Lectures

Estimo (molt) Julian Barnes

«De joves veiem la memòria com un objecte sòlid, però quan et fas gran t'adones que és mal·leable»

El dol de Julian Barnes

| 25/03/2019 a les 22:43h
Especial: Lectures
Arxivat a: Biblioteca, Julian Barnes, literatura

Foto: Carlos Cazurro, CCCB

 
"Què preferiríeu: estimar molt i patir molt, o estimar poc i patir poc?". Amb aquesta pregunta s'enceta la nova novel·la de Julian Barnes, L'única història (Angle Editorial, traducció d'Alexandre Gombau). L'autor té clar què preferiria, si ho pogués triar: estimar molt, per descomptat.
 
El narrador –quina meravella de narrador– afirma tot seguit que "la majoria de nosaltres només tenim una història per explicar". Diu que, de les mil coses que ens passen i que convertim en incomptables històries, només n'hi ha una que importa, que val la pena de ser explicada. En això Barnes no hi està d'acord, per sort: si arribés ell també a aquesta conclusió, potser deixaria d'escriure. I no és una idea que ens vingui de gust assumir als lectors incondicionals d'aquest anglès nascut a Leicester el 1946. Ja el jubilarà la biologia. [La frase l'he agafat prestada del seu editor en espanyol, Jordi Herralde: la solia dir abans de vendre l'editorial a Feltrinelli i de passar el relleu a Silvia Sesé com a directora literària. La única historia, per cert, té l'honor de ser el títol número mil de la col·lecció Panorama de narrativas d'Anagrama]
 
"La millor novel·la és la que estic a punt d'escriure. Si pensés que ja he escrit la meva millor novel·la, em deprimiria", va declarar Barnes el 2011, quan va guanyar finalment el premi Man Booker per El sentit d'un final després d'haver estat candidat al guardó en dues ocasions anteriors. Dit això, va admetre que sent un afecte especial per El lloro de Flaubert, el seu tercer llibre (les quatre novel·les negres que va publicar als vuitanta amb el pseudònim Dan Kavanagh no compten). Aquesta obra enlluernadora li va garantir un lloc dins del famós British Dream Team de míster Herralde, al costat de Martin Amis, Ian McEwan, Kazuo Ishiguro, Hanif Kureishi i Graham Swift.
 
Barnes ha passat per Barcelona per participar al festival Kosmopolis del CCCB i jo encara no m'he refet de l'impacte. A la roda de premsa prèvia respon les preguntes dels periodistes, per surrealistes que siguin, amb una elegància absoluta, una amabilitat continguda, un punt d'humor i un punt de distància. És tan anglès que no pot ser-ho més, per molt que hagi començat despotricant del Brexit i de Londres –"faré veure que Londres no existeix"– i que porti un pin amb la bandera europea a la solapa. No vol respondre les qüestions que fan referència al percentatge d'autobiografia de la novel·la: "Haureu d'esperar a les meves memòries, que es publicaran pòstumament".
 
L'única història es llegeix tan bé que amb prou feines t'adones de la destresa tècnica amb què està escrita. A la primera part, se'ns narra en primera persona la millor època d'un gran amor (entre un noi de 19 anys, en Paul, i una dona de 48, la Susan). La tercera part, en què assistim a una revisió de la vida d'en Paul amb més perspectiva temporal, és majoritàriament en tercera persona. La segona persona, que té el poder d'interpel·lar el lector, apareix sobretot a mitja novel·la, quan se'ns narra la baixada als inferns de la parella protagonista. Una manera subtil de dir-nos que aquesta història també podria ser la nostra. Que tots tenim un infern esperant-nos a la cantonada.
 
És aquesta una novel·la sobre l'amor, la memòria, la identitat i el pas del temps. "Com més expliquem els nostres records, menys fiables es tornen –diu Barnes–. De joves veiem la memòria com un objecte sòlid, però quan et fas gran t'adones que és mal·leable. La memòria està més a prop de la imaginació que de l'observació".

El sentit d'un autògraf
 
No acostumo a demanar als escriptors que entrevisto que em signin els llibres, però després sovint me'n penedeixo. Només he perdut la vergonya amb John Irving (i perquè li vaig fer d'ombra un dia sencer), amb Paul Auster, John Berger, José Luis Sampedro, António Lobo Antunes i pocs més. Amb Julian Barnes m'he empassat les manies aquest 2019 perquè m'estava retraient no haver-ho fet des del 2005, quan vaig tenir-lo a dos pams però ai, què pensarà de mi. Me les he empassat a mitges, de fet: dels dos llibres que duia per si m'atrevia a demanar-li que me'ls signés, només he gosat acostar-n'hi un. La declaració d'amor, tot i que l'havia assajada en veu alta amb el meu anglès de Nou Barris, també me l'he estalviat.
 
Em calia la signatura de Barnes perquè és un d'aquells autors de qui ho he llegit pràcticament tot (la meva memòria mal·leable té gravat el moment exacte en què he acabat cadascun dels seus llibres: per a mi, El sentit d'un final és una cambra d'hotel de París) i perquè m'agrada pensar que tinc alguna cosa a veure amb l'existència en català d'un títol seu imprescindible, Nivells de vida. És una sort i un encert que Angle –gràcies al bon criteri de Rosa Rey, directora editorial– hagi anat publicant tots els llibres de Barnes d'ençà que van treure Arthur i George el 2007. Dos anys abans havia sortit el recull de contes La mesa limón només en castellà (a Anagrama, of course), perquè la poca tirada comercial del relat curt havia jugat en contra de la traducció catalana, tot i tractar-se d'un autor consagradíssim.
 
