Des de Ginebra

Un any d'incertesa, lluita i escalfor

Perquè no és només la llibertat, no: és la vida, és cada dia d’aquesta vida que et roben perquè sí

Jordi Cuixart: «Ja he fet el trosset d'història que em pertocava»

| 22/03/2019 a les 08:10h
Arxivat a: Cambres pròpies, exili, La vida, Marta Rovira

Foto: J. Baurier


Vam passar la nit en blanc. Teníem la sensació que començava una nova etapa però no teníem ni idea del que ens venia a sobre. No n’érem conscients, malgrat que podíem pensar que sí. Recordo que només teníem clara una cosa: faran amb les nostres vides el que els donarà la gana, sigui humà o no. I només per això, l’instint ens portava a perseguir la llibertat, la vida. Perquè no és només la llibertat, no: és la vida, és cada dia d’aquesta vida que et roben perquè sí.
 
No vam poder preparar la petita com ho vam fer la primera vegada, jo havia arribat més tard de mitjanit, i ella ja dormia. Ens assaltaven els mateixos dubtes que el mes de febrer, a penes tres setmanes abans. Com se li diu a una filla de sis anys que aniràs a la presó? La pregunta era allà, com el primer dia. Però vam seguir la mateixa història que ja havíem començat. “Els nens curen la pena, però no l’engany. Els nens no tenen els mateixos recursos que els adults per superar situacions traumàtiques. Construïu una història que combini tot això”. Ja no hi havia temps. No hi havia alternativa. Tot precipitat. D’un dia per l’altre.
 
La vam llevar una hora abans sense que ella en fos conscient. I vam fer com sempre, esmorzar amb un somriure mig endormiscat. Ens vam vestir enmig de pessigolles, rialles i petons. Fent curses, com sempre, per no fer tard a l’escola. I va arribar el moment. Vam seguir la mateixa història. “La mare, demà, ha de tornar a Madrid a parlar amb el jutge. La mare tornarà a explicar que l’Oriol, el Quim i els Jordis són bones persones i que nosaltres considerem que no han fet res mal fet. Nosaltres pensem que només van voler que la gent votés i decidís què era el millor. I que han de poder tornar a casa amb les seves famílies”.
 
Prou clar per no deixar dubtes del que pensem, de quins són els nostres valors; i prou tolerant per no generar cap sentiment negatiu amb els que no pensen com nosaltres. I zero dramatisme. “La mare se sent valenta i té ganes de lluitar". (Ah, però, aquesta vegada serà diferent. La història tindrà un altre final i l’hem de començar a verbalitzar). “És possible que la mare s’hi hagi de quedar uns quants dies. I pot ser que la mare no sigui aquí dissabte, que és el teu aniversari. Si això passa, que és molt possible, has de ser valenta i has de pensar que la mare vol que siguis feliç. Estaràs amb el pare i tota la família. I ho heu de celebrar junts. Passi el que passi i sigui on sigui la mare. Agnès, no oblidis mai que hi ha molta gent que t’estima, que et cuidarà i que voldrà que siguis feliç. A més, és Mercat del Ram i els avis segur que t’aniran a buscar un globus d’aquells que t’agraden tant, i podreu anar a veure els animals, els gegants... jo seré feliç si vosaltres també ho sou”.
 
Els nens tenen més recursos que els adults a l'hora d'intuir. Aquella facultat que, malauradament, els adults devem perdre, o menystenim. Els nens entenen més enllà de les paraules. Són investigadors en estat pur, sempre amatents. I complementen la paraula amb el to, l’actitud, l’expressió... Per això, de retorn, per part seva, només hi va haver una abraçada immensa en un mar de llàgrimes. Cap paraula. No podia. Era conscient que havia arribat el moment. Un moment que havia estat present des de feia mesos. Des d’aquell octubre que ens preguntava què faria ara el bebè que havia conegut setmanes abans, el fill d'en Jordi Cuixart. Des d’aquell novembre que ja no havia volgut parlar del que li havia passat a l’Oriol, el pare del Lluc i la Joana. Els nens, amb aquella intuïció tan poc innocent...
 
