Fas tard, i no tens temps de fer balanç en quatre línies esgarrapades a correcuita, però des que t’has llevat avui que tens el desfici de dir alguna cosa d’aquest any que s’esmuny mentre et tornes a pintar els ulls com aquell vespre de març abans d’anar a dir versos, que deixaves la porta entreoberta per si, com si. Març de tulipes i de silencis que ja no tenien el tacte del malson. Març de desficis i de salts al buit, sense xarxa –love the way you love, et deien avui, i tu pensaves les trompades inevitables i el mal d’ossos de després, com quan vas caure amb la moto la primera vegada, i la segona, i la tercera, i l’únic que canviava era l’agilitat per espolsar-te la por i tornar a conduir de nou, com si no–. Fas tard i no tens temps de fer balanç, però torna a ballar-te pel cap la cançó dels teus finals i dels teus principis i totes les línies que t’ha fet escriure. I el desig i la por i la meravella dels dits que et toquen l’esquena i no salta, no salta. Fas molt tard i t’esclata l’estiu al somriure i tornes a pintar-lo en una llibreta quadriculada que et recorda els carrers de l’Eixample per on et perdies i ja no però t’hi tornaries a perdre si poguessis, si encara hi fos, si t’estimés encara. Fas molt tard i no saps si vols pensar la tardor que t’ha estret nusos mentre t’obria finestres que no eres capaç de veure, i l’aire estrany, l’aire complicat, l’aire impossible. I el silenci de després, i el somriure a poc a poc, com si no gosés, com si no s’ho acabés de creure. Fas tard i no era aquest l’any que volies dir, però s’hi assembla. T’has pintat els ulls, avui, com aquell vespre. A partir d’ara, març serà sempre el mes de les tulipes i d’una ratlla negra a l’abisme de les parpelles, just abans d’obrir la porta i sortir de casa.
*text publicat al blog La vida té vida pròpia.
