Foto: A. Bofill
La història de Rodelinda –aquests dies en cartellera al Gran Teatre del Liceu– és la d’una feliç conjunció astral: la recuperació d’una òpera de Händel mai estrenada a casa nostra; la confluència d’un cast homogeni en l’excel·lència i un muntatge inspirat que il·lumina un argument força inversemblant. Tres motius, doncs, per no perdre’s aquest títol amb nom de dona.
Primer, la música. Aquesta és la setena òpera de Händel que es representa al Liceu, fruit d’una voluntat per recuperar un patrimoni –el barroc– força menystingut durant segles i especialment en una ciutat –ja ho sabem– més aviat wagneriana. Per sort, i tal com explica la directora artística Christina Scheppelmann al programa de mà, la tendència s’ha capgirat i ja fa unes dècades que la música barroca enlluerna amb les seves melodies franques, d’estructura clara i previsible, espurnejantment expressives… Una altra cosa és l’argument i aquí és on, en el cas d’aquesta Rodelinda coproduïda pel GTL, el Teatro Real de Madrid, l’Opéra de Lyon i Oper Frankfurt, cal assenyalar el gran encert que ha tingut el director d’escena alemany Claus Guth, que no presentava treball al GTL des de Lucio Silla (2012/13). La seva posada en escena és el segon motiu.
Foto: A. Bofill
El llibret de Rodelinda es basa en un text de Corneille (Pertharite, Roi des Lombards), que recorda lleugerament Hamlet per la situació que planteja. En aquest cas, la reina vídua, innocent, es manté fidel al marit i es resisteix a esposar l’home que, assedegat de poder, l’ha assassinat. En realitat no està mort i reapareix en el moment culminant en què Rodelinda es troba entre l’espasa i la paret: forçada a casar-se perquè no matin el seu fill. Si a Hamlet el príncep té el paper protagonista, en Rodelinda el fill, més petit, és secundari, però en canvi –i aquí la saviesa de Guth– en la posada en escena adopta el seu punt de vista. Aquesta mirada innocent del nen potencia els extrems d’una història de poder i desig. Guth ha imaginat una casa oberta i fragmentada, igual que l’ànima dels seus habitants, que es veuen atacats en els seus fonaments per l’ambició de l’usurpador del tron, Grimoaldo. A mesura que la casa gira sobre el seu eix, es dibuixa un joc de llums i d’ombres en el qual es projecten els dibuixos del nen, observador espantat del que passa al seu voltant. Imagina els personatges convertits en monstres o, millor dit, els veu tal com són realment, capgrossos desdentats i amb barret de copa que recorden l’estètica també barroca d’un Tim Burton.
Foto: A. Bofill
A més, la casa, amb dos nivells, permet oferir un doble escenari en el qual els protagonistes s’observen i s’espien. Al capdvall, no deixa de ser una sèrie de personatges atrapats entre les quatre parets de l’infern de les seves passions. En aquest sentit, l’argument és sorprenentment actual perquè les dones, en aparença simples esposes i germanes, ocupen el lloc més rellevant: són elles les valentes, les que fan i desfan, mentre que els homes són víctimes de la seva mala sort i els seus desitjos desaforats. En aquest sentit, Rodelinda és un cant a la fermesa i l’honestedat femenines.
Les veus, el tercer motiu, tenen noms i cognoms: el contratenor Bejun Mehta (Bertarido), que havia protagonitzat diversos recitals al GTL; la soprano nordamericana d’ascendència cubana i catalana Lisette Oropesa (Rodelinda), que s’estrenava en aquest paper i al Liceu; el tenor Joel Prieto (Grimoaldo), que abordava el seu primer Händel amb aquest títol; la mezzosoprano Sasha Cooke (Eduige); el baríton Ginaluca Margheri (Garibaldo), que debutava al coliseum barceloní, i el contratenor Gerald Thomson (Unulfo), que també hi cantava per primer cop. L’actor Fabián Augusto Gómez va encarnar el paper del fill, Flavio, personatge mut però transcendental. El titular Josep Pons va dirigir amb mestratge l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu reduida de 36 músics, una orquestra que va sonar de meravella, tot i no tenir instruments d’època. En alguns passatges va fistonejar uns diàlegs entre la flauta i la soprano deliciosos i va agombolar els cantants en àries sublims tals com Ritorna, o caro e dolce mio tesoro o Se’l mio duol non è si forte, en què Oropesa va posar so al lament amb una veu elàstica i diasprada, o el Vivi, tiranno!, en què Mehta va fer aflorar amb brio el costat més violent del seu personatge, sense oblidar l’apoteòsic duet Io t’abbraccio del segon acte. Händel en estat pur!
Rodelinda, de Georg Friedrich Händel
Dirigida per Josep Pons.
Fins al 15 de març al Gran Teatre del Liceu.
Funcions:
2 de març (dissabte) a les 20:00.
5 de març (dimarts) a les 20:00.
8 de març (divendres) a les 20:00.
11 de març (dilluns) a les 20:00.
13 de març (dimecres) a les 20:00.
15 de març (divendres) a les 20:00.
Durada total aproximada: 3 h i 42 min.
Primera part 1 h 40 min, descansa 30 min, segona part 1 h 32 min.
Foto: A. Bofill