Després del comiat més difícil, ens vam presentar a la comissaria dels Mossos d’Esquadra. A recollir la citació. La primera vegada que vaig haver d’anar a declarar, no m’havia arribat cap citació. En canvi, aquest cop havien fet desenes de trucades perquè la passés a buscar. Al sortir de casa, vaig mirar amb cautela si hi havia alguna persona esperant-me a fora. Els dos dies anteriors havia passat. Sobretot ho vaig notar el dimarts d’aquella setmana. Un noi amb un anorac vermell ens va seguir fins a l’escola. I després em va “acompanyar” fins al centre de Vic. Hi vaig anar a comprar un conte per a l’aniversari. I després de veure un seguiment tan descarat, el vaig posar a prova. Em vaig parar a fer el cafè a l’enyorada pastisseria del barri. Ell es va quedar a fora, davant de l’aparador, amb una actitud ben vacil·lant. Vaig avisar a Barcelona: “Ara vinc, però en passarà alguna, avui porto un seguiment ben visible”. Això era dimarts i l’endemà sortia la notícia que ens citaven del Suprem per revisar-nos la situació de llibertat.
 
Després d’això, vaig dir adeu als pares amb un sentiment confús. De ràbia, de dolor. Ells tampoc s’ho mereixien, tot això. Ells, que havien treballat tota la vida perquè nosaltres poguéssim tenir més oportunitats, més recursos, més progrés. Ells, que ens havien donat una lliçó de vida, d’entrega, de valors. Buf, quina ràbia, no era just. Però aquest era el meu, de sentiment, no pas el seu. Em va sorprendre veure’ls sencers, orgullosos i animant-me a lluitar pel que jo creia que havia de fer. Vaig marxar amb el seu suport i la seva esperança. Aquesta estima és un lloc segur, per sempre.
 
Vam fer el trajecte fins a Barcelona en silenci. Em vaig acomiadar del carrer de casa, i en guardo l’última imatge a la retina. I així, de tot el paisatge que va venir després. Els últims deu anys havia fet aquella carretera gairebé cada dia, de baixada i de pujada. Me'n sabia els revolts de memòria, però aquell dia era com si la veiés per primera vegada. En volia retenir tots els detalls.
 
Les últimes hores abans de marxar van ser molt intenses al Parlament de Catalunya. Hi havia molta gent perquè començàvem el debat d’investidura del Jordi Turull. Et topaves gent convençuda que no passaria res. I gent que s’arrapava, t’abraçava i sanglotava. Gent de tota mena i de tots colors polítics. També em vaig trobar un “venga, Rovira, ya verás que la comida no está tan mal”, seguida d’uns riures grollers. I una abraçada sentida d’un periodista d’una cadena espanyola mentre es disculpava mig plorant perquè tenia fills de la mateixa edat que la meva filla. Recordo també dues trucades d’advocats avisant que la resolució de l’endemà era de presó provisional.
 
Recordo que vaig demanar ajuda i compromís polític a molta gent. Gent d’Esquerra i gent que no ho era. Recordo amb afecte una persona a qui no va faltar que li demanés res, com l’Ernest Maragall, però que ho va donar tot. Gent que va fer passos importants en aquells moments. Recordo el comiat a baix, on teníem els despatxos. Quina sensació més estranya que es respirava. Semblava un funeral entre vius. I recordo sortir de la mà de la Carme i la Dolors. Els meus referents. Dues gegantes. Un altre lloc segur.
 
Les presses van fer que no m’acomiadés de qui més volia. Havíem de marxar. Era negra nit. Sabíem què fèiem. Sabíem què ens movia. No calia cap comiat. Hi havia la complicitat d’un “fins ara”. Tot això per un “fins ara”. I sense aquesta connexió, res hauria estat possible.  
 
La política són les persones. La política està feta per persones. Persones, cadascuna d’elles amb la seva família, el seu entorn. Amb les seves il·lusions i els seus problemes. Amb els seus valors, la seva moral. Amb els seus sentiments. Persones amb les seves experiències viscudes i amb els seus projectes de futur. Som persones, normals i corrents, amb tot el component humà que això comporta.
 
