L’espasa i la llavor

Foto: Catorze

Estirat a terra, de bocaterrosa, esperava aquella transformació.

L’Esteve es convertia en el pare Esteve. Un canvi que no només era de nom. Deien que l’ànima gaudia d’una radical transformació: d’home a servidor de Déu.

Esperava el moment, mentre sentia recitar al bisbe les paraules que l’ordenarien sacerdot. Unes paraules que gairebé no sentia en aquella veu uniforme i sense cap mena de passió.

Fer-se sacerdot era una sortida per a molts homes que venien de la misèria. Una nova vida per a aquelles ànimes plenes de fe que necessitaven confirmar el seu compromís amb Déu. I també un nou trampolí per assolir posicions en aquell complex món modern on els individus ambiciosos però de classe baixa quedaven marcats per sempre més amb el fang dels pares.

On era ell?

La vida de sacerdot significava renunciar a molts aspectes alienables al fet de ser home. Aquelles debilitats que ara, amb la força que donava la recent ordenació, semblaven quedar superades, però que potser més endavant serien temptacions difícils de vèncer. O això deien. Com també comentaven que és aleshores quan la fe de Crist atorga la força suficient per dominar-les.

No podia estar-ne segur. La joventut és força, sí. Però també significa inexperiència i dubtes, molts dubtes. I moments de satisfacció, plenament gaudits perquè l’ànima encara té aquella innocència plena de somnis i de desitjos. I encara més, una memòriaper omplir-la de records.

Per què s’havia convertit en sacerdot? Podia donar respostes perfectes i adornades amb boniques paraules extretes dels textos que havia estudiat. Però, i el seu interior? Com justificava el fet de ser ordenat ministre del Senyor?

Allà estirat recordava que ja feia tres mesos que havia acabat els estudis de Teologia a l’escola canònica de Châtillon-sur-Seine. En aquell moment, li semblava haver tocat el cel amb la punta dels dits.

Durant aquells anys els elogis van ser constants i això l’omplia de satisfacció. Alumne brillant i aplicat. Caràcter excellent, barreja d’una vertadera humilitat, una intel·ligència privilegiada i una humanitat molt pròpia de qui havia de ser un servidor de Déu i un continuador de l’obra de Jesucrist. A més, venia avalat per l’abat Bernat de Claravall, que l’havia acollit des de molt petit i l’havia educat com si fos un fill seu.

Aquell dia, a l’escola canònica de Châtillon-sur-Seine, en Bernat era amb ell. I l’Esteve se sentia l’home més feliç sobre la capa de la Terra. No deixava de somriure per qualsevol consideració personal.

—Tens un futur molt prometedor, fill —digué en Bernat de Claravall, que el tractava com si veritablement fos un fill de sang—. Des que eres petit sempre has tingut quelcom de molt especial. Ara has demostrat a Déu Nostre Senyor i a tothom qui ets i què pots fer. Continua així. Aquest és el camí.

En Bernat de Claravall era considerat l’home cristià del moment a tot Europa. Alguns pensaven que tenia més influència que el sant pare de Roma.

Als seixanta anys, en Bernat de Claravall ja era un home gran. La seva mirada continuava sent la de sempre: ferma, carregada de caràcter i noblesa i, sobretot, d’intel·ligència i profunditat. El seu cos començava a encorbar-se i els pocs cabells que li quedaven al cap a causa de la tonsura i de la calvície natural, eren totalment blancs. També la pell de les galtes li penjava resseca i arrugada. Era un home que sempre havia estat més aviat magre i ara el seu aspecte era el d’un ancià molt
prim.

En Bernat de Claravall era un home de món. El seu caminar nerviós i decidit l’havia dut per infinitat de camins. Va reformar l’orde monàstic cistercenc enfront l’acomodament dels benedictins cluniacencs. Va ser secretari del Concili de Troyes, on va aconseguir que es reconegués l’orde del Temple, i va esdevenir una personalitat respectada i influent: decisiu en determinats conflictes polítics, defensor dels drets de l’Església contra el poder laic, conseller de papes i reis. I, recentment, havia estat un dels principals impulsors de la desgraciada croada del 1146.

De ben segur que el futur li atorgaria el reconeixement que mereixia.

