Teatre

Normalitzar l'odi

El nazisme sobreviu al Teatre Lliure amb l'obra «Davant la jubilació», de Thomas Bernhard

Especial: Teatre
Arxivat a: La butaca, Davant la jubilació, Teatre Lliure, teatre, Thomas Bernhard

Foto: Felipe Mena

 
Hi ha llocs on l'aire pesa, és dens, asfixiant. No és el lloc el que t'escanya, sinó les persones que hi viuen i les coses que sents que diuen. La família que viu en aquest menjador, descrita per Thomas Bernhard i interpretada al Teatre Lliure, està corcada. Durant més de tres hores aniran desfilant, amb una amargor continguda, les seves misèries. Com si fer caure les màscares i arribar als racons més podrits de l'ésser humà només fos qüestió de temps. 


Famílies consumides

Tenim tres germans: en Rudolf (Pep Cruz), un jutge a punt de jubilar-se, que havia estat comandant nazi en els camps de concentració. La Vera (Mercè Aránega), que viu glorificant el seu germà i el passat nazi i torturant l'altra germana, la Clara (Marta Angelat), que per un bombardeig està en cadira de rodes, i a qui no es talla ni un pèl per escridassar-li o murmurar-li que és una desgraciada i que li ha desgraciat la vida. La Clara, gairebé immòbil de cos, ha de veure com els seus germans són immòbils de pensament. Només calla i mira, amb uns ulls devastats i desafiants, que ensenyen la seva presó i la seva condemna: consumir-se entre dues persones consumides. En una família falsificada, en què les relacions pengen d'un fil però estan encadenades dia i nit.


Celebrar la barbàrie

És 7 d'octubre i com cada 7 d'octubre en Rudolf vol celebrar l'aniversari d'una persona que havia adorat i adora: Himmler (7 d'octubre de 1900 – 23 de maig de 1945), la mà dreta de Hitler. Tancaran les finestres, i dins la casa s'alçarà d'amagat, com un supervivent, el nazisme. La Vera planxarà una camisa de ratlles d'un pres d'un camp de concentració, dient "mira, és de debò!", per intentar-li posar a la seva germana i fer feliç així el seu germà, que es vestirà amb l'esvàstica, les botes i l'escopeta. I au, aquí ho teniu: podem dir que avui el nazisme és mort? No. Jo mateixa, massa a prop meu, he escoltat dir que tota aquesta colla de moros han de tornar al seu país, però, ep, no soc racista. O que les dones són les que han de portar la casa, i quines xorrades, això del feminisme. Ells fan una festa –si és que se li pot dir festa– amb les persianes abaixades, i penso: quant d'odi està creixent avui dia també de portes endins? O, és més, quant d'odi veiem exhibint-se sense cap mena d'escrúpol a Vox? Als judicis dels presos polítics? Si aquests germans cada 7 d'octubre celebren l'aniversari d'un mort és perquè consideren que, d'alguna manera, segueix viu. I ells mateixos en són la prova.


Insensibilitzats

Per escriure aquesta obra, Bernhard es va basar en un fet real: el cas de Hans Filbinger, que va ser primer ministre de Baden-Wurtemberg i que va dimitir el 1978, quan es va saber que havia estat jutge de la marina de Hitler i que havia signat moltes condemnes de mort. Aquí, al menjador, els tres germans miren un àlbum de fotografies on de tant en tant apareixen cadàvers de camps de concentració. Ni en Rudolf ni la Verna s'immuten. Vera diu "mira quina noia més bonica" assenyalant una imatge, i Rudolf respon "la vam haver de posar a la cambra de gas després", sense cap mena de penediment a la veu. És escandalós, penso. Però la realitat, la meva, la nostra, em fot una bufetada: cada dia a la televisió ens diuen que moren tants refugiats al mar i nosaltres –que a força de veure desgràcies per una pantalla hem convertit les desgràcies en una altra cosa– fem, si fa o no fa, la mateixa cara d'indiferència. 


Dius que els mataries, però els mataries de debò?

Amos Oz al seu llibre sobre el fanatisme explicava un cas revelador, el que va viure el novel·lista israelià Sammy Michael. Un dia, un taxista li deia com d'important és per als jueus matar els àrabs. Michael no es va escandalitzar, ni va dir-li que era un nazi, sinó que va preguntar-li "i qui creu vostè que hauria de matar tots els àrabs?" El taxista: "Què vol dir? Nosaltres! Els jueus israelians! Hem de fer-ho! No hi ha una altra opció. I si no, miri el que ens estan fent cada dia!". "Però qui pensa exactament que hauria de fer aquesta feina? La policia? O potser l'exèrcit? El cos de bombers o els equips mèdics? Qui ho hauria de fer?". El taxista es va rascar el cap i va dir: "Ens ho hauríem de dividir a parts iguals entre cadascú de nosaltres, cadascú n'hauria de matar alguns". Michael li va demanar que s'imaginés que anava en un bloc de pisos, trucava a cada timbre i preguntava: "Disculpi, senyor, o disculpi, senyora. No deu ser vostè àrab per casualitat?" Si responien que sí, disparava. Però que tot d'una escoltaria un nadó plorant al quart pis: "Tornaria per disparar el nadó? Sí o no?" El taxista li va respondre: "Sap, vostè és molt cruel". 


L'esperança 

És possible que quan a algú que defensa un tòpic cruel li fas preguntes concretes de com el duria a la pràctica, perquè se n'imagini les conseqüències, tard o d'hora, si no és un psicòpata, s'adonaria de la bestiesa que predica. Perquè és en el moment en què sentim la mínima espurna del dolor que provoquem en els altres quan abaixem l'espasa, o si més no, quan ens tremola. Potser per evitar que ens deshumanitzem del tot cal que ens forcem a sentir-nos incòmodes, a no instal·lar-nos en la indiferència. A no normalitzar l'odi cap a ningú, ni tan sols cap al nostre pitjor enemic. 


Davant la jubilació, al Teatre Lliure


De Thomas Bernhard.
Dirigit per Krystian Lupa.
Intèrprets: Marta Angelat, Mercè Aránega i Pep Cruz.
Traducció de l'alemany: Eugeni Bou.
Escenografia i il·luminació: Krystian Lupa.

Premis de la Crítica de Barcelona 2016 al millor espectacle, a la millor actriu principal per a Marta Angelat i al millor espai sonor.
Premi Honorífic Anna Lizaran als Premis Butaca 2018 per a Marta Angelat.

 

Foto: Felipe Mena

 

Foto: Felipe Mena

 

Foto: Felipe Mena


Foto: Felipe Mena

 

Foto: Felipe Mena

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La Casa Elizalde acull la mirada de fotògrafes professionals i aficionades
Imatge il·lustrativa
L'Editorial Barcino presenta la nova versió de l'última de les grans cròniques catalanes medievals
Imatge il·lustrativa
La festa de la literatura en català torna un any més a l'avinguda de la Catedral
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural celebra la primera edició del FES
Imatge il·lustrativa
Polanski, el cinema musical, brasiler, jueu i del món àrab protagonitzen l'inici del curs cinèfil
Imatge il·lustrativa
14 reflexions de l'actor, que deia que «amb tant d'imbècil amb carnet d'opinador, els savis callen»
Imatge il·lustrativa
Un anunci sobre un nen que munta un drama i un pare que no sap quina cara fer
Imatge il·lustrativa
L'actriu Anna Bertran dirigeix i protagonitza un curt sobre un moment cabdal de la vida d'una dona