Però des de fa mesos, els opositors de l’independentisme han començat una campanya per anul·lar-nos com a persones. Converteixen les nostres propostes polítiques en amenaces esfereïdores. Construeixen qualsevol metàfora o hipèrbole per aconseguir que fem por. Parlen de les nostres malèfiques intencions. I, ara, a més a més, som uns criminals que hem d’anar a judici de forma ben ostensible i solemne. I tot això ben amanit amb una bona campanya de propaganda en columnes i mitjans. Fins que generen opinió, i fins que la pressió és tan forta que s’ho emporta tot. I en aquest context, per a alguns, és més senzill callar; còmplices per no perdre la feina, la columna o quedar assenyalat com un pària.
 
Ens consideren el dimoni, uns criminals. I aquest és un recurs que els fa la vida més fàcil. Els permet justificar el que fan sense que l’ètica o la moral els remogui la consciència. Dormen tranquils perquè ja està bé que els monstres es podreixin a la presó, que la vida continua, home. I d’aquesta manera, tot s’hi val. Tot. Des del “a por ellos”, la violència institucional, un frau de judici, unes presons provisionals injustificades, un discurs reial que avala la violència, la repressió com a instrument polític, els atacs de catalanofòbia, prohibir el color groc... S’ho han cregut tant que fins i tot s’hi val la grolleria de fotre’s del patiment dels presos i famílies. I fins i tot des del faristol de cap de l’oposició. Donant exemple.
 
Molta gent que sent patiment, tristesa o incomprensió pel que està passant ho veu com una crueltat. Però ells, no, no senten cap mena de remordiment. Han anul·lat tota capacitat empàtica. Ens han declarat el seu enemic. I exerceixen el lideratge amb aquesta premissa i en donen exemple. No som l’oposició política, per a ells: som l’enemic a batre. L’enemic de la seva llibertat, l’enemic de la seva seguretat, l’enemic de la seva unitat, l’enemic del seu benestar, l’enemic de la seva identitat... Tot això els permet tenir la sang freda i alliberar-se de les implicacions morals que té fer el que estan fent. Però al final tots els excessos passen factura, fins i tot a la consciència. 

Perdre la capacitat d’empatia en política és perillós. Es comença criminalitzant l’oposició i els seus simpatitzants, i s’acaba estenent la mateixa pràctica a tot aquell que pensa diferent, o que fa nosa. Es comença criminalitzant els independentistes i s’acaba titllant les feministes de nazis. Es comença perseguint cançons i negant la pobresa. No lluitar contra aquesta pràctica antidemocràtica, o ser-ne còmplice, és abonar el terreny perquè tu siguis el següent.
 
Ja ha passat un any. Un any, de seguida és dit. Un any. Un any de molta incertesa viscuda. Un any de lluita constant, sense descans. De lluita per la supervivència personal i familiar. Però també un any de solidaritat i d’escalfor, només passar la frontera. Un any de conèixer bona gent des del primer dia. Bona gent que venia amb el cor a la mà, que t’ajudaven a enfilar el camí. Gent que no ens ha deixat de petja. Gràcies per tanta humanitat. Gràcies infinites per tot, per tant. Gràcies!
 
Gràcies també als que heu ajudat des de Catalunya. Gràcies a totes les persones que ens porteu en el llaç groc cada dia; que ens feu arribar cartes, missatges i altres presents i records i que doneu suport a les famílies. Gràcies a tots els que us concentreu a les places, us trobeu per tocar música, els que heu acudit a les presons, els que heu anat a les manifestacions... Gràcies perquè això ens manté vius i perquè és senyal que la flama continua encesa. No ens faran canviar.
 
Gràcies amics i amigues del Free Rovira. Sé que heu passat mals dies. Sé que us volíeu trobar dissabte i donar-vos escalfor. No em sembla just que la vostra solidaritat i les ganes d’ajudar s’emboliquin amb temes polítics. Em sap greu. Però gràcies per ser-hi sempre. Amb vosaltres, Vic al cor!
 
Una abraçada.

Salut i República!
 