Orfe des de ben menut, l’Esteve havia estat acollit per en Bernat i criat pels monjos de l’orde del Cister del monestir de Claravall. En Bernat, sempre que tornava dels seus llargs viatges, l’atenia personalment com si fos el pare biològic que el menut Esteve no havia conegut. Rebia la seva estima i les seves ensenyances com l’infant que beu la llet de la mare: era l’aliment que feia créixer la seva ànima cristiana.

A més, en Bernat l’havia dut a l’escola canònica de Châtillon-sur-Seine per estudiar Teologia després d’haver acabat els estudis de les Arts Liberals a l’abadia de Claravall. Era una de les escoles més prestigioses de l’Europa d’aquells temps; el mateix Bernat hi havia estudiat quan era jove.

L’Esteve havia treballat molt. Apartant-se de qualsevol distracció mundana, la seva actitud i aptituds li havien permès completar els estudis en tres anys en lloc dels quatre habituals. En Bernat només rebia lloances d’aquell alumne brillant i aplicat que tot indicava que seria un futur home de Déu de molta vàlua.

A Châtillon-sur-Seine, en Bernat de Claravall tenia una consideració molt alta.

—Voldríem que l’Esteve es quedés aquí, amb nosaltres —li va dir l’abat del monestir de Châtillon-sur-Seine, el pare Arnault, a en Bernat, com a mentor de l’Esteve—. Un home de les seves qualitats segur que faria una feina extraordinària entre nosaltres.

—Això ho ha de decidir ell. —I en Bernat se’l mirà obligant-lo a respondre.

A l’Esteve, tímid per l’edat i pel seu propi caràcter, li costà trobar les paraules per dir el que volia sense molestar l’abat Arnault ni defraudar en Bernat de Claravall.

—Em feu un gran honor, pare Arnault. Aquí m’heu ensenyat molt i sempre us tindré en les meves pregàries. Però…

—Es mirà en Bernat—. Però sempre he volgut formar part de l’orde del Cister.

De manera inquisitiva, però gairebé inapreciable, l’Esteve es mirà el seu pare volent saber què pensava sobre aquella decisió.

En Bernat s’encarà a l’abat Arnault i li digué:

—Sempre ho ha tingut molt clar —deia l’abat de Claravall al rector de l’escola de Teologia—, des de ben petit. I, malgrat la bona educació que li heu atorgat, continua pensant igual. Segur que Déu Nostre Senyor li té un destí preparat. Els camins del Senyor són inescrutables.

Aquella darrera frase sempre ho sentenciava tot i tallava qualsevol rèplica a qui l’havia pronunciat.

—Bé, en qualsevol cas —digué l’abat Arnault, resignat a la voluntat de l’Altíssim—, aquí sempre serà benvingut.

L’Esteve no deixava de mirar en Bernat. Volia saber si, amb
aquella decisió, estava orgullós d’ell.

Gairebé tres setmanes més tard, aquell brillant estudiant es convertí en el pare Esteve.

El lloc escollit fou l’abadia de Claravall, per propi desig de l’interessat. Fins allà va desplaçar-se el bisbe de Troyes, a petició d’en Bernat.

La cerimònia havia estat senzilla però molt carregada de simbolisme i especialment emotiva.

En un moment clau de la cerimònia d’ordenació, mentre estava ajagut a terra, de bocaterrosa, l’Esteve es va sentir el centre del món. Com si tothom se’l mirés en un èxtasi de contemplació.

Els seus professors de Teologia ja l’hi havien dit, que se sentiria així: «És el dit de Déu que t’assenyala com un dels seus servidors. Després et sentiràs ple de la seva llum i seràs un home nou».

Però aquells moments van estar plens de reflexions íntimes, que anaven més enllà del fet de ser sacerdot. I més enllà de la pròpia fe i, fins i tot, de Déu Nostre Senyor. Dubtes, certeses, veritats, dogmes transformats. Tot va arremolinar-se al seu cap.

Quan es va posar dempeus, ja era un individu diferent. D’home a servidor de Déu. I s’hauria hagut de sentir així, però les contradiccions internes eren molt intenses.

Les felicitacions en acabar la cerimònia el feren somriure de manera repetitiva, perquè se sentia molt agraït per tots aquells anys.

No podia apartar la mirada d’en Bernat de Claravall, que no parava de parlar amb tothom, sobretot amb el bisbe, que gairebé no va fer-li cas.

