Foto: Xavi Sànchez
“Només es poden fer cançons d’amor. Només. Però què és l’amor i per què ens fa fer tantes coses?” S’ho pregunta Xarim Aresté (Flix, 1983) al seu nou disc, El nus i altres mons. “La història de l’amor és la història dels nusos i de tot el que fem per desfer-los. I què és viure sinó això… i què és aprendre sinó desfer nusos per comunicar-nos amb els altres mons que habiten, desconeguts encara, en nosaltres?” Un disc que parla de l’experiència d’aprendre a estimar mostrant, també, “la dificultat que tenim per acceptar i exercir sanament la nostra pròpia llum i alhora gestionar-nos les ombres.” N’estrenem el videoclip de la cançó Em desfermaré.
Vam brindar amb gots bruts
els dos, cares llargues,
pel mínim que es podia merèixer.
Ballàrem la dansa de l’himne trencat
i allí ens vam quedar atrapats.
Tan pàl·lids com vampirs,
sotmesos per l’albada,
creient que estimaven lliures.
Hem perdut la noció
hipnotitzats pel dol.
Però em desfermaré,
em desfermaré.
I a l’igual que tu,
a partir d’aquí, ja no sé.
M’he desfigurat intentant escalar
la cascada que raja de tu.
Però ja no sabia on reposar els peus,
l’erosió ha estat el que m’ha matat.
I de sobte em trobo submergit
i furiós tot sol en el cingle.
I de cop tot té sentit i dono gràcies a Déu.
Em desfermaré,
em desfermaré.
I a l’igual que tu,
a partir d’aquí ja no sé.
Em desfermaré,
em desfermaré.
I a l’igual que tu,
a partir d’aquí, ja no sé.
Ja no sé.
Vam jugar a un joc mut, poc just,
i en hores baixes
vam treure els diamants de dintre.
Just com ases ben intoxicats
espolsant-se moscardons.
I tot d’una em trobo maleint
perquè no tinguis ganes de vindre.
Davant de ningú puc negar el que som.
Em desfermaré,
em desfermaré.
I a l’igual que tu,
a partir d’aquí, ja no sé.
Em desfermaré,
em desfermaré.
I a l’igual que tu,
a partir d’aquí, ja no sé.
Joan Garau