Els títols anteriors de Barnes traduïts al català s'havien publicat a Proa (Història del món en deu capítols i migAnglaterra, Anglaterra), a Edicions 62 (Parlem-ne i El lloro de Flaubert), a Anagrama/Empúries (Amor, etc), a Viena (El perfeccionista a la cuina) i fins i tot a la desapareguda editorial Laia (Abans que ens coneguéssim). Ja era hora que una editorial en català apostés per fer política d'autor seriosa amb Barnes, tal com passa en castellà, perquè és un senyor escriptor i perquè això d'anar saltant de segell en segell atabala una mica.
 
En el llibre Res a témer, on reflexiona sobre la mort a la manera híbrida que ha convertit en marca de la casa –sap mesclar gèneres com ningú–, Julian Barnes confessava que sempre que té un projecte literari entre mans es preocupa per la possibilitat de morir-se a mig fer, sense haver acabat d'escriure'l. Un amic seu li va inocular una altra por: "Encara apareixeria un malparit que l'acabaria per tu". Que la seva dona, l'agent literària Pat Kavanagh, es morís d'un càncer fulminant pocs mesos després de l'aparició d'aquest llibre és una d'aquelles coincidències atribuïbles al guionista cabronàs que de tant en tant agafa les regnes de les nostres vides.
 
“És fàcil no ser un escriptor –va dir una vegada Barnes, amb aquest to tan seu–; la majoria de persones no són escriptores, i no els passa res greu”. Sí, és clar. També jo hauria pogut no llegir els llibres de Barnes i hauria seguit respirant, m'hauria seguit bategant el cor. Però no em facis estimar poc quan puc estimar molt.
 

Foto: Carlos Cazurro, CCCB

COMENTARIS

M'encanta!
Montboschsau, 24/03/2019 a les 22:10
+9
-0
No he llegit mai res d'en Julian Barnes, però demà mateix em compraré un llibre seu i l'obriré de bat a bat, com faig amb el cor quan estimo: i serà així, perquè l'he sentit ja una mica a través dels teus ulls. Quan d'ell hi ha dins el teu cor, oi?, dins del teu fer. O millor dit, quan de tu hi ha també dins d'ell. Perquè de fet, i goso dir-ho sense haver-lo llegit i haver-lo només mirat a través del teu sentir, Julian Barnes és com tu, i com tots els éssers que així mateix que tu i ell estimeu i escriviu amb les pàgines del cor obertes de bat a bat,
demà mateix em compraré un llibre d'ell i l'obriré de bat a bat, així mateix que el seu cor, que el teu cor, i que el meu

Gràcies, Eva Piquer, d'haver-me descobert tan bellament Julian Barnes
Gràcies!
Sandra Permanyer, 25/03/2019 a les 00:16
+3
-1
Barnes és també un dels meus autors preferits, Eva. Encara no he llegit "L'única història" però me n'has fet venir tantes ganes que demà correré a comprar-lo.
"Què preferiríeu: estimar molt i patir molt, o estimar poc i patir poc?".
Anna Costa, 25/03/2019 a les 10:49
+0
-0
No he llegit cap llibre de Julian Barnes però ara mateix em compraré "L'única història" .

Jo se molt bé que respondria a la pregunta amb que comença el llibre, si mai algú me la fes.

Com sempre, gràcies per tant Eva!
Gràcies
PASAnònim, 25/03/2019 a les 12:06
+0
-0
M’has fet venir qanes de llegir aquests
última novela. Ho faré.
Mercis
Catalina, 25/03/2019 a les 17:01
+0
-0
Me fa molta gola llegir en
Barnes.Mercis Eva.
Gràcies
C: Miró, 26/03/2019 a les 00:10
+0
-0
No he llegit res d'en Barnes però dema mateix surto a buscar Res a temer.

Gràcies Eva
Barnes, el millor
Anònim, 26/03/2019 a les 07:33
+0
-0
Barnes és l'escriptor que més gaudeixo .M'han agradat tots els seus llibres, especialment "Res a temer" i "El sentit d'un final".
Entusiasme
Pilar Martínez, 26/03/2019 a les 10:34
+0
-0
Entusiasme per una obra, per un autor! Ja estic demanant un -o més?- d’un autor del que no he llegit res.
M’identifico tant en aquesta manera teva d’apropar-te a l’autor -escriptor, músic, pintor, actor— d’una obra que ens arriba al cor!!! Gràcies per aquests articles que llegeixo sempre, Eva!

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural acull la conferència «La tenora i la barítona»
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural exposa l'obra de l'artista Lourdes Fisa
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural impulsa la setena edició del festival RUSC
Imatge il·lustrativa
L'Arxiu Fotogràfic de Barcelona mostra com era la ciutat abans de l'obertura de la Via Laietana
Imatge il·lustrativa
14 reflexions de l'humorista, que deia que «el matrimoni és la principal causa del divorci»
Imatge il·lustrativa
La paraula preferida de l'actor és «sfumatura», que en italià vol dir matís
Imatge il·lustrativa
Una animació sobre el valor de l'esforç i de la paciència
Imatge il·lustrativa
Un vídeo sobre una història d'amor viscuda entre pensaments