Vint-i-dos. «Just the Same But Brand New»

Creixo però no creixo i és un detall que la natura així ho vulgui, que no m'arribi el cap als tercers pisos ni aplani prats amb una passa

| 07/07/2015 a les 13:22h
Especial: Tres jocs d'auriculars
Arxivat a: El piano

Il·lustració: Jordi Lafebre


Ja només creixo al DNI. Creixo en la resta entre l'avui i el dia que vaig néixer: al resultat cada any hi sumo un u, cada any és més gran i així creixo. Un any, més u, un altre any, més un altre u, i a mesura que sumo uns creixo amb un document plastificat per testimoni.
 
No sé quan vaig deixar de créixer-créixer, no me'n vaig adonar. Suposo que a partir d'algun moment la gent es va deixar d'exclamar de lo molt que havia crescut i els pares es van alegrar que els peus deixessin d'allargassar-se'm un cop arribats al trenta-nou. Creixia des que vaig néixer, abans i tot. Pam a pam fins que un dia, cap als catorze o quinze, em vaig aturar. Segurament algun centímetre escapat se m'ha afegit a les cames o l'espinada des de llavors però ningú se n'ha adonat, ja ningú em diu quant he crescut i sí, l'adolescent que vaig ser feia més o menys el mateix bulto que l'adulta que sóc ara.
 
Creixo sumant uns i veient com ho fan els que encara creixen-creixen, com cada mes he de fer una ratlleta nova a la paret de la cuina on mesuro l'alçada del meu fill –sempre més amunt, sempre els peus més llargs. Creixent junts, ell creixent-creixent i jo sumant unitats discretes, vaig deixar de ser una noia i ara sóc una dona. No sé quan va passar exactament, no me'n vaig adonar. Un dia va ser evident i prou, com quan els amics dels pares s'exclamaven de lo molt que havia crescut.
 
Creixo però no creixo i és un detall que la natura així ho vulgui, que no m'arribi el cap als tercers pisos ni aplani prats amb una passa. Deu ser com créixer endins, com un cervell que s'arruga, com doblegar una corda que estava estirada i fer-ne tocar els extrems i els nous extrems altre cop fent nusos i capes i buits que no hi eren i haver d’omplir-los i el camí per arribar a fer-ho deu ser créixer quan ja s’és gran. Com si el créixer-créixer fos fer lloc per això d'ara que em passa, que m'he fet gran i em dedico a fer-me cabre dins meu. Interiorisme.



@drudibuixa

COMENTARIS

Orelles i nassos
4Colors, 08/07/2015 a les 10:03
+0
-0
Sempre pots fer un seguiment de les teves orelles i el teu nas. És una mica trist deixar de crèixer, sí, però més trist és que aquests dos elements del cos vagin per lliure i accetuïn que la resta ha deixat de crèixer. La sort és que sempre morim abans de la transformació en paquiderm.

M'ha agradat molt: «Ja només creixo al DNI. Creixo en la resta entre l'avui i el dia que vaig néixer»
la vergonya
carol anònim, 26/07/2015 a les 11:30
+0
-0
Créixer-créixer quan sento vergonya per tot allò que considero que no he fet bé i que podria fer millor. No torna-ho a fer igual encara que senti que la dificultat és alta i demanar disculpes si cal. Això m'ha fet reflexionar aquest text :-)

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El CosmoCaixa ofereix una programació especial de continguts digitals
Imatge il·lustrativa
Lluïsa Castell i Mònica López protagonitzen l'obra de Wajdi Mouawad
Imatge il·lustrativa
Barcelona obre la convocatòria per la nova edició del premi
Imatge il·lustrativa
Un cicle a la Filmoteca de Catalunya projecta els millors films de l'any
Imatge il·lustrativa
Una coreografia de Steev de Sousa que evoca una relació fraternal
Imatge il·lustrativa
14 reflexions sobre la importància del teatre
Imatge il·lustrativa
El Grup Focus ofereix en línia dues obres teatrals i dues pel·lícules
Imatge il·lustrativa
El Gran Teatre del Liceu posa a disposició dels espectadors una selecció d'espectacles