Foto: Peter Gorges
Hauria d’anar a dormir. Hauria d’anar a dormir, però no puc pas; la festa és ara; no he obert prou cops la boca; no m’he acabat el vi. He de dir unes quantes coses, unes quantes coses més i podré anar-hi. Si espero, si escric, potser m’adormiré, però tampoc no sé què és el que he d’esperar, perquè les hores passen lentes quan s’està sol. Allò del quarto fosc em desespera, em desesperen les lectures falses; no pas per poc reals, perquè no és pas mentida que no s’esdevinguin; això sí, s’ha de tenir en compte on s’esdevenen. El meu cap ja va ple de massa coses. És una nit plujosa d’una primavera que semblava que havia passat de llarg. Una primavera que s’havia escapat, com mai s’escapen, ara, les adolescències; només es queden, i queden, resten quietes i inamovibles, cauen amb tot el pes de la lleugeresa de la ignorància. Perquè potser vivim en terres de penombra, que deia aquell. I ara no em moc per por de tantes coses. Segur de res, ni ahir, ni de demà, no hi ha un avui que empari l’ombra, no hi ha ni tan sols preguntes. La placidesa de les lletres m’embolica, observo el dolor com si fos un insecte, l’agafo amb pinces. Què és el que em demana? Què és el que em vol dir? Una forma s’escarrassa i esbufega, es queixa de les històries, vol deixar-se d’històries i sentir. Sentir, sabent que les històries ens són plenament necessàries. Dormir. En comptes d’això, escolto un compositor del segle XVI sense deixar de pensar en la pudor que devia fer, i complico records i moc engranatges interns que em fan passar unà mà pel front. La major part de persones que toquem durant la nostra existència són vives. Alguna vegada, però, agafaràs la mà d’algú que ja no ho és. Serà una mà freda, compacta; i li miraràs la cara desitjant que no hagi quedat marcada pel dolor, que no hagi deixat una ganyota esfereïdora que, des de la mort, digui molt del nostre món. Desitjaràs dormir com ella, però no tant. Aclucar els ulls, parar de donar voltes a les pàgines, a les idees. Però no gaire, que en depens. Encara.