Foto: J. Baurier

COMENTARIS

Ànims i endavant.
Teresa de Terrassa, 22/03/2019 a les 09:13
Interessant
+77
-5
Molt real, humà i commovedor, estimada i admirada Marta.
Penso sovint amb tu, els i les preses i exiliats. Us portem al cor.
Reb una forta i calurosa abraçada des de Terrassa.
Ànims i cuida't. 😚😚😚
No soc independentista pero si republicana i penso com tu Marta, molta força.
Anònim, 22/03/2019 a les 09:16
+36
-3
Quant sigui mes gran vull se com tu Marta, amb les ideies tan claras i amb el teu compromís amb lo que fas. ¡ Eres molt valent ¡
Des de Vic estant
Glòria Llobet, 22/03/2019 a les 09:50
+29
-6
Des de Vic estant, des d'aquests carrers que tant estimes i que deus enyorar infinitament, una abraçada gran Marta. Mai us podrem agrair prou el vostre sacrifici!
Força
Anònim, 22/03/2019 a les 10:45
+26
-3
Estimada Marta Rovira secretària general d'ERC.
Moltes gràcies per les teves paraules
Ja fa 1 any que vas deixar als teus. Es una pena que estiguem en aquesta situació, però tan vostè com els que esteu a l'exili O a la presó tingueu clar que no pararem fins a aconseguir la vostre llibertat!
Se us anyora
Ànims
Força
No esteu sols
Lliberat
Enllaçada en groc
Glòria Garcia , 22/03/2019 a les 11:02
+20
-2
Molt estimada Marta,
Compartir els sentiments que transmets és molt. Després de tot el que hem vist i sentit, no podem romandre igual que fa un any ni un any i mig. Crec saber ara molt més del teu pensament i acció, i ratifico les intuïcions que tenia. Estic amb tu. Moltes abraçades a tu i per la teva família. Espero que aviat pugueu retornar a casa.
Res serà embà
Modesta Condemines , 22/03/2019 a les 11:08
+17
-2
Conscient del vostre sacrifici, preses-os i exiliades-ts, i agraïnt amb tot el cor la qualitat política i personal del vostre compromís per la Llibertat de Catalunya sols us puc dir GRÀCIES i que seguirem des del nostre lloc de ciutadà ras treballant, que res serà embà!
Sempre he pensat q el bé triomfa!
Sou tot un exemple de dignitat
Pere Palet , 22/03/2019 a les 11:26
+18
-2
Realment flipo com hi ha gent que volia enfrontament (als 2 'bàndols') i la vostra decisió de no forçar més la maquinària davant l'atac dels poders estatals és i ha de ser oportunitat d'aplegar més i bona gent al voltant d'aquest món millor.

Hi ha qui ho veu com una retirada, altres us estem molt agraïts pq el què esteu fent és canviar el tipus d'enfrontament com a bones persones i per l'interès no d'uns quants sino de tot el país.

