Mare

Sovint ens costa estimar com caldria les persones que estimem, les persones que se suposa que hem d’estimar. A Mare (La Campana), l’escriptora Ada Castells (Barcelona, 1968) ens presenta la Raquel: una mare de tres filles que estima com vol, o com pot. És aquesta una novel·la de reconciliació que mostra la complexitat de les relacions humanes i ens enfronta amb la persona contradictòria que tots portem dintre.

Foto: Catorze

La mare em diu que li he sortit beneita. Soc a l’escriptori encaixonat en un dels extrems de l’habitació, asseguda en una cadira amb dos coixins. Els peus em pengen. Agafo el llapis i escric fileres contínues de lletres que després llegeixo tot explicant-me una història. Ella m’interromp per advertir-me que això que jo faig no són paraules. A mi m’ho semblen, però em fixo en la carta que em mostra i veig que té raó. Tinc sis anys.

Amb la goma de l’extrem del llapis esborro el fil despentinat de les meves lletres falses. Ho faig aleatòriament, amb regularitat i, de tant en tant, hi poso una coma, un punt, fins i tot dos. Les comes m’agraden perquè puc fer saltirons amb la mà. La mare ja no recorda quan ella tenia sis anys i tampoc no sabia escriure, o potser sí que ho recorda, però sap que no s’entretenia fent-ho veure. Eren temps en què la infantesa encara no s’havia inventat.

–Deixa de fer gargots!

–Estic escrivint.

La mare em treu el full d’una estrebada, l’arruga, el llença i m’ordena que l’acompanyi al llit. L’he d’ajudar a treure’s les mitges. En porta unes de molt gruixudes, que s’arrapen a la cama per pal·liar el dolor. Les desenganxo de la cintura i les baixo fins a les cuixes. La carn embotida es desborda, alliberada de la compressió. Les venes són cucs blavosos, hi ha estries com rius secs. Jo he heretat aquestes cames. Del nàilon negre en va sortint un polsim de pell morta, trossets de mare flotant. El seu cos fa una olor agra que encara no sé reconèixer. Quan arribo als turmells, he de vigilar de no estirar les mitges gaire fort perquè no es facin malbé.

La suor ha deixat la roba encarcarada. Quan la mitja ja està treta del tot, encara en queda la forma del peu. Després ella m’allarga el Thrombocid Forte. Faig el massatge tal com m’ha ensenyat, de baix a dalt, un i altre cop, però la pell no pot absorbir tota l’emulsió. La mare no suporta que malgasti. Em diu inútil i m’empastifa la cara amb la crema sobrant perquè aprengui d’una vegada a agafar-ne la dosi que escau. Sap que la viscositat em repugna, que detesto la ferum medicinal, que després em sortiran grans. Li alço la mà per defensar-me. Ella m’agafa del braç i m’arrossega fins al bany. M’amenaça d’entaforar-me el cap dins la tassa perquè m’hi renti la cara. Li suplico que no ho faci, que em portaré bé. Tornem a l’habitació i continuo amb les fregues, de baix a dalt, un i altre cop, mirant que les llàgrimes no li caiguin a la cama. Els mocs se’m barregen amb les restes de crema, me n’arriba el gust a la comissura dels llavis. Tinc arcades i la mare m’engega amb una empenta:

–Ja ho faig jo. Torna amb els teus gargots!

–Estava escrivint.

–Si no en saps.

Han passat quaranta anys i n’he après. Mare, ara ja sé com omplir el buit d’aquells ho sento, filla que mai no et vas dignar a pronunciar i així és com comença la teva història, amb un final.