L’escorça d’aquell àlber gegantí exercia una atracció que només podia ser obra de Déu.

L’arbre era immens, amb un tronc gruixut, recargolat i rugós fruit de tants anys d’empènyer cel amunt. Aquelles branques més joves buscant cada any, ufanoses i alegres, gratar el cel i acostar-se a rebre la carícia de l’Altíssim.

Déu.

El pare Esteve tocà l’escorça d’aquell gegant mirant d’obtenir un contacte directe amb Nostre Senyor Jesucrist.

Res.

La mateixa percepció de buidor. Aquella incòmoda sensació que atemoria la seva ànima. Malgrat haver estat ordenat sacerdot unes hores abans, no sentia la presència de Déu; aquell sentiment que, segons explicaven els qui s’acabaven d’ordenar, es percebia quan et converties en un dels ministres al servei del Senyor.

Buit com la closca sense fruit d’una nou.

I d’allò que li passava no podia parlar-ne amb ningú, perquè estava convençut que ningú l’entendria; o almenys no de la manera que necessitava.

L’Esteve sempre havia volgut ser monjo prevere. Però més enllà de la vocació o de l’experiència de sentir Déu —no sentia cap dels condicionants habituals de tot bon servidor del Senyor—, ell volia seguir les passes de qui havia estat més que un mentor i, fins i tot, més que un pare: en Bernat de Claravall.

Admirava tant aquell home que, des que era un infant, s’havia perjurat no defraudar-lo mai. Faria tot allò que estigués a les seves mans, i més enllà fins i tot, per tornar-li aquell amor rebut a canvi de percebre orgull patern.

L’Esteve tenia clar que Déu i el seu fill Jesucrist eren el centre del món. Però en Bernat de Claravall ocupava tota la seva ànima i hauria donat la vida per ell.

Home de Déu.

Aquesta expressió l’havia formulat l’Esteve al començament dels seus estudis superiors quan un dels seus professors el qüestionà sobre el seu futur, un cop acabats els estudis.

Més enllà de quina fórmula d’ordenament agafés, el jove estudiant volia seguir l’obra del seu pare terrenal. En aquells moments, pertànyer al clero regular o secular li era indiferent. Només pensava a acompanyar en Bernat de Claravall per tot el món buscant fer el bé entre els homes.

Després va tenir clar que volia ser monjo cistercenc. La regla de sant Benet corria el risc de desviar-se per la relaxació dels monjos negres: els benedictins del monestir de Cluny. I, com el mateix Bernat feia, també volia escampar arreu la puresa de la regla de sant Benet i allò que anomenaven l’estricta observança.

Però era una fe falsa, fruit del seu amor per l’home que l’haespasa via tractat com un fill i a qui admirava com a ésser humà. No pas una fe derivada de la suposada presència interna de Déu, que tot ministre de l’Església sempre sentia.

Allà, a Claravall, al costat d’aquell vell àlber se sentia a casa i segur. Malgrat els anys que havia passat fora, l’arbre es mantenia igual i no havia estat capaç de trobar-hi cap diferència notable.

No sabia dir-ne la raó, però quan estava al costat d’aquelles profundes arrugues de l’escorça sentia que ell mateix formava part d’alguna cosa. Era com si ell fos una branca o la fulla més petita i insignificant, era alguna cosa més que un ésser humà aïllat i perdut en un món que no li donava les respostes a totes les preguntes.

I no es tractava pas de la presència de Déu. Era l’ànima d’aquell arbre centenari que li acariciava la seva.

Aquella sensació l’incomodava; gairebé havia apagat el sentiment d’eufòria dels dies passats, tant quan va acabar els seus estudis com quan va ser ordenat sacerdot.

Allò gairebé era paganisme.

Naturalment, no era el paganisme politeista més clàssic dels antics romans o grecs. La seva sensació era de fer renéixer un concepte religiós molt més ancestral i gairebé oblidat. Encara que eren molts els cops que la gent més senzilla, d’amagat dels ulls de l’Església catòlica, veneraven elements molt puntuals de la natura, com ara una muntanya, un llac, una roca o fins i tot un arbre. La gent buscava l’ànim perdut en tot allò que podia ajudar-los; més enllà de dogmes o regles religiosos.