Salut, força i encerts!!*!!
Fins al final
RobertGF, 22/03/2019 a les 11:39
+9
-51
"No ens rendirem, lluitarem fins al final... fins al final" On és ara l'èpica? A Catalunya es viu molt bé i gaudim de totes les llibertats, però clar, hi ha gent que s'avorreix molt i després passa el que passa. Teniu el que us heu buscat, ni més, ni menys.
Ànim,Marta!
Antònia., 22/03/2019 a les 11:59
+17
-2
No tinc paraules, només dir-te que ens sentim orgullosos de tu. Una abraçada ben forta. Farem tot allò que estigui al nostre abast per tan que pugueu tornar lliures a casa nostra.
IMMENSA!
Maria de Terrassa, 22/03/2019 a les 12:05
+16
-2
Llegin-te no he pogut evitar les llagrimes. Ets immensa com a persona! És increible que per defensar els nostres derets i llibertats, estiguis exiliada lluny de la teva familia i la teva terra. Espero i desitjo de tot cor que puguis tornar el més aviat possible, t'ho mereixes!! Una abraçada molt forta!
Estem amb vosaltres
Jordi Soler, 22/03/2019 a les 13:04
+15
-2
Emotiu, trist i a l’hora motivador.
Gràcies per tot i estem amb tots vosaltres
Endavant
Anònim, 22/03/2019 a les 13:16
+21
-2
Benvolguda Marta amb més de 80 anys puc dir-te que t'admiro i ets molt valenta. T'has atrevit escriure el que portes al cor. Nosaltres també des de Barcelona fem tot el que podem per ajudar-vos. Sabia el que passaria. Tot. L'experiència de l'edat acompanya d'estudis i una consciència recta, amb valors que no s'haurien de perdre mai, vaig "veure" tot el que passaria. Els altres no canviaran mai. Nosaltres en canvi són supervivents de molts moments de la Història. Seguim endavant. I tu benvolguda Marta no perdis l'esperança. Ens veurem més aviat del que et penses. Una abraçada a tu i la família.
Des de Tarragona, molta força!
Josep Jové, 22/03/2019 a les 13:28
+18
-1
No hi ha un sol dia que deixi de pensar, de patir per tots vosaltres ... Cada dia al matí em llevo en l'esperança de trobar alguna notícia, alguna indicació, que tot aquest malson s'acaba. Veure mig govern de la Generalitat assegut en aquells bancs de fusta em remou l'ànima, se'm fa insuportable. Sóu bona gent, sóu la nostra gent, i el que us estan fent no té nom, no té perdó. Ni jo, ni la gran majoria de CATALANS ho oblidarem mai. No us oblidem a vosaltres, i per descomptat tampoc als que tenim en front, ni els que, podent fer alguna cosa, ara callen per por, covardia o complicitat.
Molta força!
amb tots vosaltres
Antoni Talarn Caparros, 22/03/2019 a les 13:44
+14
-1
Nomes una cosa us puc dir a tots.... Estem amb vosaltres i no us oblidem...!!!
Trascender
Anònim, 22/03/2019 a les 14:26
+24
-1
Algo por encima de ideologías y partidismos trasciende, es el alma humana,algo en nuestro interior nos dice esto no está bien, muchos lo sabemos, sentimos infinito dolor por vuestra situación y la de vuestras familias, mucha fuerza.
t'estimem...us estimem a tots
Vigatana, 22/03/2019 a les 14:47
+17
-1
Només pensem en la vostre llibertat
Sta. Coloma Gnet.
Francisco López Q., 22/03/2019 a les 15:32
+18
-1
Cuando te sientas triste mira el cielo, si es de día es el mismo sol que nos ilumina a todos, si es de noche son las mismas estrellas que vemos desde Catalunya, ellas nos unen cuando estamos lejos, tu fuerza es la nuestra, lo que tú decidas siempre estará bien. Salud y República.
Osona i Maresme llançada en groc
Maresme, 22/03/2019 a les 17:57
+7
-1
Estimada Marta, el teu sacrifici es la nostre persistència, no pararem de tenir democràcia i llibertat, i la tornada a casa de vosaltres exiliats i els presos polítics també a casa. Com a mare que sóc, se per el tràngol que vas passar i encara pateixes, espero i desitjo que tot s'acabi ven aviat amb el teu annel i el de molts catalans, aconseguir una Catalunya lliure i amb democràcia. Una forta abraçada.
Fins aviat
gloria AV, 22/03/2019 a les 18:00
+8
-2
Marta, des del día q vares fer l’entrevista amd en Sanchís i la “mala bestia” el meu cor està amb tu (Totò i no ser votant d’ER) Soc metge però m’apassiona la política. Indepe des q tinc us de raó. Et considero una gran política i millor persona. Només volia donar-te les gràcies per tot i per tant i desitjar-te q siguis molt feliç i q aviat puguis tornar a casa a dirigir la nostre malmesa societat. Una abraçada.
Nosaltres us ho vam demanar
Llambilles, 22/03/2019 a les 18:12
+8
-2
A la mani del 8 de març, una amiga m’explicava q tenia insomni, no sap el motiu, creu q el judici té molt a veure. Les dues ens vam comfesar q haviem plorat, per vosaltres els exiliats i per tots els empressonats. I totes dues coincidiem en un sentiment de culpa xq vau fer el q us vam demanar. De moment no ho hem aconseguit, ens falta unitat, però el q tenim clar es q sou com el dream team del barça i això no s’ha acabat. Estem fortes i us necessitem forts x ajudar. No he estat mai afiliada i ara fins i tot si mai un jutge em pregunta podré contestar: SÍ sóc socia d’Omniun. Heu fet q gent com jo cregui en la política ben feta (amb els seus encerts i desencerts ben intencionats). Gràcies per tant i per tot. Ànims i gaudeix d’aquesta nena q té tot el dret a tenir la seva mare al seu costat. Petons!
Ho sento molt!
Imma P., 22/03/2019 a les 20:36
+8
-1
Sento el que t'estant fent, a tu, a la teva familia, a tots el que estan a la presó i a les seves families, als que com tu han hagut de marxar.
Marta, ho sento molt. Sento que faria el que fos perquè deixessiu de patir tots, des d'ara mateix. El meu estimat país, la meva gent... Mai vaig imaginar que ens tocaria viure això. Encara no m'ho crec, és com un malson.
Ho sento molt, Marta.
Admiro el vostre valor i sento vergonya de no tenir el coratge de fer res. Sóc mestra i no explico res als nens. Sóc mare i procuro discutir el mínim amb el méu fill. També evito el tema amb alguns amics. QUIN MAL!!!
M'han destruit.
No ho sé portar. Us admiro molt. Sou molt valentes.
GRÀCIES PEL VOSTRE SACRIFICI.
Mai us podrem compensar.
Ho sento molt.
Sempre t'estimaré. Espero que la vida em doni l'oportunitat de fer alguna cosa per tu.
Imma
Amb tot el meu amor
Anònim, 22/03/2019 a les 22:57
+7
-2
En sento tant aprop teu....vostre. Miro les imatges del judici i no puc evitar sentir una inmensa estima x tots valtrus. Mai trobare la manera d'agrair tot el q heu ft pel nostre pais. Sempre seré al vostre costat. Una forta, intensa i dolça abraçada.
Aurrera! andavant!
Eva Bidania Ibargutxi, 22/03/2019 a les 23:59
+7
-1
Marta, eres el ejemplo de la coherencia política y la lucha por la justicia, y un referente de la entereza, de la ternura y de la humanidad que necesita un pueblo para conseguir su libertad.
Aurrera beti. No te olvidamos. No os olvidamos.
Temps dificils
Anònim, 23/03/2019 a les 07:08
+4
-1
Son temps dificils en els que hem de lluitar pels nostres ideals.
Molts estem convençuts que cal canviar les coses, cal lluitar per la igualtat de les persones per tal de tenir un món sostenible.

