és estar bé i si ha de ser amb pastilles, benvingudes siguin (també prenc la mirtazapina, però amb 8 més cada dia, i dues més per altres problemes no relacionats amb salut mental). Quan estic més animada fins i tot gaudeixo de la meva bogeria...per què no? total estic boja...Intento riure molt i molt fort però això és quan estic animada, no tan sovint com m'agradaria...I pel que fa al suïcidi, el que a mi em funciona és no lluitar per no tenir el pensament, només penso que avui no és el moment, que quan arribi el dia, ja veurem...i d'aquesta manera passa dia darrera dia, avui tampoc toca...i així porto més d'un any i no tinc l'angoixa de lluitar amb el "no ho has de fer" que la meva part no boja em diu que haig de pensar. Gaudeix de la teva estada al Japó i aprofita tot el que puguis per ser feliç minut a minut, tant de bo arribi el dia que aquesta experiència sigui molt llunyana, que la puguis sentir com si no fos teva...Una abraçada.
Boja, sí, i què?
Pasifae, 04/06/2019 a les 23:25
+0
-0
Maria, m'ha agradat molt llegir-te, m'he reconegut en el teu escrit i m'he animat a compartir els meus pensaments, potser per allò de "mal de muchos, consuelo de tontos". És molt trist, malauradament el número de persones afectades per un trastorn mental va augmentat vertiginosament i, en canvi, cada vegada hi ha més "il·luminats" que tenen el remei màgic: has de posar de la teva part, anima't, surt, has de ser fort, flors de Bach, reiki, ioga, relaxació...justament tot el que el teu cervell no et permet fer...I no és que no ho intentis...senzillament no pots, el trastorn no et deixa, no ets tu...Me n'alegro que hagis pogut reduir la medicació, jo cada vegada que ho hem provat (amb pautes establertes per la psiquiatra) he fet un dalt a baix i he empitjorat. Penso que m'hauré de medicar tota la vida, però el que vull és estar bé i si ha de ser amb pastilles, benvingudes siguin (també prenc la mirtazapina, però amb 8 més cada dia, i dues més per altres problemes no relacionats amb salut mental). Quan estic més animada fins i tot gaudeixo de la meva bogeria...per què no? total estic boja...Intento riure molt i molt fort però això és quan estic animada, no tan sovint com m'agradaria...I pel que fa al suïcidi, el que a mi em funciona és no lluitar per no tenir el pensament, només penso que avui no és el moment, que quan arribi el dia, ja veurem...i d'aquesta manera passa dia darrera dia, avui tampoc toca...i així porto més d'un any i no tinc l'angoixa de lluitar amb el "no ho has de fer" que la meva part no boja em diu que haig de pensar. Gaudeix de la teva estada al Japó i aprofita tot el que puguis per ser feliç minut a minut, tant de bo arribi el dia que aquesta experiència sigui molt llunyana, que la puguis sentir com si no fos teva...Una abraçada.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Museu Picasso organitza la lectura contínua de «Liberté!», un poema de l'amic del pintor
Imatge il·lustrativa
El fons de l'Arxiu de la Diputació permet conèixer la Barcelona de principis del segle XX
Imatge il·lustrativa
L'exposició del CaixaForum Barcelona explora la relació entre l'entorn urbà i la fotografia
Imatge il·lustrativa
El festival Barcelona Novel·la Històrica arriba a la seva setena edició
Imatge il·lustrativa
Un anunci viatja al món de Dickens per recordar-nos quin és l'esperit de Nadal
Imatge il·lustrativa
Torna el festival dedicat al cinema més experimental
Imatge il·lustrativa
Un anunci mostra amb normalitat allò que encara no és acceptat com a normal
Imatge il·lustrativa
La dramaturga guanya la segona edició del Premi Frederic Roda de Teatre