No, ell no es considerava un pagà. Seguia les ensenyances de Déu amb la màxima rectitud. Amb l’excepció d’aquell vell àlber, que li transmetia una cosa difícil d’explicar a algú que fos molt més ortodox en la fe cristiana.

Però li faltava la presència de Déu. I això l’atemoria.

I si mai en Bernat de Claravall descobria aquella mancança?

De ben segur que se sentiria defraudat de qui considerava el seu fill. Potser el podria arribar a perdonar però ja res seria el mateix entre ells dos. Com si fos aquella gerra d’oli esberlada i unida de nou amb grapes de coure, l’escletxa sempre seria visible.

No volia que es trenqués la relació amb el seu pare i per això duia aquell secret amagat dins la solitud del seu cor.

Volia veure en Bernat feliç i orgullós, com el dia anterior, quan l’havien ordenat prevere. En aquell moment, els ulls d’en Bernat brillaven d’una manera especial; el nodrissó a qui havia salvat d’una mort segura ara s’havia convertit en un home de Déu.

—Ah! Ets aquí. —La veu d’en Bernat de Claravall el va fer girar—. Suposo que deus estar assimilant l’ordenació; a alguns els costa uns dies i a d’altres, fins i tot setmanes. Rebre l’esperit del Senyor no és gens fàcil per als homes senzills.

L’Esteve va somriure de manera poc sincera, amb l’intent de donar-li la raó. I en Bernat se’l mirà de manera profunda uns llargs instants en silenci, com si pogués llegir les culpes que amagava la seva ànima.

—Hem de parlar, Esteve —va dir finalment en un to se riós i greu.

El prevere acabat d’ordenar va assentir de manera silenciosa.

En Bernat, però, no parava d’escrutar-lo amb una mirada gairebé sense parpellejos.

L’Esteve, nerviós, va intentar fugir d’estudi.

—On hem de marxar, pare? Ara ja estic a punt de seguir-vos en la vostra divina missió.

En Bernat continuava en silenci, mirant-lo de manera gairebé ofensiva, mentre l’Esteve esperava la resposta de qui considerava el seu pare.

Finalment, en Bernat respongué:

—D’això et volia parlar, Esteve. —Els ulls d’aquell ancià van parpellejar de manera nerviosa, però no va defugir la mirada en cap moment—. La croada ha de continuar. La derrota militar no ha d’amagar que la raó principal encara es manté vigent: el comtat d’Edessa encara està sota el regne de l’infidel. I això representa una greu ofensa als ulls de Déu i de qualsevol cristià de bona fe.

L’Esteve se’l mirava intentant esbrinar on volia anar a parar. Ell no necessitava que el convencessin, ja ho estava. En Bernat actuava com si parlés davant d’una multitud, com feia tot sovint. El prevere acabat d’ordenar esperava esdevenir tan bon orador com ho era el seu pare.

Tal com ordenava l’apartat cinquanta-dos del quart capítol de la regla de sant Benet —no ser amic de parlar gaire—, l’Esteve esperà en un rigorós silenci, sense fer cap intenció d’interrompre el seu pare.

—Tornaré cap al centre d’Europa per predicar una nova expedició cap a Terra Santa. I és aquí on entres tu.

A l’Esteve el cor li palpitava amb força, era el moment que sempre havia esperat: anar amb en Bernat de Claravall per aquests mons de Déu a predicar la paraula de Crist.

—Necessito que vagis a l’abadia de Fontfreda, Esteve.

Fontfreda? A Narbona? I què se li havia perdut allà a baix? Era una abadia creada feia un munt d’anys com a monestir benedictí. I feia cinc anys havia esdevingut cistercenca.

En Bernat, veient l’estupor a la cara del seu fill adoptiu, va explicar-se millor:

—No confio en l’abat Sanç. O, més ben dit, estaré molt més tranquil si ets allà, vetllant perquè les ordenances de la regla es compleixin dins l’ortodòxia que es mereix la nostra sagrada missió.

L’Esteve encara no havia dit res, però li costava aguantar la mirada del seu pare i intentava evadir-se’n buscant algun punt més enllà d’en Bernat.