Gracies Marta per ser-hi.i
Injusticia
Margarida, 23/03/2019 a les 08:39
+1
-0
On era aquesta fera?
Sorpresa de l’actitut del contrincant; que no se’l pot anomenar així, si no FERA CRUEL DESTRUCTORA
Una mare
Anònim, 23/03/2019 a les 09:32
+4
-0
Estimada Marta, se m'ha encongit el ❤️ i no sóc capaç d'escriure res mes! Una abraçada 🎗️.i visca la República.
un flaire d'osona
albert ferrer, 23/03/2019 a les 09:57
+1
-0
Hola Marta,
la fita es mol important, el cami es dolent,
val la pena
una abraçada
algun dia ho pagaran, tot torna
si fas be, torna be
si fas mal torna mal.
Libertad, Justicia, Honestidad y Humanidad
Carmen Toledo, 23/03/2019 a les 11:20
+3
-0
Marta, siempre te he admirado por los valores humanos que transmites que hoy día tanto se han perdido, sobre todo en la mayoría de los políticos y que ha generado en el pueblo, ese sentimiento de desconfianza.
Me refiero a valores que una sociedad y sobre todo sus representantes políticos han de mantener y llevarlos a la práctica como son: la Libertad, la Justicia, la Honestidad y la Humanidad y tú sí que siempre has sido coherente con todos ellos y por ello te admiro y respeto.
¡¡Ánimo y mucha fuerza que prevalecerán siempre dichos valores!!
Des de Capellades
Anònim, 23/03/2019 a les 11:48
+3
-0
Benvolguda Marta,

