Millor que la bona esposa (in my opinion)

No para de donar voltes a la conversa amb l’Eli que aquest matí ha tingut aquí mateix

| 11/07/2015 a les 11:17h
Especial: Fora de sèries
Arxivat a: La butaca, televisió
S01E07 Diane Lockhart (The Good Wife-CBS)

Foto: CBS


La Diane, dempeus darrere els vidres, observa com el sol es pon sobre Chicago des de la privilegiada posició que li ofereixen les vint-i set plantes que té sota els peus. Adora aquella vista, fa anys que en gaudeix –des que en Jonas Stern la va contractar perquè “quedava bé tenir una dona al despatx”– i mai no s’ha cansat de contemplar-la. Però aquest vespre la mira sense veure-la, el seu esguard clar, sempre esmolat, ara vagareja dispers de gratacels en gratacels.
 
No para de donar voltes a la conversa amb l’Eli que aquest matí ha tingut aquí mateix. Li va trucar anit i va insistir a veure-la amb urgència; el va trobar més estrany que de costum –per molt difícil que sembli– però no hi va haver manera de treure-li res de res, així que van quedar de trobar-se avui. I aquest matí s’ha presentat al seu despatx i tot d’una, com qui no vol la cosa, l’hi ha deixat anar. En sentir la proposta, ella no ha pogut contenir una riallada –ha esclafit aquell riure sec i profund, espontani i elegant, que moltes dones (i homes) pagarien per tenir–, però en veure els ulls de l’Eli espurnejant sobre el seu somriure murri s’ha aturat: no feia pas broma, allò anava de debò.
 
Branda el cap, fa mitja volta i s’asseu a la cadira: “És una bogeria”. Clava els colzes damunt l’escriptori, entrecreua el dits de les mans formant un petit jaç on recolza la barbeta i deixa rondar la seva mirada blava per damunt de la taula; ho fa d’esma, però amb una elegància incontestable –tot el que fa la Diane, li agradi o no, és exquisidament elegant–. S’atura en una de les dues fotos que té a l’escriptori, en la del Will… li agradaria tant tenir-lo aquí! Com troba a faltar travessar el vestíbul, entrar al seu despatx, deixar que li serveixi una copa i conversar amb ell. O discutir-hi. Sempre pagava la pena parlar amb en Will, era llest, valent, capaç de jugar al límit –fins i tot brut, per què enganyar-nos–, implacable si calia i lleial com pocs; una barreja encantadora de brivall i cavaller. Va ser un cop duríssim perdre’l, res no ha tornat a ser el mateix, ni ella, ni el bufet, ni l’Alícia… –ni, ja que hem quedat de no enganyar-nos, la sèrie–. Què li aconsellaria ara en Will? Quan van estar a punt de proposar-la pel Suprem no va dubtar a encoratjar-la, però això d’ara és més gros, molt més gros.
 
Es mira l’altra fotografia: hi surten ella i la Hillary, la que fins fa poc –fins ahir a la nit, de fet– estava convençuda que seria la futura candidata demòcrata i, amb sort, la primera presidenta de la història. Però ara ja sap que no ho serà, que ha decidit no presentar-se. I aquí és on entra ella. Ella? De debò? Es deixa caure enrere sobre el respatller de la cadira, i s’imagina la cara que farà en Kurt quan arribi a casa i l'hi expliqui. L’esclat de la riallada ressona com un tret en el silenci del despatx.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural proposa una taula rodona per fer visible el que és massa invisible
Imatge il·lustrativa
La nova exposició de la MAPFRE posa el focus en els artistes que van utilitzar el pastel
Imatge il·lustrativa
La Universitat de Barcelona impulsa una jornada de trobades divulgatives
Imatge il·lustrativa
El Macba programa una jornada sobre l’empremta de la repressió i la despossessió colonial
Imatge il·lustrativa
L'únic camí per fer una gran feina és estimar el que fas
Imatge il·lustrativa
Un cicle de la Filmoteca recupera films que han estat amagats durant anys
Imatge il·lustrativa
Una animació mostra la il·lusió d'un gos per ajudar els altres
Imatge il·lustrativa
Una animació mostra la importància de saber-se mesurar per no perdre el nord