—Soc ben conscient, Esteve, fill —va dir, pronunciant aquesta darrera paraula amb certa dolçor, com si volgués calmar l’ànima rebel d’aquell jove—, que per a tu és difícil d’entendre, però necessito que et refiïs de mi. Servim Déu per damunt de tot, i de tots nosaltres.

Silenci, com manava la regla.

—M’agradaria molt saber què en penses —digué en Bernat, que també sabia de la recta obediència de l’Esteve i per això li donà permís per parlar.

El jove tenia la boca resseca i amb la llengua tampoc aconseguia humitejar els llavis, també ressecs. Finalment, va parlar:

—El meu desig era servir-vos, pare; sempre he desitjat això. —En Bernat se’l mirava seriosament, de manera fixa, com si busqués alguna cosa més dins la mirada del jove, més enllà de les paraules—. Sempre heu estat fora i, ara que soc prevere, pensava que potser podria seguir el vostre camí, al vostre costat.

En Bernat, amb els braços ben estirats, l’agafà per les espatlles.

—Hi ha alguna cosa més, Esteve. Dins teu duus una espina clavada que et fereix l’ànima i l’has d’expulsar o t’enfonsarà. Recorda el que t’he dit sempre: la culpa no està en el sentiment, si no en el consentiment. Sentir és la conseqüència més directa de ser fills de Déu. Però consentir certs sentiments és quelcom més propi d’homes salvatges.

Aquell home semblava estar tocat per la mà de Déu, perquè podia llegir els pensaments més privats, i l’Esteve no sabia com sortir-se’n. Si li explicava la veritat potser l’excomunicaria per sempre més i Déu no l’acolliria al seu costat —ni al costat d’en Bernat— quan li arribés l’hora.

—Parla, fill. Saps que el desconeixement propi genera supèrbia però que el desconeixement de Déu genera desesperació.

Desconeixement de Déu? Què sabia en Bernat?

L’Esteve sentia com la suor li rajava, freda, per l’esquena. I els llavis estaven cada cop més ressecs. No sabia on mirar i els ulls es movien, gairebé folls, buscant alguna cosa que l’ajudés a suportar aquell moment.

Va intentar parlar, però la veu es negava a sortir. Aquell secret que el martiritzava lluitava amb tota la força possible contra l’escrutini d’aquell home tocat per la mà de Déu.

No parlaria amb el seu pare a través del secret de confessió; hauria estat menyspreable actuar així. En Bernat sempre l’havia tractat amb transparència i bondat.

—Encara no has sentit la presència de Déu i això t’atemoreix, oi, fill?

L’Esteve se’l mirà amb els ulls oberts i rodons com dues taronges.

—Com… com ho sabeu això, pare?

En Bernat somrigué lleugerament però donant molta seguretat a l’Esteve. Sense deixar-lo d’agafar per les espatlles, l’abraçà amb força.

El cor del jove rebé aquella demostració d’amor paternal amb un gran alleugeriment. I, sense poder aguantar-se, va esclatar a plorar.

Allà, vora aquell arbre centenari, i abraçat al seu pare, va expulsar tota la misèria que el feia patir. I se sentí renovat per dins, com si cada llàgrima fes neteja i s’endugués la brutícia que entelava aquell esperit jove i ple de vida.

Després, més calmat, va aconseguir explicar-se.

—No he sentit la presència de Déu, pare! Sento l’ànima buida de la seva escalfor, però per molt que ho intenti…

—L’infern està empedrat de bones intencions, fill, i també de bones voluntats i desitjos. S’ha d’anar més enllà de les intencions.

—Què he de fer, doncs? Deixar-me vèncer sense lluitar?

—No, saps que la mort ens espera a tot arreu, però si som prudents i lluitadors serem nosaltres qui la farem esperar.

En Bernat se’l mirava de fit a fit, com si l’Esteve fos el més important en aquell moment.

—Vine, caminem una mica, fill; ens anirà bé a tots dos.

Van sortir del recinte del monestir.

L’abadia estava situada en una vall molt suau, al bell mig de dues serralades menudes i cobertes per una espessa manta vegetal de bosc. Roures, pins, àlbers i salzes convivien en llibertat omplint les dues crestes sense gairebé deixar espai per a res més, com si aquell fos un territori vedat a qualsevol altra espècie animal o humana. Amb aquell silenci, trencat pel vent que acaronava les branques o per alguns ocells valents, el bosc senyorejava aquelles terres amb mà ferma però sense demanar res fora del cicle vital propi de la natura.