Cada dilluns a les 7 del vespre "ens trobem" amb vosaltres a Capellades. Aquest dilluns serà la concentració número 74 en què demanem la vostra llibertat i retorn. No us deixem sols. Una abraçada. Cristina Molner
Benvolguda Marta
Lourdes Sabadell, 23/03/2019 a les 14:59
+0
-0
Emotiu tot aquest periple.
Voldria per això, aprofitar per demanarte que “ja es hora “ que aneu junts per Catalunya de una vegada!!! Potser pasara molt de temps si espatlleu aquest monent . Per mi Esquerra s’equivoca posant les esquerres per davant de Catalunya.
No m’agrada gens l’actitud de l’oriol , Gens!
Es un momento excepcional Per fet front comú, despres... quant siguem un país, ja tornarem a esquerres, centre i/o dretes.
De veritat et dic des-de el carrer que l’esteu espifiant de valent!!
Molta sort i ànims
Endavant des de Vic
Neus Soldevila , 23/03/2019 a les 16:58
+2
-0
Marta. Molts ànims i endavant. Una gran abraçada. Estem amb tu
A l’exili sense suport de cap partit polític
Internacionalista, 23/03/2019 a les 17:32
+1
-3
Som molts els catalans que hem hagut de fugir de casa nostra i viure a l’exili per culpa de les retallades, corrupció i destrucció de l’estat de benestar de les quals tots els partits polítics tant catalans com espanyols han estat còmplices. Viure a l’exili és més senzill quan comptes amb el suport econòmic d’un partit polític com és el cas de la Sra. Rovira. Si hagués pensat millor les conseqüències de les seves accions potser ara estaria a Vic envoltada de la seva família.
Hi diu un català que va fugir a l’estranger per culpa de l’infame tripartit i no ha perdut tota espernça de tornar a casa per culpa de la bogeria nacionalista catalana i espanyola.
INDIGNATS
Anònim, 23/03/2019 a les 20:27
+2
-0
NOSALTRES A CASA MEVA, ESTEM TRISTOS COM TÚ. US TROBEM A FALTAR A TOTS. UNA ABRAÇADA PER A TOTS MARTA.
Sempre us tenim presents
josep r.c., 24/03/2019 a les 11:51
+1
-0
La gent per a la que lluiteu, la que desitja una Catalunya més justa, més igualitària, més lliure, més solidària...,cada dia us tenim presents, empresonades, exiliades, investigades, amenaçades, compromeses, activistes, constructores de les realitats que desitgem. Us volem lliures, ja!!
Confiança
Rosa Astor, 24/03/2019 a les 17:02
+1
-0
Estimada Marta!
La teva, la vostra (dels/les presos/es i exiliats/des) manera de fer, amb intel·ligència, respecte i des de la pau i l'amor obrirà alguna escletxa impensable ara, en aquest món d'intolerància. Guanyaran el respecte i la serenor. Confiança.
Dono gràcies pel vostre sacrifici i model. Seguim treballant, cadascú en el seu lloc.
Salut.
Anims
Isabel Lemus , 24/03/2019 a les 20:38
+2
-0
Desde el Montseny et desitjo el millor pero tú i la teva familia, gracias per tot el que estéu fent tu i tots els membres del nostre govern.Mai l'oblidare
Molts anims i tot el cariño de aquesta catalana d'adopcio molt i molt orgullosa d' haver tingut la Sort de vindra al nostra país!!!!

Gracias!!!!!
Des de Girona
Anna Teixidor, 24/03/2019 a les 21:01
+1
-0
Marta, m'ha agradat molt llegir-te. Estem amb vosaltres cada dia. Tristos i emprenyats amb tanta injustícia. Seguirem lluitant, molts ànims.
Una abraçada des de Girona,
Anna

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural acull la conferència «La tenora i la barítona»
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural exposa l'obra de l'artista Lourdes Fisa
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural impulsa la setena edició del festival RUSC
Imatge il·lustrativa
L'Arxiu Fotogràfic de Barcelona mostra com era la ciutat abans de l'obertura de la Via Laietana
Imatge il·lustrativa
La paraula preferida de l'actor és «sfumatura», que en italià vol dir matís
Imatge il·lustrativa
Una animació sobre el valor de l'esforç i de la paciència
Imatge il·lustrativa
Un vídeo sobre una història d'amor viscuda entre pensaments
Imatge il·lustrativa
El cicle gratuït «Gandules» permet viatjar a diferents dimensions, èpoques i identitats