Un bosc respectat pels monjos des de bon inici, des del seu assentament. Com si el pacte entre l’home i els arbres agermanés totes dues entitats biològiques.

En respectuós silenci, en Bernat i l’Esteve passejaren pel límit del bosc, caminant pels espais oberts i nus d’aquella espessa arbreda. Durant gairebé mitja hora, el silenci fou gairebé absolut, trencat només per la puntual piulada d’algun ocell esverat.

Van arribar a una cresta prou amable i nua de vegetació on en Bernat s’assegué en un tronc envellit i caigut d’un vell àlber que no havia resistit una ventada d’octubre. L’Esteve va asseure’s a la vora del seu pare.

—Sempre m’ha agradat aquest lloc, Esteve. Hi ha molta pau. El silenci encara és més tancat que vora el bosc i és més fàcil sentir les paraules del Senyor.

L’Esteve no sabia ben bé on mirar. Aquell gris tan habitual del cel del comtat de la Xampanya s’escampava fins allà on abastava la vista. Els núvols no eren més espessos que altres dies, ni amenaçava de ploure. Un airet tímid, que ni tan sols arribava a la gràcia d’una majestàtica brisa, els acariciava de manera tendra.

I el jove encara estava nerviós. Què volia realment en Bernat?

—Encara que molts cops no som capaços de sentir la seva veu —continuà el veterà monjo—, això no significa que mereixem cap càstig.

»Quan vas arribar a les meves mans, tot just caminaves. Tinc poca experiència amb els infants i gairebé no tenies ni un any. El que em va sorprendre de tu va ser la rapidesa amb què vas començar a parlar.

»Hi ha nens que n’aprenen molt aviat i a d’altres, en canvi, els costa més. Però tots acaben parlant; llevat, és clar, dels que han tingut alguna malaltia o que els falti aquesta capacitat.

»Passa el mateix a l’hora de sentir la presència de Déu. Alguns la senten molt aviat i a d’altres, en canvi, els resulta més difícil, però els bons cristians són agraciats amb aquest regal, tard o d’hora.

L’Esteve ara se’l mirava amb més confiança. Més que de l’excomunicació o el càstig, tenia por de defraudar-lo, molta por.

—No t’amoïnis per això. Ja t’arribarà. Déu Nostre Senyor té una missió important per a tu, ho sé. Ets un home ple de virtuts i, a més, també tens la més valuosa: la humilitat. Això et convertirà en algú gran, digne de l’hàbit que vesteixes i digne de l’amor que Déu et professa. Fes vida normal i no t’atabalis per aquest fet. Però estigues atent als senyals, perquè un dia rebràs la seva crida.

—I… quins senyals són aquests? —L’ànim esverat del jove li feu perdre el respecte pel silenci. Però en Bernat no l’hi tingué en compte.

—A cada lloc on estiguis observa el teu voltant. Un arbre, una pedra. Un ocell. Un núvol. Tot és obra de Déu i, per tant, tot és susceptible de ser utilitzat com a missatge. Quan rebis la seva crida ho sabràs. Aleshores és quan hauràs de ser valent i acceptar el que ha reservat per a tu. I això sí —va dir, i llavors la veu d’en Bernat adoptà un to molt més seriós—, en aquell moment, res de dubtes ni pors. El teu deure com a cristià i ara com a prevere és restar al seu servei més enllà de qualsevol disputa interna. Ets una criatura de Déu, Esteve, i hauràs de complir la seva voluntat. Saps molt bé com va haver de patir Jesucrist per dur la pau als homes. Nosaltres hem de seguir aquest exemple.

—I pot tardar gaire a donar-me la seva crida?

—Només ho sap el Senyor. Paciència, fill, paciència. Ja t’arribarà. Però si vols un bon consell d’un home gran, no ho diguis a ningú, que encara no has rebut la crida. Els homes som criatures de Déu però l’ombra del dimoni és allargada.

* Les dades que ens faciliten els participants seran incorporades a la base de dades de Catorze amb la finalitat d’enviar-los per correu electrònic el nostre butlletí setmanal.

L’espasa i la llavor

© 2019, Jordi Nogués Aymerich
© 2019, Penguin Random House Grupo Editorial, S.A.U.